William Kentridge (Johannesburg, 1955) és un artista total que treballa simultàniament en el camp de les arts plàstiques, l’animació, l’escultura, la performance i l’òpera. Però, sobretot, és un creador que extreu poesia de les ferides que l’apartheid va deixar al seu país i de les que encara provoquen el colonialisme i les desigualtats arreu del món. Ha viscut sempre al mateix barri de Johannesburg i es divideix entre dos estudis, un al jardí de casa seva, on dibuixa, i un altre més gran, on pot rodar les seves pel·lícules d’animació. William Kentridge és considerat un dels degans de l’art contemporani a escala mundial i tornarà a exposar a Barcelona a partir de divendres que ve al CCCB. Es troba en un moment especial de la seva trajectòria, després que dos museus sud-africans repassessin amb dues grans exposicions els diversos aspectes de la seva producció. L’obra de Kentridge s’ha pogut veure en diferents edicions de la Documenta de Kassel, l’esdeveniment més important de l’art contemporani, i en centres de tot el món. Tot i així, va ser un artista tardà, que no s’acabava de decidir entre el teatre i les arts plàstiques. Ara ho fa tot, i les seves animacions són inconfusibles perquè parteixen d’uns dibuixos que esborra i modifica una vegada i una altra. “Una idea o una instal·lació pot donar lloc a moltes altres idees possibles”, afirma l’artista, que actualment treballa en una peça sonora els sons de la qual han d’omplir les habitacions d’una vella casa a Palerm (Sicília). Parlem amb ell de manera telemàtica poc abans de la inauguració de la mostra de Barcelona.

Sud-àfrica és el país del continent on el covid té més incidència, amb restricccions des del març. Les fronteres van estar tancades fins a l’1 d’octubre. Com ha viscut aquests mesos?

Hi ha una paradoxa amb el covid a Sud-àfrica, com estic segur que es dona a tot el món. Treballo també en el camp del teatre i la performance i l’impacte del covid en aquesta part de la meva feina ha sigut calamitós: les funcions s’han cancel·lat o en el millor dels casos s’han posposat un any o dos. I els meus col·legues i artistes associats, que depenen d’aquests ingressos, no només no els han tingut i han patit penúries financeres, sinó que tampoc han pogut practicar: no han pogut ballar a l’estudi i els músics no han pogut estar acompanyats per altres col·legues per assajar. Soc molt conscient de les circumstàncies molt difícils que està vivint la gent, financeres i més que financeres. Però per a mi ha sigut un privilegi extraordinari poder treballar ininterrompudament a l’estudi durant sis mesos. Diria que feia més de trenta anys que no em passava: poder treballar setmana rere setmana, sense pensar que he de marxar al cap de tres dies per fer una conferència o una exposició. N’ha sortit molta feina. Estic treballant en una sèrie de pel·lícules sobre la vida a l’estudi i sobre donar sentit a l’estudi.

Així, va capgirar el confinament i el va convertir en una oportunitat.

El confinament no va estar malament, malgrat les circumstàncies. Vam fer una petita pausa quan hi va haver una mica d’obertura en el confinament més estricte. Vaig rodar amb gent a l’estudi i, fruit d’això, tretze de nosaltres vam agafar el covid, però afortunadament tots ens n’hem recuperat. Així, ara l’estudi és una zona segura de covid. No el podem agafar de ningú, no el podem passar. Ara com ara hi ha una molt bona atmosfera, a l’estudi, i una molt bona atmosfera de treball.

Tot i així, ¿el covid ha afectat algun dels projectes que té en curs?

El covid ha afectat els projectes en què treballo i la programació de molts altres. Encara visc, potser forçosament, creient que la gent tornarà al teatre i que la gent tornarà als museus, i que el plaer de veure una obra físicament tindrà més importància que veure-la a la pantalla d’un ordinador. Que tornarà l’especificitat de la materialitat d’una obra, i que aquesta vida estranya i impersonal que vivim a través de Zoom tindrà un límit. Estic segur que continuarà d’alguna manera, i que la gent continuarà treballant a casa, però també hi ha un profund puritanisme en això que espero que s’acabi. Es nega el cos, les funcions corporals, i les seves excrecions són vistes com a desagradables, i la libido i el desig estan restringits o oprimits als racons més foscos i privats del món on vivim, ara per ara.

On troba la inspiració? Les mesures de seguretat per combatre els alts índexs de violència a Sud-àfrica, ¿són una barrera per tractar les problemàtiques socials i polítiques que vol abordar?

La inspiració sorgeix dins l’estudi, de coses que hi arriben. El món entra dins l’estudi a través d’informes, històries, articles de premsa, converses, records... A través de totes les diferents maneres que tenim d’aprehendre el món. Les extrec totes, les transformo i les torno a enviar cap enfora. Les mesures de seguretat no m’afecten de cap manera que pugui percebre. No noto cap restricció ni de les mesures de seguretat ni de les lleis i normatives governamentals. Però, dit això, també vull dir que hi ha una gran onada de puritanisme a tot el món, amb coses que no es poden dir i temes que no es poden tocar, i això pot ser força depriment. Necessito trobar espai dins l’estudi, imaginar que tot es pot dir i que tot es pot fer. Però també vol dir que has de ser més cautelós quan surts de l’estudi, no perquè les coses les diguis amb mala fe, sinó perquè l’espai per als malentesos creix enormement. Sempre m’han interessat les tergiversacions, les malinterpretacions segons els contextos, la impuresa i la bastardia, però vivim temps difícils per a aquest grau d’obertura.

Ha parlat de les contradiccions del fet de créixer com un home blanc a Sud-àfrica.

Del fet de créixer com un nen blanc de classe mitjana, i després com a artista i com un home de mitjana edat, i ara fins i tot com un home gran. Tot això permet entendre les paradoxes en què un viu i les responsabilitats que comporten els privilegis. També què vol dir ser còmplice de la societat on un viu. I no pretendre ni la puresa ni la netedat. Hi ha molta gent que va triar anar-se’n de Sud-àfrica i pensaven que així estaven absolts de la seva responsabilitat en el que va passar. Aquest és un dels motors de les obres. És un tema, però també un estímul motivador darrere de moltes de les obres.

Molts dels seus treballs es caracteritzen per com hi conviuen llenguatges diferents, des del dibuix fins al teatre i el cinema.

De petit estava interessat en el dibuix i el cinema al mateix temps, i més endavant, a l’institut i la universitat, també vaig estar-hi interessat. De fet, hi havia un moviment constant i en paral·lel entre el cinema i el dibuix; l’animació va arribar després. Aleshores em vaig posar a estudiar teatre. En un altre moment vaig deixar de dibuixar i vaig tornar al teatre i al cinema, i al final vaig deixar d’intentar decidir què volia fer i vaig permetre que els diferents llenguatges convisquessin. Però en diferents moments vaig donar per fet que només treballaria en el teatre o que només treballaria en el cinema o com un artista plàstic. I ara puc trobar una expressió per a un pensament en cadascun d’aquests llenguatges o en tots ells.

Vostè mateix ha explicat que treballa simultàniament en diferents projectes. ¿Els relaciona d’alguna manera durant el procés de creació?

Sempre m’ha interessat la migració de les imatges d’una forma a una altra, d’un projecte a un altre. Una cosa que sorgeix perquè és necessària per a una conferència agafa impuls i es converteix en un curtmetratge, que després dona peu a altres idees o potser a una sèrie de dibuixos o gravats. Al final és difícil dir quin és l’estat final i quin l’inicial, quin és l’esbós i quina l’obra final. Hi ha una mena de provisionalitat en tots ells. Alguns van a parar al teatre, uns altres a una galeria o un museu i alguns es queden a l’estudi. Però això passa al final del procés, durant la creació tots tenen el mateix grau de mal·leabilitat. Òbviament, si és un dibuix estic sol quan el faig, i si és una performance o una peça teatral hi ha altra gent involucrada. En els últims mesos els treballs d’aquests segons tipus han estat molt espaiats entre si.

Diu que prefereix treballar des de la incertesa, el dubte i l’error. Què aporten a la seva feina?

No és que ho prefereixi, sinó que és el lloc on es produeix l’obra. Treballar des de la certesa implica que saps per endavant què fas i tots els problemes estan resolts. I crec que no és aquest, el cas. Potser comences a treballar amb l’impacte de la primera idea, d’una imatge que et ronda pel cap, però has d’estar obert a deixar que passin altres coses damunt el paper. Hi ha d’haver una conversa entre el que penses que estàs fent i el que surt al paper. Molt sovint el que fas és molt diferent del que vas anticipar, i si insisteixes més i més en el que vas anticipar a vegades es resisteix una vegada i una altra i el que et queda és una mena de baralla autoritària en lloc de l’essència del primer pensament.

L’òpera s’ha convertit al llarg dels anys en un camp destacat de la seva producció.

La meva feina en aquest camp és una extensió del meu interès per la convivència dels diferents llenguatges artístics. Pots pensar en mi com a director, com un tafaner en una producció d’òpera o, com m’agrada veure-ho a mi, en la generositat d’una companyia d’òpera que em dona una tela de disset metres d’amplada i nou d’alçada, i a més em dona setze cantants per posar-los al davant i alguns dels millors escenògrafs, figurinistes i il·luminadors de tot el món perquè aquest dibuix tingui tres dimensions i perquè estigui il·luminat. Per si no n’hi hagués prou, hi ha l’orquestra i una música fantàstica. Aquest és el resultat extraordinari de fer un dibuix, un dibuix en quatre dimensions, i alhora has fet un muntatge operístic, totes dues definicions són correctes.

Ha fet la direcció escènica d’òperes com ‘Wozzeck’, ‘Lulu’ i ‘El nas’ i el 2018, pel centenari de la Primera Guerra Mundial, va estrenar la ‘performance’ ‘The head and the load’, reivindicativa dels soldats sud-africans que hi van combatre i que van quedar en l’oblit ¿És el seu treball dramàtic més ambiciós, per la combinació que va fer de projeccions, música, escenografia i text?

És el treball més gran, el que reuneix més elements de la feina que he fet. L’havíem de representar a l’abril, després a finals d’agost i ara espero que el setembre que ve el covid estigui prou sota control o hi hagi una vacuna perquè la puguem fer en altres països els pròxims vinents.

¿L’escriptura i la literatura són d’alguna manera importants en el seu procés creatiu?

No ho és tant la meva escriptura, però sí pel que fa a recollir frases per introduir-les a les obres, en un llibret o en performances...M’agradaria tenir més temps per llegir, llegeixo molta poesia, buscant imatges i idees, i per veure com es pot entendre el món a través seu. Però la meva naturalesa no és de cap de les maneres la d’un escriptor.

En paral·lel a la feina al seu estudi, va crear al districte de Maboneng una incubadora artística, The Center for the Less Good Idea. ¿Amb quin objectiu va fer-ho?

Fa quatre anys i mig que funciona, tot i que aquest últim any ha sigut molt tranquil: no hi ha hagut representacions, però sí que vam fer un programa de curtmetratges d’uns 60 o 70 artistes i un altre amb tanques publicitàries a la vora d’una autopista. Es tractava de fer alguna peça física, que no necessités internet o una pantalla per existir, i a la vegada respectar la distància social. The Center for the Less Good Idea serveix per revelar l’energia que pot sorgir a través de diferents col·laboracions, de l’obertura del treball d’un mateix. Rep actors, ballarins, músics, artistes plàstics, cineastes, muntadors de vídeo… Hi ha dues temporades a l’any i cadascuna té diferents projectes i diferents curadors, i a través d’aquest procés, del qual han sorgit treballs magnífics en què no he intervingut de cap manera, he conegut molts músics, ballarins i altres intèrprets increïbles que han treballat en altres projectes meus, no del centre. Però també hi ha polèmica al centre pel fet de creure en la idea menys bona, de seguir les coses des de la perifèria cap al centre, en lloc de seguir el dictat del que passa al centre. És un equipament de petita escala i, malgrat que la meva intervenció és petita, és important per a mi i per a la gent que hi participa.