26/11/2021

La vida aleatòria

2 min
La vida aleatòria

La cantant Adele ha convertit el seu retorn a l’actualitat musical en un regal per als usuaris de la plataforma Spotify. I no pel seu nou disc, sinó perquè amb un sol tuit ha aconseguit que l’empresa desactivi el shuffle, el botó que, fins ara, reproduïa de manera aleatòria les cançons d’un àlbum. Els que de petits vam aprendre a col·locar amb compte l’agulla sobre un disc sense ratllar-lo, els que vam donar milers de voltes a la bobina de les cassets amb el tap d’un bolígraf i els que bufàvem a la part de darrere dels CD abans de col·locar-los a la platina vam ser ensinistrats, inconscientment, en el concepte d’àlbum musical com a unitat sòlida. Les plataformes digitals de música han desconstruït aquesta manera de concebre el treball d’un artista. Tan aviat com l’àlbum aterra dins el programari, el descompon. Quan l’usuari prem el triangle per engegar la reproducció, la plataforma li serveix els temes barrejats. Random, n’hem de dir ara. L’ordre atzarós ves a saber si deu anar en funció d’uns algoritmes que han determinat les nostres escoltes anteriors, les preferències musicals o el que el software ha executat amb eclecticisme matemàtic. Un misteri que només saben els experts i que molt probablement redueix progressivament el llindar dels nostres gustos.

Fa anys, després d’escoltar unes quantes vegades un disc sencer, sabíem quina cançó sonava després d’una altra. Cada vegada que sentíem les darreres notes d’un tema, el nostre cervell s’avançava de manera espontània i ja ens ressonaven dins el cap els primers acords de la cançó següent abans que se sentissin per l’altaveu. Era una reacció instintiva. A l’àlbum Tunnel of love de Bruce Springsteen sabies que després de fondre’s suaument Brilliant disguise arrencava amb la mateixa delicadesa One step up, en una transició perfecta i gairebé imperceptible. Amb Van Morrison eres plenament conscient que el clímax musical que celebrava The healing game també anunciava que el disc estava a punt d’acabar-se i que només quedava el comiat sensual de At the end of the day per fer tornar l’ànima a la calma. A International Velvet de Catatonia, la cançó Road rage s’acabava amb la veu estripada de Cerys Matthews cridant que estava perdent el cap i després d’uns segons de silenci, a manera de contrast, ja esperaves sentir com la seva veu tornava assenyada i delicada dient-nos I’m sorry a l’inici de Johnny come lately. El so de la pluja que introduïa Riders on the storm de The Doors significava que el trajecte de l’autobús nocturn i el disc LA Woman havien arribat al final.

L’ordre de les cançons, sempre el mateix, servia per entendre la història que amagava el disc. Modelava l’estat d’ànim amb una coherència indiscutible portant-te per camins molt ben traçats amb les cançons. Servia de referència temporal per calcular el que quedava de carretera sabent quina cançó et donaria la benvinguda a l’arribar al destí. Més enllà del gaudi musical, l’ordre de les cançons contribuïa a estructurar el pensament i l’esperit. Ves a saber si és el caos erràtic de l’opció random el que ens està abocant a la voràgine existencial.