JunedaÀlex Burgaz (Barcelona, 1974) recorda haver agafat una càmera de fotos quan només tenia quatre anys. El seu pare ho va documentar gràficament. A la imatge (maig de 1978), el petit Burgaz apareix amb llàgrimes i agafant amb força l’aparell. Plorava perquè la mare (també a la imatge) l’havia fet marxar a contracor d’una activitat escolar que ell estava fotografiant.

La vida d’Àlex Burgaz, que ara resideix a Juneda (a la comarca de les Garrigues), està dedicada exclusivament a la fotografia. Des d’aquella festa infantil a l’escola Sant Felip Neri de Barcelona fins a l’actualitat no ha parat de fer fotos i documentar-ho tot, des de fets rigorosament noticiables, fins als més quotidians i anecdòtics.

Primer ho feia amb les càmeres que li deixaven els pares, després amb la seva pròpia, però ha tingut l'aptitud de guardar les imatges meticulosament. Totes i cadascuna estan ordenades pel lloc, per la data i, fins i tot, pel minut exacte en què es van fer. Un treball minuciós que va començar des de ben petit.

La primera foto que té arxivada amb autoria pròpia és de l’any 1979, feta a la plaça de Catalunya, quan els seus avis el portaven a veure els coloms. La segueixen moltíssimes, on primer apareixen familiars, amics i coneguts i, després, tota mena de situacions, tant dels carrers de Barcelona, com dels seus desplaçaments per Catalunya i viatges a l’estranger (un grapat de països, de Mèxic fins al Vietnam, passant per Líbia) i cobrint esdeveniments polítics i socials de tota mena. Alguns d’interès general (manifestacions, els fets de l’1 d’Octubre, la pandèmia, les inundacions de València), d’altres de caràcter molt personal (la seva pròpia boda o la mort del seu pare per accident de trànsit). Mai ha tingut interès a exposar-les ni a publicar-les als mitjans (tot i que algunes sí que han vist la llum) i mai s’ha presentat a cap concurs. Ell ja rep una remuneració com a treballador d’una empresa avícola de Juneda i prefereix que la seva activitat fotogràfica diària estigui lliure de qualsevol condicionant. “Vull que les meves fotos siguin el màxim de neutres possible”, reivindica.

Calcula que en la seva vida ha acumulat més d’un milió i mig de fotografies, de les quals n’ha seleccionat unes 25.000 sota el títol Street Stories. Aquest és el nom que ha donat a un vastíssim treball fotogràfic que no té data d’acabament i que ha registrat recentment al Rècord Guinness per convertir-se oficialment en el projecte visual més longeu del món.

La foto a l’ADN

Burgaz va néixer gairebé amb una càmera sota el braç. El seu pare, Jesús Burgaz, a més de fotoperiodista del diari La Vanguardia, era un reconegut professor de l’Agrupació Fotogràfica de Catalunya (AFC). El petit Àlex l’acompanyava sovint i es quedava llargues hores rodejat de llegendes de l’època, com Francesc Català Roca, Joan Colom i Oriol Maspons.

“Ells eren grans i jo un nen, sempre càmera en mà, cosa que en aquella època no era gaire freqüent, i a ells els feia molta gràcia –recorda Burgaz–, s’ho passaven bé jugant amb mi i aconsellant-me”. Un dels consells el va rebre del mateix Agustí Centelles, amb qui té vincles familiars. Els dies que el veia a casa de la seva tieta, Centelles sempre l’exhortava: “Tu agafa la càmera i dispara, no pensis!”. I li va fer cas. Però havia de ser molt selectiu. El seu pare només li administrava un rodet cada dues setmanes. Tocava pràcticament a una sola foto diària. “Al matí rumiava molt quina seria la imatge que faria”, diu.

Amb vint anys, el petit dels Burgaz va fer algunes tasques per a La Vanguardia, però era una feina tan precària que no li servia per guanyar-se la vida. Va pensar que la millor manera era traslladar-se a la casa pairal de la mare, a Juneda, des d’on pretenia col·laborar amb la premsa local lleidatana. Però la primera decepció va ser quan van proposar-li un sou mensual de 80.000 pessetes, amb l’obligació d’escombrar i fregar la redacció cada vespre en acabar la jornada. S’hi va negar, perquè va trobar tasques molt més ben remunerades fora del sector periodístic que li donaven prou temps lliure per dedicar-se a la seva gran afició.

Ocult rere el visor

Estats Units, Canadà, Cuba, Líbia, Cambodja, Tailàndia, Vietnam i pràcticament tot Europa han estat alguns dels indrets on ha viatjat en el seu temps lliure per fotografiar la realitat social i fins i tot política. Ha captat l’esclavitud infantil a la República Dominicana, l'aspresa del desert algerià o els racons més sòrdids de Mèxic, però també moments crus de la realitat catalana. Un d’ells va ser l’accident de trànsit del seu propi pare, que va morir en un xoc l’any 2011. Va fotografiar tots els racons del cotxe, encara impregnats de sang fresca, “que m’acabaria embrutant la roba que portaria després al funeral”.

Àlex admet que la càmera sempre l’ha protegit de les emocions. “Entenc que és una manera eficaç per atansar-me a qualsevol situació”, explica. Aquesta fredor li ha servit també per fer un tipus de fotos que molts mitjans segurament no li compraran mai. “La meva intenció és purament documental, no pretenc guanyar-hi diners publicant”, confessa. L’últim episodi el va viure a la mitja marató de Lleida el passat mes de novembre, quan va fotografiar la parada cardiorespiratòria d’un dels corredors en arribar a meta. “Cap diari va estar interessat en la meva foto”, admet, sense gaire preocupació.

Àlex Burgaz treballa a l’empresa avícola cada vespre en jornada intensiva. El tipus de feina que hi fa li permet pensar en el seu projecte i planificar les sortides futures. A mitjanit, a casa, revisa les agendes dels consellers de la Generalitat i de la majoria d’institucions polítiques i culturals per seleccionar la feina del matí següent. Si no hi troba res interessant, passeja pels carrers, sobretot els de Barcelona, que els coneix sobradament. A la Ciutat Comtal hi va un parell de cops per setmana i utilitza les tres hores de viatge en tren per editar les fotos a l’ordinador.

L’objectiu final? “Fer fotos fins que tingui 105 anys”, bromeja. Preveu que la jubilació se la passarà viatjant en autocaravana amb la seva esposa mexicana (també fotògrafa) i que morirà deixant un llegat documental a la humanitat. Fins i tot li ha passat pel cap instal·lar una càmera al seu propi nínxol amb un sensor que fotografiï automàticament tothom que el visiti al cementiri després de mort.

Acreditat per una ONG

L’accés als llocs i moments més delicats el té garantit des que és membre acreditat de la United Photo Press, una ONG internacional de 120 fotògrafs amb conveni amb les Nacions Unides. Gràcies a aquesta organització, Burgaz ha pogut visibilitzar part del seu treball, com a l'última exposició col·lectiva a Madeira (Portugal). El seu president, Carlos Sousa, destaca d’ell la seva “capacitat multifacètica de cobrir esdeveniments de tot tipus, de la guerra a la pau” i el descriu com “un fotògraf del món” perquè “sempre ho mira tot de la forma correcta i en el moment ideal”.

Burgaz no és un fotògraf gaire pròdig a relacionar-se amb el gremi. Manté un perfil discret i gairebé anònim, sobretot per la seva reduïda vinculació professional. Dels pocs companys que el coneixen hi ha Antonio Andrade, un periodista mexicà que ha treballat a fons la realitat narco del seu país i que és l’actual propietari d’un local sociocultural a Saragossa on Burgaz exposarà la seva obra el pròxim mes d’agost. “Més que trobar coses a fotografiar, l’Àlex prefereix que les coses el trobin a ell”, comenta Andrade, que en destaca la capacitat d’empatitzar amb la gent del carrer. “Té passió per la foto i, sobretot, per l’ésser humà”, conclou.