La cerimònia dels Oscars, més enllà de ser un lliurament de premis a l’excel·lència del cinema, és un dels esdeveniments socials més destacats de l’any. Sobre la catifa vermella hi ha molts sectors en joc, especialment la moda, des que el 1994 a la catifa dels Globus d’Or la comediant Joan Rivers va preguntar per primera vegada “De qui vas vestida?” Lluny de la llibertat i la transgressió estètica, tot plegat està escrupolosament pautat per no deixar marge a la dissonància. I si alguna vegada hem sucumbit a l’esperit d’obertura que destil·la el setè art, no hem d’oblidar que als Estats Units encara tenen molt de camí per a recórrer en llibertats i drets humans. El resultat és una catifa vermella dominada pel privilegi social, el conservadorisme, la falta de diversitat i per un masclisme que, mentre aparta les dones de les nominacions fora de les categories interpretatives, les condemna a ser la nota de color que promociona l’esdeveniment.

Doblegades a l’estereotip de feminitat més ranci, veuen com els seus cossos queden reduïts a esquers comercials. Els clàssics i avorrits vestits principescs que recomanen els estrictes codis de vestimenta de les actrius, de vegades els han jugat males passades, com quan Jennifer Lawrence l'any 2013 va caure en recollir l’estatueta per la dificultat de manegar la volumetria d’aquell Dior. Angelina Jolie el 2012, amb un vestit obert per exhibir cuixa, va exagerar tant el recurs que va generar una onada de mems i la seva cama esquerra va gaudir d’un compte propi a Twitter, per compensar que la dreta li havia robat tot el protagonisme.

Però, si bé la moda ha estat un dels espais als quals ha quedat reduïda la veu de moltes dones en el certamen, en moments clau també l’han emprat com a eina per fer-se escoltar. Gwyneth Paltrow, que el 1999 va lluir un vestit rosa de Valentino que la va coronar com a núvia d’Amèrica, va haver de patir una allau de crítiques quan el 2002 va voler trencar aquella imatge angelical i l’encartonament del certamen amb un vestit d’aires gòtics d’Alexander McQueen. El 1986 Cher va optar per un vestit espectacular propi del Folies Bergère, per tal de fer-se veure després que els acadèmics no se l’haguessin pres seriosament per a les nominacions.

Els pantalons per a les dones, sempre un mal de cap als Oscars, estan prohibits fins avui dia, com si l’Acadèmia no s’hagués assabentat que estem en ple segle XXI. D’aquí el gest simbòlic de l’actriu Julie Christie al 1967, qui, contrària a l’establishment dels Oscars, va atrevir-se a ser la primera dona a acceptar l’estatueta en pantalons. Dos anys més tard, Barbara Streisand també recolliria l’Oscar en pantalons, els quals, sota la llum dels focus, van transparentar-li la silueta. Kristen Stewart el 2022 va causar un autèntic xoc en desafiar les normes de protocol i portar un esmòquing amb uns pantalons curtíssims.

Julia Roberts el 2020 va recollir l’Oscar amb un vestit de Valentino del 2002, la qual cosa va marcar una tendència al reaprofitament afí a la consciència mediambiental. Un fet que marcaria futures estores vermelles, com quan Reese Witherspoon va lluir el 2006 un vestit de Dior comprat en una botiga vintage de París o Rita Moreno el 2008, que va reutilitzar el vestit que ja havia dut a la cerimònia dels Oscars del 1962.

Però si algú mereix l’estatueta per a la moda més trencadora aquesta és Björk, que, el 2001, va lluir un vestit amb forma de cigne enrotllat al seu cos, complementat amb sis ous d’estruç que anava deixant caure a l’estora vermella, tot desafiant el carrinclonerisme de l’acte. Arran d’això, Björk va ser víctima de duríssimes burles que, si bé a ella li devien relliscar anant i venint, sí que van provocar que la moda dels Oscars es tornés molt menys imaginativa, per no posar en risc ni futures carreres professionals ni tampoc els valors conservadors que caracteritzen la indústria del cinema.