La Vall de BoíGairebé a quatre hores de viatge en cotxe des de Barcelona i a més de dues, des de Lleida ciutat. L’estació d’esquí de Boí Taüll, a l’Alta Ribagorça, està sempre lluny de tot arreu. Els seus promotors l’anomenen estació de pernoctació perquè poques persones s’atreveixen a anar-hi per un sol dia. “Avui tinc festa i he decidit atansar-m’hi unes hores –assegura un veí de Barcelona, policia de professió, que es passarà més hores al volant del cotxe que amb els esquís posats–. Però em compensa, perquè en dies com avui no hi ha aglomeracions a les pistes i podem esquiar millor que mai”, assegura.

Aquest perfil d’esquiador és, però, molt poc comú a les estacions d’esquí lleidatanes en un dia qualsevol dels mesos de gener, febrer i març, fora dels caps de setmana i lluny de les vacances de Nadal i de Setmana Santa. L’activitat d'esquí en aquests moments no sol arribar mai al 50% de l'ocupació total. És obvi. La gent té responsabilitats laborals, però les estacions s’obstinen a mantenir-se operatives.

A les nou del matí, totes les pistes de Boí Taüll estan obertes. La neu a punt, els remuntadors i els telecadires en marxa i les oficines en plena acció. L’estona prèvia és sempre frenètica, en què tots els treballadors, sigui el dia que sigui, ultimen tots els detalls perquè l’obertura sigui eficient. “Cada dia comencem a les vuit en punt, però si hi ha pronòstic de mal temps ens hi posem encara més aviat”, expliquen operaris de manteniment de l’estació.

En un dia d'entre setmana, sumant els empleats directes i les empreses de serveis externs (lloguer de material, restauració, instructors), l’estació compta amb un total de 200 professionals al servei dels esquiadors. Una xifra que no és gaire més alta els caps de setmana (potser una cinquantena més). Sorprèn que una demanda inferior mobilitzi tant personal i continuï sent rendible.

Neu a les aules

Qui entra per la porta d’una estació en aquests dies perduts? En la immensa majoria, els infants. Més de mil cada dia. Aquesta és la mitjana d’escolars que, de dilluns a divendres, passa per les pistes d’aquesta estació pirenaica. La majoria són de València i Madrid, per una dinàmica històrica d’acords amb les agències de viatges, però també n’hi ha un bon gruix d’escoles catalanes.

“Aquí a la neu ens sentim lliures”, assegura la Júlia, una jove de dotze anys de l’Institut Caparrella de Lleida, que passa a Boí uns dies amb els seus companys de primer d’ESO. En diuen la Setmana Blanca i, tot i la sensació de llibertat que manifesten els alumnes, practiquen sempre l’esquí amb monitors qualificats. “És la primera vegada que esquio i segur que hi tornaré aviat amb els pares”, comenta l’Èric, un altre estudiant del mateix curs.

A l’INS Caparrella tenen com a tradició, des de fa més de quinze anys, fer un viatge a la neu per als estudiants més joves d’ESO. Històricament, s’organitzava una sortida d’un sol dia, però des de la pandèmia es va decidir allargar l’estada fins a tres dies consecutius tenint en compte la demanda de les famílies. “Els nostres alumnes venen de diferents pobles del Segrià, molts són fills de pagesos i ramaders, amb poques oportunitats d’anar sovint a esquiar”, argumenta Anna Planell, mestra d’educació física de l’institut. Al currículum d’aquesta assignatura hi ha un apartat dedicat a les activitats a la natura i el centre ha decidit concentrar part de la seva programació en les sortides al medi “perquè tinguin un aprenentatge vivencial”, precisa la professora. A part de l’esquí, els joves visiten també elements patrimonials, com les esglésies romàniques de la vall, i s’allotgen en una casa de colònies d’Erill la Vall. “Ahir per sopar vaig menjar-me tres plats de macarrons”, diu amb orgull una de les alumnes del centre entre les rialles de les seves amigues.

L’estació de Boí Taüll saldarà aquesta temporada amb un volum aproximat d’uns 14.000 escolars, una xifra considerablement superior a la de l’any passat (12.500). “Sort en tenim d’aquest públic”, admet el responsable comercial, Andreu Velilla. Gràcies als escolars, es pot arribar a una activitat que supera el 40% del que es registra en un cap de setmana, un índex que pot donar per satisfets els promotors. “Tenint en compte que igualment hem de pagar les nòmines dels treballadors i mantenir la neu en condicions constantment, ens surt a compte obrir les portes cada dia”, conclou el cap de màrqueting.

Les reserves dels centres educatius, que solen tancar-se a principi de curs, salva qualsevol temporada dolenta. “Encara que tinguem poca neu, amb una desena de pistes que obrim en condicions per als escolars n’hi ha prou, perquè estem parlant d’una majoria d’esquiadors debutants”, argumenta Velilla, recordant que l’estació compta amb un total de 43 pistes d’esquí alpí.

A més del personal necessari per tenir a punt la neu, els serveis i totes les infraestructures, l’esquí escolar mobilitza en aquesta estació més d’un centenar de monitors, tots contractats per escoles externes. L’objectiu final és que l’infant s’ho passi bé esquiant. “Hem de trobar mecanismes perquè els nens se sentin a gust i no associïn les caigudes amb una cosa dolenta”, opina Manel Lapedra, un monitor de Boost, una escola ubicada a la mateixa Vall de Boí i que té especial interès en què l’afluència escolar persisteixi. Lapedra va néixer a Taüll i ha crescut amb els esquís posats. “Aquestes muntanyes són el pati de casa meva”, bromeja.

L’Escola Vall de Boí és una altra de les històriques de la zona. El seu director, Manel del Pozo, explica que tot el personal ha de tenir clar amb quin públic tracta. “No sols els monitors, sinó també els que gestionen els remuntadors, la cafeteria i els punts d’informació han de saber entendre aquest públic, perquè si el tractem malament, ja l’hem vessada –argumenta– els nens són ara la mare dels ous”. Del Pozo reconeix que el nen és un client complex i difícil. “Si en volem a l’estació, hem d’estar preparats”, assumeix.

L’aposta per l’esquí escolar està ben estudiada a Boí Taüll. Els primers propietaris de l’estació d’esquí ja van arrencar amb aquesta mentalitat a finals dels anys vuitanta. Van creure d’una forma inèdita en el públic escolar i la història els ha donat la raó, perquè la resta d’estacions catalanes també n’han obert les portes d’una manera o altra.

Boí Taüll va ser impulsada amb capital 100% privat durant la temporada 1988-1989 i posada en marxa definitivament l'any 1991. El 2004, el grup immobiliari Nozar va apoderar-se de la majoria de les accions i va dur a terme inversions importants, però la crisi de la construcció del 2008 va portar l'estació a la fallida. El 2014, la Generalitat va assumir la propietat de les instal·lacions i, a partir del 2019, també la seva gestió a través de la divisió turística de Ferrocarrils de la Generalitat (FGC). La decisió de l’administració pública va estar públicament fonamentada per una qüestió de territori. “Un abrupte tancament de l’estació, sense haver configurat una alternativa econòmica a la comarca per als mesos d’hivern, hauria accelerat la destrucció de llocs de treball que la comarca ha patit des de l’inici de la crisi econòmica i dels quals encara no s’ha recuperat, cosa que suposaria la reaparició de dinàmiques de pèrdua de població”, indicava l'informe del Govern del 2019.

Dies de públic familiar

A part dels grups escolars, a l’estació també arriben altres perfils minoritaris de clients particularment vinculats als dies més tranquils del calendari esquiable. Es tracta de jubilats, teletreballadors i, sobretot, famílies amb infants, aquells que “no els suposarà cap daltabaix si es perden algun dia de classe”, pensen els seus pares. És el cas d’Alejandro Rey i Paula Pastor, que han vingut de Madrid amb dos nens de vuit i sis anys a passar uns dies a la Vall de Boí. Cada any van a esquiar al Pirineu, normalment a Andorra, però aquest cop s’han decantat per l’estació lleidatana. “I n’estem molt contents”, manifesten.

El client familiar està particularment dominat per pares aficionats des de joves a l’esquí que ara volen també arrossegar-ne fills. “La nostra petita fa el ronso, però confiem que li acabi agradant”, explica Gemma Vidal, una mare de Lleida ciutat que observa com la seva filla de quatre anys fa cara de pomes agres al costat del monitor. “Intentem venir tres vegades durant l’hivern –explica Vidal–, ens guardem sempre els dies de vacances i venim ara perquè ens encanta. L'any passat, sense saber-ho, vam venir durant els dies de Carnaval i llavors va ser inviable, perquè amb els nens tot és més complicat, ells estan aprenent i necessiten més espai”, afegeix Vidal, que assegura que cada estiu té les reserves fetes d’hotels i forfets per a l’hivern següent.

Un altre nínxol de negoci per a moltes estacions pirenaiques, sobretot les d’Andorra i Baqueira Beret, és el públic francès. Les regions del sud del país gal tenen les anomenades vacances d’hivern, que s’allarguen durant el mes de febrer, i que permeten atreure esquiadors i, òbviament, famílies senceres.

“Hi ha també molts jubilats, que opten per forfets de temporada. Ja no venen específicament un dia, sinó que els veus molt sovint”, afegeix Andreu Velilla.

“Els mesos de gener a març han estat històricament complicats, però darrerament ha millorat”, opina Xavi Ubeira, el director comercial de Baqueira Beret, on sovinteja el públic escolar de la Vall d’Aran, a més dels aficionats a les competicions esportives, que també se celebren durant aquest primer trimestre de l’any per atreure encara més públic esporàdic.

Tecnologia per vèncer el canvi climàtic

Tothom hi està d’acord: cada cop fa més calor al Pirineu. La cota de neu ha anat pujant gradualment amb el pas dels anys i costa que hi hagi neu natural a la falda de les muntanyes (la cota mínima de Boí Taüll es troba a uns 2.000 metres d’altitud). El canvi climàtic s’enfronta a cop de tecnologia. “Els canons ens estan salvant”, admet Andreu Velilla.

Boí Taüll és una de les estacions que gaudeix, per la seva posició geogràfica, de les millors condicions per esquiar de tot Catalunya, però igualment se sent castigada per l’augment de les temperatures i la caiguda de les precipitacions. Els canons de neu (ara en tenen 150, el doble que fa quaranta anys) són cada cop més eficients i reutilitzen la mateixa aigua acumulada de la vall.

“La por al canvi climàtic sempre hi és, però no ens pot condicionar, ja vindrà el que hagi de venir”, manifesta Josep Maria Ramon, el cap de manteniment de Boí Taüll i un dels treballadors històrics de la zona. Fill de la vall, aviat farà 64 anys i s’ho coneix tot pam a pam. “Abans, tots els pobles que estaven a la cota de 1.500 metres quedaven nevats i ara ja no –recorda—, els canons estan sent una gran ajuda”. Josep Maria Ramon ha vist en la seva llarga carrera que el turisme ha salvat el Pirineu. “Estic molt content de com ha evolucionat, ens ha portat molta vida i els pobles han canviat positivament”, manifesta amb orgull.

“Si garantim el producte (la neu), ens vindrà tota aquesta gent que sols busca quilòmetres esquiables”, admet Xavier Perpinyà, director tècnic de FGC Turisme i exresponsable de l’estació de la Molina, i assegura que no es tracta de gastar més aigua o electricitat, sinó de produir neu més ràpid i eficient. “Les estacions d’esquí som els pastors moderns”, declara Perpinyà, que argumenta que els empresaris són els primers interessats a preservar el medi natural. L’optimització de la producció de neu ha permès donar qualitat a les pistes, sobretot durant els dies laborables, i fins i tot allargar les temporades d’esquí. Els experts recorden que anys enrere era gairebé impensable esquiar abans de Nadal. “Ara molts s’empipen quan no ho poden fer pel pont de la Puríssima”, adverteixen fonts del sector turístic.

Perpinyà adverteix que ara la gent exigeix qualitat. “Ja no ens interessa créixer, sinó tenir-ho tot ben cuidat”, conclou. Al Pirineu català s’esquia molt, però les estacions són conscients ja fa temps que, per rendibilitzar-ne les instal·lacions, han d’ampliar la seva oferta. Trineus, àrees infantils, tirolines, excursions amb raquetes, el freeride (forapista), tallers d’iglús o sortides amb motos de neu són algunes de les variables per incrementar l’afluència de turistes (i no sols d’esquiadors).

De fet, els experts indiquen que la tendència del mercat turístic que ve marcada pel contacte amb els espais naturals i el Pirineu català, amb unes temperatures més agradables que a altres serralades europees, s’està reivindicant més que mai. “A la que comences oferint noves propostes, es genera una dinàmica que fa créixer la demanda”, assegura Juli Alegre, cap de promoció d’Ara Lleida, el patronat de turisme de la Diputació.