Aquest cap de setmana va ser 8-M i o ho dic o rebento: estic farta de la paraula feminisme o feminista o feminismes. M’encantaria que no fes falta, coi. No he perdut la xaveta. La paraula feminista forma part de la meva vida, forma part de mi. Però cansa ser feminista. Cansa reivindicar. Cansa haver d’estar alerta. Com diu la gran Moran (sí, la Caitlin), les dones sempre exercim un ofici de més i sense remunerar: l’activisme feminista. Pots ser escriptora i feminista. Presidenta d’escala (sip) i feminista. Activista cultura i feminista. Guionista... i feminista. #Elquesigui... i feminista.

I cansa perquè a aquestes altures de la pel·lícula no caldria. Ja ho sé. L’extrema dreta. Els caminants blancs del feixisme que amenacen de gelar-nos el cor. I tants i tants països on sense extrema dreta trumpista la dona continua sotmesa (molt més que aquí) i anorreada. L'Afganistan? Qui se’n recorda... Per això mateix cansa i esgota. Perquè la cosa avança a un ritme mundial massa lent tot i la sensació també real d’aconseguir avenços importants.

Darrerament no deixo de donar voltes a com s’utilitza aquesta paraula i què significa el seu ús. No em pregunteu com va anar, però vaig acabar assistint de públic a una taula rodona de dones juristes i totes parlaven de la necessitat que la justícia fos feminista. I el mateix al debat previ a la funció de l’obra teatral Sucia, de Bàrbara Mestanza, amb l’autora, la gran advocada Carla Vall i la incommensurable Irene Montero (#Monterofan). Allà també es demanava que la justícia fos feminista. I hi estic d’acord, esclar! I el mateix quan es parla de medicina i també d’educació. En una sèrie de debats organitzats per aquest diari amb la conselleria de Feminismes on vaig participar, el gran clam era una educació feminista.

Cada vegada que ho sento el cervell se’m curtcircuita, perquè, a veure, la justícia, la sanitat, l’educació i el món! o són feministes o no són. Perquè quan es parla de feminisme, diguem-ho d’una repunyetera vegada, es parla de drets humans. D’exigir que es compleixi la Declaració Universal dels Drets Humans. La brúixola que guia el que és justícia a tot el planeta (o el que hauria de ser). Per tant, si no és feminista, no és justícia. Si no és feminista, la sanitat no cura. Si no és feminista, l’educació no educa. Deixem d’afegir-li l’etiqueta i fem que es compleixi un mandat que no és ideològic i sí universal. Perquè per a mi l’error és considerar el feminisme una mera ideologia i no el que és, el dret a la igualtat de condicions de vida de la meitat de la població. No és una opció. No és cosa de les esquerres woke. No és la dèria de les pesades de torn. ÉS UN DRET RECONEGUT INTERNACIONALMENT, COI. Perdoneu les majúscules, però el dia 9 les feministes estem al límit. Amb les piles de la sororitat carregades, però fartes que la nostra lluita sigui només la nostra. Però si tu t’hi apuntes aviat ho acabarem. De debò, no de parauleta i prou. Som-hi?