ENTRE EL 1975 I EL 2010 l’amiant va matar més de 6.000 persones a tot l’Estat, i els experts calculen que en un futur pròxim en continuarà matant unes 2.300 a l’any. Les fibres d’aquest material, que fins al 2002 va ser legal en territori espanyol, entren per les vies respiratòries, s’instal·len als pulmons i, a partir d’aquí, es converteixen en una macabra loteria. “Les afectacions per amiant tenen un temps de latència molt llarg. Mai es pot estar tranquil perquè no s’ha descobert un límit mínim de seguretat”, lamenta el doctor Josep Tarrés, metge de família i pneumòleg de Cerdanyola, que dirigeix l’Observatori de les Malalties Relacionades amb l’Amiant.

Europa ha sigut un dels principals focus de consum d’amiant i, a Catalunya, ha afectat milers de persones, la majoria treballadors d’empreses com Uralita, a Cerdanyola del Vallès, i Rocalla, a Castelldefels, o estibadors del port de Barcelona, tot i que també familiars i veïns d’aquestes poblacions. “Estem parlant d’un present molt real i desgraciadament també d’un futur. És una patologia viva”, alerta Tarrés, que diu que les malalties derivades de l’exposició a aquest material encara estan “en fase ascendent”. “Es diagnostica un nou cas cada setmana i seguirà sent així, cada vegada més, fins que l’any 2022 comencin a reduir-se. Tot i així, la patologia per amiant no desapareixerà al Vallès fins almenys l’any 2040”, sentencia.

FIBRES COM LLANCES

A part de patir les conseqüències físiques de l’exposició a l’amiant, la majoria d’afectats o les seves famílies -vídues i fills de treballadors- s’enfronten a veritables periples judicials que, en la majoria dels casos, s’allarguen gairebé una dècada. “Els primers judicis (ara fa 40 anys) eren llarguíssims. L’empresa venia amb pèrits, testimonis, caps de personal, etc. I això sense tenir en compte tots els recursos posteriors”, explica l’advocada Marta Barrera, del Col·lectiu Ronda, que, juntament amb els seus companys, ha defensat centenars d’afectats. I afegeix: “Encara ara estem tancant casos del 2007”.

Les fibres d’amiant, tot i que microscòpiques, es converteixen en “autèntiques llances”. “Van pel corrent aeri i impacten a les pleures”, explica el doctor Tarrés. L’exposició a aquest material pot provocar el desenvolupament de diverses malalties que tant Barrera com Tarrés agrupen en tres tipus. D’una banda, l’asbestosi (fibrosis pulmonar), “una malaltia lenta i progressiva” que afecta la capacitat respiratòria de la persona i l’acaba obligant a ingressar constantment a l’hospital. “El mecanisme és el següent: provoca una inflamació i una posterior cicatrització. Aquesta és la causa de les patologies cròniques, i si afecta la pleura, pot provocar una mena de cuirassa que genera insuficiència respiratòria, tos i molt cansament. És progressiu”, diu el doctor. A més, però, l’amiant és “un cancerigen de primer nivell” i pot provocar mesotelioma, un càncer exclusivament derivat de l’amiant -i amb una esperança de vida “curtíssima”-, i càncer de pulmó. “No té relació directa amb la quantitat d’amiant que hagis respirat”, afegeix el doctor Tarrés.

El doctor Tarrés va començar a detectar casos quan va arribar a Cerdanyola, l’any 1973, com a metge de capçalera a l’Ajuntament. “Vam observar una patologia que no estava recollida enlloc. Com que també era resident de pneumologia a l’Hospital de Sant Pau, els duia els casos per comentar-los”, rememora. “Ho apuntava tot en una llibreta, però no podia iniciar una investigació”, detalla. Finalment, l’any 2001 va acceptar un canvi voluntari amb la condició de tenir temps per poder investigar les patologies derivades de l’amiant. Aleshores es va crear l’Observatori de les Malalties Relacionades amb l’Amiant, un grup d’estudi avalat per la Fundació Jordi Gol i Gurina i format per deu metges, un per cadascun dels ambulatoris de la comarca, amb dos hospitals de referència: el Parc Taulí i l’Hospital de la Vall d’Hebron. El grup ha aconseguit demostrar 970 casos (als quals se n’han de sumar 100 més que encara no s’han pogut incloure en la base de dades, explica Tarrés).

Tarrés destaca que, segons la gràfica d’incidència, hi ha un “creixement progressiu del nombre de casos”, i assenyala dos moments “determinants”. D’una banda, l’any 1977: el comitè d’empresa d’Uralita va signar un conveni amb l’Hospital Clínic per oferir als seus treballadors l’opció de fer-se, de manera gratuïta, una revisió. Fins aleshores, tots els treballadors s’havien fet les proves mèdiques a través de l’empresa, sense que mai s’hagués detectat res estrany. En aquest reconeixement als treballadors es van detectar 270 casos de patologies relacionades amb l’amiant. El segon moment important és el de la constitució del grup de treball, quan es van destapar diversos casos.

El camí judicial és llarg i dur per a totes les víctimes i els seus familiars. “El primer que cal demanar és la prestació per incapacitat, tot i que en molts casos ens arriben directament les vídues. Fins que no et reconeixen la prestació no pots anar contra l’empresa”, explica Barreda, que afegeix que en la majoria dels casos la Seguretat Social no la reconeix a la primera i cal anar a judici. El procés, amb els recursos corresponents, acostuma a durar anys. “La prestació per incapacitat implica una pujada important de la jubilació”, explica Barreda, que recorda que no prescriu, ja que el moment en què es determina la prestació és quan es reconeix la malaltia professional.

BATALLA JUDICIAL LLARGA I COMPLEXA

“Fa molts anys vam anar a Castelldefels perquè els treballadors de Correus ens van avisar que hi havia molts càncers. Vam descobrir que estaven ubicats on hi havia hagut Rocalla. Ningú tenia prestacions. Vam fer una assemblea i ens vam endur cent casos”, recorda Barrera. Amb la prestació, la víctima es pot dirigir contra l’empresa per aconseguir una indemnització per danys i perjudicis. Durant els primers anys, aquest pas va resultar molt dur i complicat, però el 2006 hi va haver un canvi de jurisprudència. “Se sabia que les persones havien estat exposades a l’amiant, però la jurisprudència deia que l’empresa no tenia coneixement científic del mal que feia ni la normativa espanyola els obligava a prendre mesures -relata l’advocada-. Hem acreditat que això no és així”. Fa pocs dies, el Tribunal Suprem va aprofitar la sentència d’un treballador de Rocalla per unificar doctrina en un altre aspecte important: les companyies que van absorbir empreses que van incomplir la normativa han de fer front als recàrrecs de les prestacions de les víctimes d’abans de la fusió. Es tracta d’una decisió molt important, ja que elimina els dubtes generats per decisions judicials diferents.

TRES FONTS D’EXPOSICIÓ

El doctor Tarrés distingeix tres fonts d’exposició (també determinants des del punt de vista legal): la laboral, amb un 66,6% dels casos, la convivència amb un treballador (13,3% dels casos) i el veïnatge, amb un 20,1%. “Per tant, un terç dels afectats no ho són per origen laboral: vam passar d’una malaltia professional a un tema de salut pública”, matisa el metge.

A part de recopilar la informació i recollir tots els casos, el grup de treball també ha publicat més d’una dotzena d’articles en prestigioses revistes internacionals. Tarrés en destaca un, publicat l’any 2013 al British Medical Journal. “Vam analitzar els malalts que teníem per amiant i vam situar en un mapa només els casos de víctimes per veïnatge a Cerdanyola. El resultat era impressionant: els casos arribaven fins als 2.000 metres de radi de la fàbrica Uralita, però els primers 500 concentraven la major part dels casos. En concret, dividint el cercle en quatre parts, una contenia la majoria de víctimes: vam descobrir que depenia de la direcció del vent, de manera que no tan sols tenia importància la distància, sinó també altres aspectes atmosfèrics”, detalla.

L’amiant, segons molts experts, encara és present en nombrosos sostres i indrets de Catalunya. Sense anar més lluny, l’any 2009 a la carretera de Barcelona, a Girona, es van detectar partícules d’amiant barrejades amb el quitrà. De moment, a causa dels diners que suposa retirar-lo amb les mesures de protecció necessàries, l’amiant continua amagat sota les capes d’asfalt.

El doctor Tarrés, que ha estat a disposició tant d’advocats com de jutges per fer de pèrit, lamenta que la societat no hagi estat a l’altura en la lluita contra l’amiant. “La societat s’ho empassa tot. A Cerdanyola la reacció inicial sempre va ser negar-ho, perquè la vida econòmica depenia d’aquella fàbrica. Aquella empresa donava per viure a moltes famílies. Ara hi ha mes de mil casos i cada dos mesos mor una persona que no havia treballat a la fàbrica. Tenim un bon gruix d’advocats i un grup mèdic independent, però ha faltat la pota social”, lamenta el doctor, que es jubila aquest any i demana a l’ICS poder continuar amb el grup un temps més i acabar totes les qüestions pendents.