BarcelonaA ningú li estranya veure en un autobús un gos pigall al costat d’una persona cega. Tampoc sorprèn veure’ls junts en un restaurant o, fins i tot, un centre sanitari. Ara bé, si la persona que porta aquest tipus de cànids no mostra, aparentment, cap discapacitat física, la situació canvia. Això ho sap molt bé Virgínia Fernández. Des de fa uns anys, pateix síncopes cerebrals que li provoquen desmais inesperats. El seu gos, en Lucky, a través de l’olfacte s’anticipa i abans que es desplomi i caigui de qualsevol manera a terra, ell ho detecta i l’avisa. Tots dos formen una unitat inseparable i, tot i que la llei els permet l’accés a molts llocs, sovint han d’acabar justificant-se per poder entrar a qualsevol establiment o espai d’ús públic. 

“La gent només distingeix les discapacitats que es veuen i no s’informa de les tipologies de gos d’assistència. He fet diverses assegudes en autobusos esperant la policia perquè el conductor volia fer-me fora, i en un centre d’atenció primària —malgrat que va ensenyar la documentació del gos— no volien atendre’m. Al final, amb un atac d’angoixa inclòs, van estar per a mi en presència dels Mossos”, adverteix. La seva parella, Xavi Ferrarons, tetraplègic per un accident de moto, també té un cànid —en Cuc—, que després d’ajudar-lo 10 anys a obrir portes i calaixos, entre altres coses, s’ha jubilat, però igualment segueix amb ells. 

El treball del gos d’assistència, segons expliquen les entitats que s’hi dediquen —a Catalunya, n’hi ha un total de sis—, arrenca un cop acabat el període d’ensinistrament, que té lloc ja de cadells i s’allarga un any i mig, aproximadament. L’associació Discan, amb la seva fundadora al capdavant, Meritxell Arias, detalla com ho fan: “Per detectar, per exemple, baixades de sucre en persones amb diabetis, associem mostres corporals de la persona al gos i a través de premis i d’un treball en positiu els ensenyem a avisar quan perceben aquesta olor: alguns borden i d’altres toquen l’usuari amb les potes o el nas. Per a ells, és un joc”, descriu Arias. 

Objectiu: millorar vides

Aquests animals entren a la vida de les persones que ho necessiten —un informe mèdic valida la seva afectació— per assistir-los, però ben aviat es converteixen en una “peça vital” per a tota la família. El Jan, de 5 anys, amb un trastorn de l’espectre autista, té des de fa uns mesos un nou company a casa: el Teo. El cànid ja tindrà d'aquí a tres mesos l’acreditació que el convertirà en gos d’assistència. La mare i el pare, junt amb el germà del Jan, el Pere, s’encarreguen, sota la supervisió de l’associació Crit, d’acostumar-lo a les seves tasques, com ara parar-se per evitar que el Jan, que el porta de la corretja, surti corrents en ple carrer. Segons Albert Marquès, instructor i director de Crit, “el gos no canvia la vida de l’usuari, però la millora molt”. Els pares del Jan ja ho han notat: “Un dia, mentre passejàvem pel Portal de l’Àngel, a Barcelona, el nostre fill es va atabalar perquè hi havia molta gent. Va quedar bloquejat. El Teo el va estirar i, a poc a poc, el va treure de la multitud. Vam quedar sorpresos”, indica Gerard Virolés, el seu pare. 

Segons dades de la Generalitat, a Catalunya hi ha en actiu 264 gossos d’assistència registrats, dels quals 200 són pigall o guia i 64 corresponen a altres assistències (de servei, senyalització de sons, avís o alerta mèdica i trastorns de l’espectre autista). Algunes entitats han detectat un increment de l’interès per aquells cànids que tenen cura de la integritat física d’una persona amb un trastorn de l’espectre autista. A l’associació Canuck, de cada deu trucades que reben, vuit estan relacionades amb l'autisme. “Ensenyem el gos perquè aprengui a ajudar. Una ajuda que acaba sent també emocional, encara que això últim la llei no ho preveu”, lamenta Mona Tellier, la seva presidenta. L’únic que valida la normativa catalana, que data del 2009, és l’ajuda física, mentre que als Estats Units o Anglaterra, en canvi, el gos de suport emocional –que necessita un informe psiquiàtric que ho justifiqui– està acceptat i pot entrar en qualsevol lloc públic. “Ens truquen persones que volen tenir un gos perquè pateixen estrès posttraumàtic i els hem de dir que no és possible”, comenta Tellier.  

S’ha comprovat que la funció que desenvolupen aquests animals no només és en el vessant físic de la persona. Paula Calvo, antrozoòloga, subratlla que tot i que els usuaris “pensen inicialment” que el gos els donarà suport físic, al final “els sorprèn” i “passa a ser més important el suport emocional que reben, perquè el vincle que es crea entre ells és molt potent”. No hi ha proves de ressonància que corroborin què passa dins el cervell d’un nen amb autisme que conviu amb un gos d’assistència, però els resultats són clars: “Es veuen canvis conductuals perquè es relacionen més amb altres persones i miren més a la cara, dos aspectes amb què tenen dificultats. Això fa pensar que podria haver-hi canvis a escala bioquímica cerebral”, assenyala Maria Jiménez, neuròloga i mare del Jan. La psicòloga Carme Busquets afegeix, de fet, que un gos “ajuda a connectar amb la part més sensorial” i que “la lleialtat que desperta ens fa sentir l’amor incondicional”. 

Poques subvencions i més campanyes

El preu per poder tenir un gos d’assistència varia en funció de l’entitat. A Internacional Detector Dogs, les despeses derivades de la selecció del gos, l’ensinistrament, l’atenció veterinària, així com els seguiments i altres serveis, ronda els 65.000 euros. L’entitat, amb 35 anys de trajectòria, en subvenciona, però, el 80%. En d’altres, el preu costa al voltant dels 15.000 euros, tot i que la família només en paga 7.000 perquè l’associació n’assumeix la resta o bé busca patrocinadors. Tant entitats com usuaris reclamen ajudes econòmiques a la Generalitat –tal com ja n’hi ha en cadires de rodes– per poder disposar d’uns gossos que, segons Marga Macías, directora d’Internacional Detector Dogs, “aporten seguretat humana”. I, fins i tot, poden salvar vides. Argus Dogs, l’associació amb més gossos d’assistència acreditats a Catalunya, compta amb l’únic cànid del món que detecta xocs anafilàctics. Segons la seva directora, Íngrid Ramon, el Bingo avisa la seva responsable abans que pateixi la reacció al·lèrgica, i així té temps de prendre’s la medicació. 

La Generalitat preveu multes per a aquells establiments o centres que els n’impedeixin l’accés i, en cas d’infraccions molt greus, les sancions poden arribar als 9.000 euros. Ramon lamenta que, a vegades, els usuaris reben “insults i crits”. Per això, el sector també reclama campanyes informatives dirigides, especialment, a la restauració i als transports públics per visibilitzar la tasca d’aquests cànids entrenats per a “malalties silencioses” i “no tan evidents”. Gossos d’assistència, a més, que no tenen per què ser de raça. Askal, que es dedica al treball amb cànids per a persones sordes –donen l’avís quan sona el despertador, el telèfon o el timbre– escull, com també fan altres entitats, els de protectores. “Fem una doble tasca social: facilitem la vida a la gent i donem una nova oportunitat als gossos”, afirma Cristina Carles, la seva responsable. Al ser mestissos, però, encara passen més desapercebuts com a gossos d’assistència.