BarcelonaFa anys que YouTube ha acabat amb l'anonimat de les actuacions nefastes. Si abans eren llegendes negres introbables, ara se'n conserven testimonis que deixen constància dels pitjors dies de tot gran artista. I, en el seu multimilionari arxiu, hi ha pocs records més grotescos que el d'Amy Winehouse al Kalemegdan Park de Belgrad. Va ser el 18 de juny del 2011, l'única data que la genial cantant faria a la capital sèrbia en tota la seva carrera. Al vídeo es veu com Winehouse deambula per l'escenari. Està desorientada, anestesiada, en un altre planeta. Ho ha estat d'altres vegades i en altres xous, però possiblement mai com aquella ocasió. Els 20.000 espectadors que assisteixen a l'espectacle, decadent i esperpèntic, xiulen sense compassió mentre la seva esquelètica figura es recolza al peu del micròfon amb la mirada perduda.

Sembla el final escrit per un novel·lista de tercera, però l'última cançó que va sonar aquella nit –només en va completar una desena– va ser You're wondering now, versió dels seus adorats The Specials (l'original és d'Andy i Joey, músics jamaicans dels 60) i té una tornada que diu així: "Ara t'estàs preguntant què fer, ara que ja saps que això és el final". Paradoxalment, és l'últim vers que mai va recitar la britànica, que va cancel·lar la resta de gira europea i va morir cinc setmanes després.

Back to black, el biopic sobre la cantant londinenca que arriba aquests dies a les sales de cinema catalanes, ha reviscut la flama d'un dels grans mites pop del segle XXI. Amy Winehouse va ser una estrella i una màrtir a la vegada. Va convertir-se en una icona popular de classe obrera que va viure de pressa i va deixar desenes de titulars als tabloides britànics i una obra minsa però d'una qualitat excelsa. I a la vegada va patir el masclisme tòxic, el drama de les addiccions i va morir en condicions tràgiques. No hi ha un pitjor tòpic rock que el de deixar un cadàver bonic. En cap cas Winehouse, que forma part del club dels 27, com Cobain, Joplin, Morrison o Hendrix, va seguir-lo, perquè la seva decadència, física i mental, va ser accelerada i a vista de tothom, com si el destí busqués una drecera per acabar amb tant dolor.

Nascuda el 1983 a Southgate, un suburbi del nord de Londres, a la família d'Amy Winehouse mai van sobrar-li els diners, però sí el bon gust musical. Els seus pares van separar-se quan era ben petita i va quedar-li el pòsit del jazz, el soul i el northern soul que s'escoltava a totes hores a casa. Amb nou anys ja se li intuïa un talent descomunal, i als 16 ja aspirava a dedicar-se a la música professionalment. "La primera vegada que la vaig sentir no em podia creure com sonava de bé. Vaig trucar-li immediatament i vaig preguntar-li què volia fer amb la seva vida. Em va dir que seria cambrera". Ho explicava Nick Godwin, descobridor i primer mànager de l’artista. Winehouse tenia una veu nascuda per a la música negra, un torrent vocal que recordava les grans dives dels 60 i dels 70. De cop i volta, resultava que hi havia una adolescent blanca del nord de Londres, de família desestructurada, d'accent cockney, malparlada i sense estudis que cantava com els àngels i bevia directament de l'herència de llegendes com Aretha Franklin, Nina Simone o Etta James. George Michael ho deixaria clar anys després: "És la millor veu femenina que he sentit mai".

Tot just estrenada la vintena, Winehouse ja era una revelació incipient al seu país. Frank, el seu primer disc, del 2003, va ser una invitació a descobrir una artista amb una reverència absoluta als estàndards clàssics a partir del R&B del tombant de segle. Però el que vindria després seria història de la música de la nostra era. Back to black és una de les grans obres mestres dels últims 25 anys, una celebració del soul Motown unida a la cerimònia jazz i blues facturat amb l'ajuda del genial productor Mark Ronson.

Aquell àlbum va posar tothom d'acord, crítica i públic, i la va catapultar directe a l'eternitat. Però l'èxit no s'entenia només des de la música, ja que Winehouse incorporava una nova estètica molt potent, amb una remarcable baixada de pes corporal (els seus problemes d'anorèxia i bulímia serien constants) i l'adopció d'una particular figura de pin up punk, sumant un pentinat impossible i tatuatges per tot el cos. Havia nascut una icona total i tothom la volia a prop: Rihanna desitjava cantar amb ella, va ser la màxima inspiració per a Adele o Florence Welch (Florence and The Machine) i era amiga de The Libertines, Kelly Osbourne o Bryan Adams. Però no calia fer una anàlisi massa exhaustiva per adonar-se que alguna cosa no anava bé. Back to black és un disc profundament amarg, que parla de trencament, drames i inseguretats. Encara que llavors semblés una broma irònica, Rehab, el gran senzill d'aquell treball, és, vist avui dia, una cançó sobre les addiccions d'una noia de vint anys que nega amb la immaduresa pròpia de la seva edat els problemes que se li anaven acumulant.

El 2007 Winehouse era la gran estrella britànica del moment, però s'havia acostumat a viure en una dualitat constant de victòries i derrotes. Instal·lada a l'icònic barri de Camden de Londres, i companya de festes de Pete Doherty, la cantant es va convertir en un ham per a la premsa sensacionalista, que celebrava les seves borratxeres públiques i els evidents trastorns alimentaris amb la publicació d'articles i fotografies dia sí dia també. Els últims quatre anys de la seva vida van ser una muntanya russa, simultaniejant actuacions memorables, com a Glastonbury, amb desastres antològics a causa dels seus problemes amb l'alcohol i l'heroïna. Fins i tot pocs mesos abans de morir, quan havia de cancel·lar concerts regularment pel seu estat de salut, va deixar un duet històric amb el seu adorat Tony Bennett.

"Tinc un núvol negre sobre el cap des dels 16 anys", havia dit la londinenca, de la qual va descobrir-se públicament la història personal una vegada morta, especialment després d’estrenar-se un dels documentals musicals més esfereïdors de sempre, Amy. Estrenar el 2015, i obra d'Asif Kapadia, la pel·lícula és un testimoni excepcional de la infelicitat de la cantant els últims anys de vida, deixant en especial mal lloc tant el seu pare, Mitch Winehouse, com al seu exmarit, Blake Fielder-Civil, assenyalats per no aturar la caiguda de la diva. Per la banda del seu progenitor, sembla que va aprofitar el talent de la seva filla per esprémer el personatge fins i tot en els moments més baixos de la seva vida. La londinenca era un producte molt rendible, i el pare no semblava disposat a perdre cap ocasió d'explotar-lo, encara que no estigués en condicions. A la seva antiga parella, en canvi, se'l responsabilitza de ser el màxim culpable que s'enganxés a l'heroïna.

Contràriament al que s'ha dit sempre, Mitch Winehouse encara defensa avui dia que l'últim any i mig de la seva filla van ser "els mesos més feliços de la seva vida", com va declarar en una entrevista del 2020 a Vanity Fair. Paradoxalment, aquella etapa se l'havia passat entrant i sortint de centres de rehabilitació. No ho va viure de la mateixa manera la seva mare, Janis, que pocs dies després de l'enterrament va dir que el que havia passat era "qüestió de temps".

A Amy Winehouse la van trobar morta al seu apartament de Camden el 23 de juliol del 2011, amb només 27 anys. L'autòpsia va revelar que havia sobrepassat de llarg una dosi d'alcohol letal, fet que la va portar al coma i la posterior defunció. Al seu costat hi havia tres ampolles buides de vodka. L'autora de Back to black, el disc que va vendre 50 milions de còpies a tot el món, mai va arribar a publicar un tercer treball.