La coincidència de dues erupcions importants ens podria fer pensar que hi ha un brot a escala global en l’activitat volcànica, però els experts asseguren que no és així. L’erupció del volcà Fuego a Guatemala i la del Kilauea a Hawaii no estan relacionades i són força diferents. De Hawaii n’arriben imatges de lava corrent lentament, càmeres que s’hi apropen fins a nivells que no semblen prudents. Segons Joan Martí, geòleg i expert en vulcanisme, això és perquè l’erupció s’ha produït amb una lava poc gasosa i de molta viscositat. Res a veure amb l’erupció del volcà Fuego, que Martí compara amb l’obertura d’una ampolla de cava, en el sentit que la lava tenia molta més composició gasosa, un gas que se separa del líquid en el moment de l’explosió.

La majoria de víctimes del Fuego han mort per la gran quantitat de cendra que els ha caigut a sobre, i és que si bé la magnitud de l’erupció d’aquest volcà no ha sigut especialment important, sí que ho ha sigut la intensitat, la velocitat amb què les cendres s’han escampat per l’atmosfera. Se sabia que el volcà estava en activitat des del 2002, però malgrat això els experts admeten que fer previsions sobre el moment d’una possible explosió no és fàcil. L’activitat sísmica i l’augment de certs gasos poden ser factors que ajudin a entreveure el perill imminent d’una erupció, però la previsió amb certa exactitud continua sent gairebé tan complicada com la dels terratrèmols.

Què passaria si una erupció així passés a Catalunya? Joan Martí i els seus col·legues van fer un experiment fa poc: van simular una erupció del Croscat, el volcà inactiu de la Garrotxa, com la que es va produir fa 11.000 anys. Amb els models de circulació de vent actuals van poder determinar que el mateix dia de l’erupció la cendra hauria arribat a Barcelona, i que l’endemà un canvi de vent l’hauria portat fins a Londres. Tot això enmig d’una erupció molt menys important que l’actual del Fuego. Encara és aviat per determinar si l’explosió del Fuego tindrà conseqüències sobre el clima a escala global com n’han tingut altres grans erupcions dels últims anys. Quan el Pinatubo va esclatar el 1991, la gran quantitat de cendres que van arribar a l’estratosfera va fer que en els 15mesos següents es detectés un descens de la temperatura global de fins a 0,6 ºC. La clau en aquest cas és si l’erupció emet grans quantitats de sofre i l’altura a què arriben els gasos. El sofre augmenta l’albedo, és a dir, la llum del sol rebota amb facilitat, i també rebaixa l’efecte de la llum que deixa passar, segons explica l’expert en volcans i clima Marc Prohom.

Si en el moment de l’erupció grans quantitats de sofre arriben a l’estratosfera, aquest gas es pot dispersar per bona part del planeta amb molta facilitat i provocar aquest canvi a escala global. El cas més conegut és el de l’erupció del Tambora, a Indonèsia, l’any 1815. L’emissió de gasos va arribar a provocar una anomalia de temperatura de fins a 4 graus durant l’any següent en una ciutat tan llunyana com Barcelona. Aquell estiu que no va ser estiu va inspirar Mary Shelley per crear Frankenstein.