Aquesta és una història que comença fa més de setanta anys en un país llunyà, Papua Nova Guinea, a l’altra banda del món. Va ser el 1948 quan el pare Xavier Vergés Calafell (Argentona 1917–Barcelona, 2004) va anar a aquesta illa a fer de missioner de l’orde del Sagrat Cor. Es va instal·lar a Inawaia, un poblat de la tribu dels mekeo situat a uns dos-cents quilòmetres de la capital, Port Moresby. No era gens fàcil arribar-hi en aquell temps, ja que es troba en una zona de selva humida que sovint s’inunda, i tampoc li va ser fàcil acostumar-s’hi. “La primera impressió va ser bastant depriment”, recordava en una entrevista el 1987. “Els mekeo vivien en cabanyes de troncs i palla, la higiene era molt deficient, anaven esparracats...”.

Els mekeo, tal com va explicar Xavier Vergés al llibre Mosaico Papú, publicat el 1956 i reeditat el 2007, viuen principalment de l’agricultura, la pesca i la caça, en una terra tropical on abunden els plàtans, l’arròs, la mandioca i tota mena de tubercles... S’agrupen en famílies i la principal riquesa són els porcs. En alguns casos són polígams, encara que els surt car, ja que s'ha de pagar un dot en porcs. Els homes es passen la vida o bé caçant i pescant o a la casa comunitària. Fa uns anys eren caníbals i s’acostumaven a menjar els enemics després d’unes guerres entre tribus que semblava que no s'havien d’acabar mai, ja que es passaven el dia guerrejant, però tot això ha canviat molt. En qualsevol cas, al cap de poc de viure-hi, quan ja parlava l’idioma dels mekeo, el pare Xavier Vergés va considerar que aquell era el seu lloc al món i s’hi va quedar gairebé quaranta anys, fins al 1986, onze anys després de la independència de Papua Nova Guinea. Quan va tornar a Catalunya, malalt, repetia sovint que s’enyorava d’aquella terra i d’aquella gent. Xavier Calvo Vergés, un enginyer jubilat nebot-net del pare Xavier Vergés, ha refet fa pocs mesos aquell viatge per poder mostrar als mekeo les prop de tres mil diapositives que va fer l’oncle avi missioner.

“M’he trobat una gent encantadora que s’ha reconegut en les fotos i que ha rigut veient com eren fa cinquanta anys”, m’explica. “Vaig imprimir un centenar de fotos abans d’anar a Papua Nova Guinea i ja a l’aeroport de Port Moresby alguns mekeo es van reconèixer quan els les vaig mostrar. A Inawaia, el poblat on va ser missioner el meu oncle avi, vaig fer quatre projeccions amb un generador, i sempre omplíem la plaça. Va ser molt emotiu. Tant, que penso tornar-hi a l’estiu”.

La culpa que Xavier Vergés fes tantes fotografies dels mekeo és d’Albert Folch-Rusiñol (1922-1988), net de Santiago Rusiñol i propietari de l’empresa de pintures Titan, que va proporcionar al Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona moltes de les peces que avui s’hi exposen. Folch, casat amb Margarita Corachán, era molt aficionat als viatges i a l’etnologia. A Papua Nova Guinea hi va anar tres vegades, els anys 1964, 1966 i 1968, acompanyat per l’escultor Eudald Serra. “En el primer viatge, va fer una parada a Hong Kong on es va comprar una Nikon reflex acabada de sortir al mercat”, m’explica Xavier Calvo Vergés. “Quan se’n va anar de Papua Nova Guinea, li va regalar una Leica que duia al pare Vergés, amb la idea que fes fotos dels mekeo”.

El pare Xavier Vergés va fer moltíssimes fotos que avui documenten la vida i les tradicions dels mekeo i va aprofitar la visita d’Albert Folch per viatjar pel país en avioneta i així poder conèixer altres tribus de l’illa. “Hi ha més de sis-centes tribus a Papua Nova Guinea”, em comenta Xavier Calvo Vergés, “i més de vuit-centes llengües diferents. El meu oncle avi va aprendre la llengua mekeo i hi va traduir el missal. Ell predicava l’amor i a Inawaia se l’estimaven molt perquè parlava la seva llengua. No és fàcil moure’s per aquest país, però quan ho fas és molt agraït. Si t’interesses per ells, la gent de Papau Nova Guinea ho agraeix molt, ja que es consideren el cul del món, molt poca cosa”.

El 1966, en el seu segon viatge, Albert Folch va regalar a Xavier Vergés una altra càmera, una Nikon, ja que ell s’havia comprat càmeres més avançades. Gràcies a això, el pare Vergés va continuar fent les fotos que avui ha digitalitzat el seu nebot net, Xavier Calvo Vergés. En algunes s’hi poden veure cocodrils i serps, que els mekeo diuen que fan cas del que els diuen els bruixots, i també cassuaris, un animal estrambòtic, molt comú a Austràlia. A banda d’això, un dels trets característics dels mekeo és que es passen el dia mastegant bètel, una nou de palmera que conté molt taní i que ells barregen amb una cullerada de calç viva i pebre. “És un mal vici que, per desgràcia, està molt estès a l’illa”, deia el pare Vergés, “com l’alcoholisme”.

“Ell va tornar per primera vegada a Argentona, a veure la família, el 1959”, recorda el nebot net. “Després venia cada cinc anys, però el vèiem poc, ja que se n’anava a fer xerrades divulgatives i a recollir fons per a la seva missió, on va construir una escola, un dispensari i una església. El 1986, quan tenia 69 anys, va tornar definitivament a Catalunya. Em va regalar les seves càmeres, però parlava poc de Papua Nova Guinea. Jo l’anava a veure al col·legi de Sant Miquel de Barcelona, on vivia, però al final tenia demència senil”.

Quan el pare Xavier Vergés va morir, el 2004, el nebot net va recuperar les dispositives i les va digitalitzar. “Primer els missioners del Sagrat Cor me’n van deixar una capsa amb dues-centes, però jo sabia que n’hi havia moltes més”, explica. “Vaig parlar amb el superior del Sagrat Cor a Espanya, el pare Francisco Blanco, i fa tres anys em va passar més capses amb unes tres mil diapositives i dues pel·lícules de 16 mil·límetres d’una hora sobre els mekeo. Una està feta per ell mateix i l’altre la va fer el 1954 un altre missioner. Tenen, per descomptat, un gran valor documental”.

Seduït per la força i la bellesa d’aquestes imatges, Xavier Calvo Vergés va començar a preparar el seu primer viatge a Papua Nova Guinea. La pandèmia el va retardar, però, finalment, el va poder fer l’estiu passat. Sabia que no li seria fàcil moure’s per un país d’orografia accidentada i recordava que els primers missioners del Sagrat Cor s’havien establert a la petita illa de Yule el 1885, ja que els feia por que se’ls mengessin els antropòfags si anaven a l’illa gran. Avui hi ha en aquesta illa una estàtua, obra d’Eudald Serra i pagada per Albert Folch, que ho recorda.

“Avui ja no hi ha antropòfags a Papua Nova Guinea”, explica Xavier Calvo Vergés després de passar tres mesos a l’illa, “però és cert que n’hi havia fins fa no tants anys. Vivien com a l’Edat de Pedra. Tres germans australians van anar a les terres altes el 1930 perquè havien vist que hi havia gent que baixava amb or de les muntanyes. Hi van anar en avioneta i van descobrir una zona muntanyosa on més d’un milió de persones no havien vist mai un home blanc. Va ser un xoc”.

Conscient que no és gens fàcil moure’s per una illa amb muntanyes de més de quatre mil metres on cada trenta quilòmetres hi ha un gran riu que sovint es desborda, Xavier Calvo Vergés va aconseguir anar a Ianawaia, on havia exercit de missioner el seu oncle avi. “La gent es reconeixia a les fotos que jo els ensenyava i reien molt”, recorda. “Allà hi ha molts bruixots i recordo que el meu tiet avi deia que els havia vist fer coses desconcertants, que se’n feia creus. Un home em va dir que era descendent d’un dels bruixots que sortia a les fotos i ens vam fer una altra foto junts. També vaig conèixer un arquebisbe que el meu tiet avi havia fotografiat quan era seminarista”.

A Papua Nova Guinea la pell blanca s’associa amb l’esperit d’un home mort i és per això que quan veuen un blanc se sorprenen, sobretot quan es visiten les tribus més apartades. De tota manera, amb el pas del temps s’han acostumat a la presència dels estrangers. A Inawaia, a més, recorden amb nostàlgia el pare Xavier Vergés, especialment després de les moltes fotos que els ha portat el seu nebot net per documentar un passat no gaire llunyà.