Barcelona“Una dona que desitja tenir una verdadera carrera professional no s’ha de casar i tenir família. Ser actriu significa pensar constantment en tu mateixa, i ¿com penses en els teus fills si estàs pensant tota l’estona en tu mateixa?”. Ho va dir repetides vegades la gran Katharine Hepburn. Quina sentència! Es pot interpretar de diverses maneres, antagòniques fins i tot. Algú ho interpretarà com un símptoma de feblesa i de submissió, de resignació. Però per què no la interpretació contrària: una apologia de la independència de la dona, l’aposta decidida a trencar amb allò que s’espera d’ella. Allò que toca perquè sí, perquè sempre s’ha fet així, enfront del que a ella li dona la gana. Dijous vinent, dia 29, farà vint anys que Hepburn va morir. El seu llegat artístic admet poques comparacions i la seva petjada com a dona independent i segura de si mateixa, trencadora de motlles i cotilles, s’inscriu no tan sols en la posteritat de la història del cinema, sinó sobretot en l’honor i la glòria d’una dona irrepetible. 

Va guanyar quatre Oscars a la millor actriu protagonista i no en va recollir cap. No li interessaven els premis. I sí, en canvi, la coherència. Sempre explicava que no en tenia ni idea de per què es va fer actriu si a ella el que li agradava eren els esports: tenis, patinatge, equitació, golf i, sobretot, natació. Va nedar gairebé cada dia de la seva vida fins ben passats els vuitanta anys, quan el Parkinson ja l’estava corcant massa. Va viure fins als 96 anys al seu apartament de Manhattan, que tenia decorat amb els objectes més importants de la seva vida: escultures i pintures regalades pels amics, un autoretrat, sis o set llars de foc –li encantaven– i una foto de Spencer Tracy penjada en una de les parets. Va ser l’amor de la seva vida, un amor prohibit perquè Tracy estava casat i tenia fills. Al seu llibre de memòries Per mi mateixa, Katharine Hepburn explica que Tracy va morir als seus braços després de suportar una malaltia que l’havia consumit lentament. Quan això va passar, Hepburn va trucar a la dona de Tracy per donar-li la notícia i perquè el vinguessin a veure. Així va ser, així es va fer. La seva història d’amor ha passat a la posteritat.

Es van enamorar bojament al rodatge de La dona de l’any i, com aquell qui diu, ja no es van separar mai més. Van rodar plegats vuit films més. Films com L’estat de la nació, Mar d’herba, la famosíssima La costella de l’Adam i la que segurament és la més mítica de totes: Endevina qui ve a sopar, quan Tracy ja estava molt malalt. De fet, va morir només disset dies després d’acabar el rodatge. Hepburn mai va voler veure la pel·lícula: era massa dolorós. Ella mateixa va confessar que les llàgrimes més verdaderes que va vessar mai al cinema van ser les d’aquella pel·lícula, quan Tracy, després de vèncer els recels i les suspicàcies perquè la seva filla s’hagués enamorat d’un home negre, pronuncia un preciós discurs sobre què és i què representa l’amor verdader i en contra del racisme.

Els qui van presenciar la seva química durant els rodatges de les seves pel·lícules asseguren no haver-ho pogut oblidar mai. Era amor verdader, el que sentien l’un per l’altra. I un enorme respecte i admiració professionals. Amor verdader, cal recalcar-ho, contra vent i marea. Mai va estar ben vista la seva relació. Un home casat i amb fills cometent adulteri amb una companya de feina a qui ja se li atribuïen sonats romanços amb altres partenaires com Cary Grant, James Stewart i Laurence Olivier. El més sonat de tots va ser, però, amb Howard Hughes, productor i magnat, obsés dels avions i les drogues. Es van conèixer l’any 1936 després d’un aterratge triomfal de Hughes amb la seva avioneta a prop del plató on Hepburn rodava un film amb Cary Grant. Van estar junts entre dos i tres anys. “L’estimaves?”, li va preguntar Barbara Walters a Hepburn en una entrevista del 1991. “M’agradava”, va respondre l’actriu sense quasi immutar-se. I va afegir: “Però no em volia casar! Ho tenia claríssim”. Mai era mal moment per recalcar quins eren els seus sòlids valors sobre el compromís amb ella mateixa i la seva independència de tot i de tothom.

Katharine Hepburn va guanyar quatre Oscars, sí, per Glòria d’un dia (1933), tot just la seva tercera pel·lícula; per Endevina qui ve a sopar (1967), El lleó a l’hivern (1968) i A l’estanc daurat (1981), la preciosa pel·lícula quasi autobiogràfica de la relació tempestuosa que van mantenir Henry Fonda i la seva filla Jane. Fidel a si mateixa, mai va trepitjar la cerimònia dels Oscars. Bé, mai per recollir un guardó. Va fer una sola excepció. L’any 1974 va trencar la seva norma i va acceptar entregar l’Oscar a un amic seu, el productor Lawrence Weingarten. La platea del Dorothy Chandler Pavilion de Los Angeles la va rebre dreta amb una sonora ovació. Ella, vestida amb jaqueta i pantalons, cap floritura, va agrair els aplaudiments i va regalar una perla a tots els assistents: “Han passat 41 anys des de la primera vegada que se suposava que havia de ser aquí entre vosaltres. Soc la prova vivent que mai és tard per deixar de ser egoista i ser una mica més altruista”.