Javier Fernández (1991) arriba a l’hotel de Barcelona on hem quedat per fer l’entrevista a primera hora del matí amb cara de son i carregat amb quatre maletes. Ha passat una nit a Barcelona, després d’haver competit a Marsella el cap de setmana, i a la tarda vola cap a Madrid abans de marxar fins a Toronto, on viu. “Porto la meva vida a sobre, sóc com un cargol”, confessa mentre apila les maletes. Va marxar de casa amb 17 anys perseguint un somni: ser patinador professional. Després de molts esforços, ha aconseguit ser quatre cops campió d’Europa i dues vegades campió del món d’un esport, el patinatge artístic, que aquí encara és bastant desconegut.

El podem considerar una ‘rara avis’?

Sí que pot ser un cas estrany, però a mi m’agrada més dir que sóc un pioner. He aconseguit uns resultats importants en un esport en què no ho ha fet ningú del meu país, on no hi ha tradició i on tampoc tens les instal·lacions adequades... Doncs és una mica casualitat! Però ja hem vist en altres esports l’evolució després que una persona ho hagi aconseguit. Esperem que a nosaltres ens passi el mateix.

Parla d’instal·lacions i de tradició. ¿No hi ha tradició perquè no hi ha pistes, o al revés?

Crec que no hi ha pistes perquè no hi ha tradició. Tot i això, les pistes de gel a les grans ciutats segueixen sent un centre d’explotació. Moltes famílies hi van a fer celebracions d’aniversari, però encara són molt poques les grans ciutats que tenen una pista de gel.

I com es pot canviar la situació?

Cal fer esdeveniments per promocionar el patinatge: exhibicions, gales... per ensenyar a la gent un altre vessant del patinatge, més entretingut, no sols la competició. Aquest és el primer pas. Després, intentar que les pistes de gel que ja hi ha tinguin una ajuda i que la gent sàpiga que hi són i que pot utilitzar-les i fer classes. I, finalment, la creació de noves pistes. És un cercle: sabem què fer, però no serà cosa d’un dia.

De fet, fa tres anys, quan va venir a Barcelona per a la final del Grand Prix per primer cop, les institucions van prometre canvis. Es va comentar que la pista que es va crear per acollir la final, al Centre de Convencions del Fòrum, es deixaria, però s’ha desmuntat.

El problema ha sigut el canvi a l’Ajuntament de Barcelona. Hi havia Trias i ara hi ha Colau, i amb aquest canvi tot s’ha quedat aturat. Llavors vam estar parlant amb Maite Fandos [que en aquell moment era la tinent d’alcalde de Qualitat de Vida, Igualtat i Esports de l’Ajuntament] i ella volia instal·lar la pista de gel, però no hi ha hagut prou temps. Estem a l’espera del que pugui passar amb aquesta pista de gel, ja que també hi ha la remodelació que està fent el Barça. Amb la federació estem intentant fer evolucionar de maneres diferents aquest esport, igual que feu des dels mitjans de comunicació, que ens ajuden a donar a conèixer l’esport.

Vostè va començar a patinar perquè ho feia la seva germana, la Laura. Què li va cridar l’atenció d’aquest esport?

Tenia sis anys, no me’n recordo [riu]. Imagino que com que no havia vist abans patinatge sobre gel en viu, vaig sentir curiositat: el gel, la velocitat... Devia pensar: “Com mola, no? Ho vull provar”.

Diuen que de petit era revoltós i hiperactiu. ¿El patinatge li va anar bé per calmar-se?

M’ha anat bé per aprendre la disciplina, és a dir, per saber que si sóc en una classe he d’estar callat. Vaig trigar molt de temps a aprendre això... De fet, em van fer fora de la pista més d’un cop per xerrar més del compte! A l’escola parles i et castiguen, doncs a la pista igual! Era molt despistat.

L’escola i el patinatge es podien compaginar?

Sí, sense cap problema. Jo quan vaig començar a dedicar-m’hi estava a la Blume. A Catalunya teniu el CAR de Sant Cugat, i et donen moltes facilitats, sobretot pel que fa a la competició. És absolutament compaginable! Quan ets petit tens energia per fer de tot! Després ja has d’estar pendent de més coses a la teva vida, ja no tens els teus pares que t’ho fan tot... i tot es complica més quan arribes a la universitat. Allà toca triar què és el que vols fer.

Vostè va haver de triar en algun moment...

Jo vaig triar molt abans, perquè amb 17 anys vaig haver de marxar de casa. I no vaig tenir temps ni de pensar-hi, en la universitat.

I els companys de classe? ¿Va haver de suportar sovint que se’n riguessin perquè es dedicava al patinatge?

Jo he estat molt tancat amb un grup d’amics amb els quals anava a l’escola. Però quan canvies a un institut i coneixes gent nova, esclar que sents comentaris que et diuen que això és un esport de noies. Però... és un esport de noies... o és un esport per conèixer noies! Depèn del punt de vista! És un esport que té un percentatge més alt de noies, però també hi ha nois.

En algun moment es va plantejar deixar-ho?

Sempre tens aquests pensaments, moments en què tot és molt dur i estàs molt cansat. Però són moments de baixada que no arriben a fer-te fer res en concret.

L’hi preguntava perquè ha de ser dur marxar de casa als 17 anys, sol, primer als Estats Units, després a Moscou i, més tard, a Toronto.

Sí, ho és. Però cal fer esforços, deixar coses enrere. En aquell moment els vaig haver de fer...

Compensa?

Esclar que sí! Jo vaig fer això per intentar arribar a ser el millor possible. I, sobretot, els meus pares van haver de fer un esforç molt gran per aconseguir que jo arribés a fer-me un lloc en aquest esport. Per a ells hauria sigut més fàcil dir-me: “Tu vas a escola, et quedes a caseta; si vols vés a la universitat a estudiar el que vulguis, però no marxes enlloc”. Acostumar-te a un nou lloc i a una nova gent és complicat... Vius amb la maleta gairebé a la porta. Però saps que ho fas pel patinatge i tenir-ho present ho fa tot més fàcil.

Com es lluita amb el sentiment de soledat?

Vaig marxar amb 17 anys, ja en porto vuit fora de casa i m’hi he acostumat. Ara, quan comparteixo habitació amb algú o vaig a casa meva a Madrid, molts cops he de dir: “Mama, que ja sé què s’ha de fer!” Viatjo un munt de dies! Cada any, com a mínim, faig sis voltes al món! I sí que és cert que trobo a faltar estar a casa, amb la família, amb els amics...

¿Hauria sigut campió si s’hagués quedat a Madrid?

Mai se sap. Però segur que no hauria tingut les mateixes facilitats per entrenar-me. Hauria sigut més difícil.

Va marxar de casa perseguint un somni i un entrenador. Què ha après de cadascun dels entrenadors que ha tingut?

Cada entrenador intenta que tu siguis el millor possible. Tots m’han ensenyat alguna cosa. Sí que és cert que la relació que tinc amb el meu entrenador actual, Brian Orser, és molt més propera.

Sempre diu que és com un pare per a vostè!

Sí, és com un pare! Es preocupa tant pels seus patinadors... Intenta fer la vida del patinador més fàcil. Ell ha sigut esportista i sap què és. Un dia em va dir: “La gent, quan et demana coses, no sap què signifiquen per a tu. Tu realment has de patinar. Fer-te una foto és només un 1% de les coses que has de fer després de patinar”. S’han de fer moltes coses i la gent creu que no les has de fer. És el que ens intenta transmetre, ens ajuda en el dia a dia.

Comparteix entrenador amb el seu màxim rival, Yuzuru Hanyu. Això costa d’entendre: és com si Messi i Cristiano s’entrenessin junts.

Aquest esport és diferent. Nosaltres paguem a l’entrenador perquè ens entreni. Tenir aquest entrenament d’alta qualitat ens ajuda a eixamplar els límits. A tots dos ens aporta més entrenar-nos amb gent de gran nivell.

En els últims anys, el patinatge ha evolucionat molt. Creu que ho pot fer més?

I tant! Seguirà evolucionant. Un cop Ievgueni Pliúsxenko em va dir: “L’esport evoluciona amb el temps, però molt més quan hi ha una batalla entre dos patinadors. Tu i Yuzuru [Hanyu] és el que esteu fent ara. El mateix que vaig fer jo amb [Aleksei] Iagudin, una lluita entre tots dos. Calia arriscar per superar l’altre. I en aquesta batalla tu provoques que els altres patinadors també arrisquin més”. És interessant que t’ho expliquin, no hi havia pensat mai però té la seva lògica.

Veurem 4 quàdruples en el seu programa?

De moment, al meu programa llarg em quedaré amb tres quàdruples. Per una raó i és que sóc dels veterans. Surrealista, però sí! Competeixo amb patinadors més joves que tenen un cos que pesa menys que el meu, que són més àgils i els és més assequible fer-ho. Sabem que els altres patinadors estan posant més quàdruples al seu programa, però nosaltres entenem que, com més salts, menys patinatge hi ha. Un quàdruple és un salt molt complicat que necessita molta preparació, i llavors no pots fer coreografia. Així, el que guanyes per una banda ho perds per l’altra. I a més et jugues que el programa tingui més caigudes. Volem tenir dificultat, però jugar al més segur possible.

Arribarem a veure salts amb cinc voltes?

Fa temps la gent veia com a impossible fer un quàdruple. La tecnologia dels patins evoluciona, la tècnica del patinatge també evoluciona...

Com és de difícil fer un quàdruple?

És un salt molt explosiu i molt difícil. Jo, que porto quatre anys fent un quàdruple, hi ha dies o setmanes que no ho puc fer, com si se’ns encallés, sembla impossible. No tots els patinadors poden fer-lo, cal molt bona tècnica i un físic apte per a aquest tipus de salts i, sobretot, moltes hores d’entrenament. Per la tele sembla fàcil; quan el fas, sembla fàcil, però no ho és.

I salts? Se n’inventaran de nous?

Pot ser. Però per inventar un salt cal fer-lo triple en una competició. Es podria inventar, però la gent no hi pensa. Els salts requereixen temps; portem una llarga etapa sense haver incorporat nous elements, sobretot salts.

Com és el dia a dia a Toronto?

Fem de dos a tres entrenaments diaris, d’una hora cadascun. Normalment en fem dos amb patins, i l’altre, depèn. En altres esports s’hi estan més hores, però el nostre esport és molt intens, molt explosiu, i les cames no responen i els peus, pel gel, es queden freds... i hi ha risc de caigudes i lesions. I després, quan competim, tenim un dia d’entrenament abans que comenci la competició. I el dia que competim ens entrenem al matí, descansem i una hora abans anem a la pista. M’agrada d’aquesta manera, ja que així a la pista tan sols faig el que he de fer.

I quan no hi ha competició, com es guanya la vida un patinador?

Fem exhibicions al voltant del món. Patines per a la gent que t’està veient. Els programes són més atrevits, amb més innovació. És com anar a veure el Cirque du Soleil, un espectacle. Això seria la feina extra a l’estiu d’un esportista que encara està en actiu.

Això és el futur?

Segurament serà part del futur, però no sé per a quant de temps. Hi ha molts projectes i de moment no sé ni on viuré. M’agradaria tornar a casa, però caldrà veure què passa. Vull ser entrenador i seguir fent exhibicions. Quan deixi de competir, m’hauré d’asseure amb mi mateix i valorar-ho tot abans de prendre una decisió.