He viscut uns mesos força aspres en l'àmbit personal. No tot ha sigut dolent i he rigut i he gaudit, però no ha sigut ni l’estiu ni l’inici de tardor de la meva vida. Els trasbalsos emocionals sempre em passen factura, però aquest cop m’ha tocat visitar més metges que en tota la resta de l’any. Els meus mals eren poc greus, però empipadors i hi ha hagut moments en què he patit un esgotament físic molt fort.
Un dia d’aquests que estava especialment desanimada, la meva amiga Mireia, amb la seva fina ironia, em va donar permís per continuar igual de fluixa tot el temps que calgués. Segons ella podia estar tranquil·la per la feina feta aquests últims anys. No calia que demostrés res i em va aconsellar que em deixés anar en el cansament sense manies.
No tinc cap problema per compartir com estic amb la meva gent, però porto fatal que tot plegat s’allargui. I aquell coet vital que sento dins meu i que m’empeny cap a l’alegria i el benestar, aquesta vegada s’ha quedat a l’estació base més temps del que hauria volgut. I ho he volgut explicar.
Quan algú de prou confiança m’ha preguntat “què tal”, en lloc de respondre “bé” o “natirant”, he explicat com estava. Sense esplaiar-me, però procurant oferir un titular que s’ajustés a la realitat. No ho he fet per ploriquejar, sinó perquè estava passant una època diferent i estranya i em volia mostrar humana i terrenal.
A les xarxes mostro part de la meva vida i no m’hi agrada compartir segons què. Trobo meravellós i necessari que hi hagi qui hi expliqui els seus malestars. Jo m’estimo més parlar-ne en forma d’article. M’hi sento més còmoda. Però sigui com sigui trobo que és important dir-ho. Perquè com moltes dones que tirem del carro de tantes coses, de la nostra vida i també de la dels altres (encara tinc dos fills vivint amb mi la meitat del temps), correm el perill de semblar invulnerables. De fet, les dones enèrgiques i actives, el dia que estem tocades, no sempre trobem qui ens escolti. Incomoda veure’ns de baixada. De seguida hi ha qui et diu que el que sigui que visquis et passarà de pressa. I potser perquè sempre ens mostrem fortes, som qui necessitem més abraçades.
La resiliència que em va venir de fàbrica i que em salva i m’ha salvat de tot, no és excusa perquè la gent cregui que no soc vulnerable. Ho soc. Les dones ho som, i és bo que ho fem saber i que se’ns ofereixi ajuda de manera natural quan se’ns veu esgotades, cosa que massa sovint no passa. Hi ha qui confon vulnerabilitat amb debilitat, però soc de les que pensen que exposar la vulnerabilitat és una mostra de fortalesa. I també una condició indispensable per continuar celebrant la vida a partir d’un relat real i no edulcorat. Sí, visca la vida, avui i sempre. Fins i tot visca la vida aquells dies de merda, perquè com diu Mishima, si vols que surti el sol abans s’haurà de fer de nit. I us ho dic perquè ara mateix a casa meva la llum de l’alba ja clareja.
