L'historiador israelià Yuval Noah Harari ha aconseguit en pocs anys, a partir de l’assaig Sapiens, convertir-se en un referent intel·lectual mundial alhora per a les elits acadèmiques i el gran públic lector. Sol·licitat a tots els fòrums i congressos per repensar un món en crisi, Harari es prodiga poc i es preserva molt. El coronavirus li ha permès concentrar-se en la feina i evitar desplaçaments. En ocasió de l’aparició internacional -també en català- d’una innovadora versió gràfica de l’assaig que el va portar a la fama, ha respost per mail les preguntes de l’ARA.

Si hagués escrit ‘Sàpiens’ ara, durant la pandèmia, ¿li hauria donat un final més dramàtic?

No. En plena pandèmia, sembla que aquest sigui l’esdeveniment més important de la història. Però aquesta pandèmia passarà i, amb la perspectiva del temps, semblarà un esdeveniment més en la llarga història de la nostra espècie. D’aquí 100 anys, qui governi el nostre planeta difícilment recordarà aquesta pandèmia, de la mateixa manera que ara amb prou feines recordem la pandèmia de grip del 1918. Hem vist coses molt pitjors que el covid-19. La Pesta Negra va ser molt pitjor: va matar entre un quart i la meitat de la gent de l’Àsia i d’Europa. Les guerres mundials van ser pitjors. La Guerra Freda va ser pitjor. El virus en si no amenaça la nostra existència. Tenim els coneixements científics per superar-lo. El que ens falta és la saviesa política. Crec que les grans amenaces existencials que afronta la humanitat avui en dia no són el virus, sinó les mateixes amenaces que afrontàvem quan vaig escriure Sàpiens : la guerra nuclear, el col·lapse ecològic i l’eclosió de tecnologies disruptives com la intel·ligència artificial.

¿Li ha agradat treballar en la versió gràfica de ‘Sàpiens’, en la qual vostè figura com un dels personatges? ¿Fins a quin punt li preocupava reduir el grau de complexitat del llibre?

Ha sigut el projecte més divertit en què he treballat mai. El nostre objectiu va ser arribar a persones que no solen llegir llibres de ciències. Per aconseguir-ho, vaig formar equip amb dos artistes molt dotats, el Daniel [Vandermeulen] i el David [Casanave], i junts vam decidir trencar les convencions acadèmiques i fer un viatge pel costat salvatge de la història. Aquest llibre no és una versió il·lustrada de l’antic Sàpiens. És una exploració innovadora del que significa la història i del que significa explicar-la.

A la novel·la gràfica experimentem i juguem amb diferents maneres d’explicar històries. Descrivim el contacte entre els sàpiens i els neandertals fent referència a obres mestres de l’art modern. Per contra, la invenció del foc està presentada a través d’un absurd anunci publicitari. Algunes etapes crítiques de l’evolució humana les reinventem per mitjà d’un reality show. La invenció de la religió segueix les convencions de les superproduccions de superherois. L’extinció dels mamuts i d’altres grans animals s’explica recorrent al gènere d’una pel·lícula de misteri, que inclou un agosarat policia que segueix el rastre dels pitjors assassins en sèrie ecològics del planeta.

Al llibre jo també hi aparec com a personatge, sí, però vaig insistir que no hi sortís només jo. Hi ha uns quants científics més: alguns reals, d’altres ficticis. Això és important per transmetre el missatge que la ciència és un esforç col·laboratiu i que els científics sovint tenen opinions diferents.

No crec que el llibre atenuï el nivell de complexitat. El fet que hi hagi molts acudits i més imatges que paraules no vol dir que el contingut sigui senzill. En realitat, passar del text a la imatge ens va obligar a contestar moltes preguntes noves i difícils. Quan escrius en un text “els humans van descobrir com encendre foc”, pots deixar-ho així. Però quan dibuixes una imatge d’un humà prehistòric fent servir el foc, has de prendre moltes decisions difícils. ¿L’humà ha de ser un home o una dona? Jove o vell? Blanc o negre? No és possible dibuixar un “ésser humà general” sense gènere ni edat ni color de la pell. I no pots limitar-te a suposar que la persona que va descobrir el foc era un vellet blanc i ja està. Potser va ser una noia negra. Per tant, has de tornar a la literatura científica i estudiar aquestes qüestions.

Com hauríem d’anomenar aquest nou gènere? ¿Assaig cientificohistòric il·lustrat i ficcionat?

No deixa de ser història explicada d’una altra manera. Sempre hi ha hagut maneres diferents d’explicar la història i sempre ha comportat molta imaginació. Els humans som animals que expliquen històries. Pensem a través de les històries. Però la realitat mai no es presenta com una història. És molt més desordenada. Per tant, la feina de tots els historiadors és agafar la realitat desordenada i convertir-la en una narració clara. Això sempre requereix molta imaginació.

Mirem-nos-ho com una pel·lícula. En una pel·lícula sempre tens un marc, oi? La càmera enfoca un lloc concret. L’heroi és el centre d’atenció, hi ha altres personatges als costats i la majoria de gent no apareix de cap manera. Però la realitat no és mai així. On és la càmera de la realitat? Enlloc. La realitat no té cap focus d’atenció ni herois evidents. Pensem per exemple en la Segona Guerra Mundial. Podem optar per fer una pel·lícula en què Churchill sigui l’heroi, Hitler i Stalin siguin els personatges secundaris i els milions de xinesos que van morir a la guerra no apareguin mai. És això, la realitat? També podem fer una pel·lícula centrada en un sol poble xinès, on no aparegui ningú excepte una colla de camperols. És això, la realitat?

De la mateixa manera, en una pel·lícula cal que hi hagi un principi i un final clars. Has de decidir quina és l’escena inicial de la pel·lícula i quina és l’última. Pots fer una pel·lícula sobre la Segona Guerra Mundial en què l’escena inicial siguin les tropes alemanyes en el moment en què envaeixen Polònia i l’última el bolet nuclear sobre Hiroshima. També pots fer una pel·lícula que comenci amb un Hitler de cinc anys que tortura mosques i s’acabi amb una supervivent jueva de l’Holocaust que es reuneix amb els seus fills. Hi ha un milió d’opcions. La realitat no té mai escenes inicials ni finals. Simplement s’estén sense solució de continuïtat. Però per fer una pel·lícula sobre un esdeveniment històric has d’utilitzar la imaginació per triar una escena i rebutjar totes les alternatives. És exactament el mateix que escriure llibres.

Això no vol dir que puguis escriure el que vulguis. T’has de basar en fets objectius. No pots acabar la teva història de la Segona Guerra Mundial amb Donald Trump disparant a Hitler al cap. Això no va passar. Però triar entre tots els fets i decidir com entreteixir-los per construir una història sempre requereix molta imaginació.

Tinc entès que el següent format serà una sèrie de televisió, oi?

Sí, si podem. El nostre objectiu és construir un pont entre la torre de vori científica i el públic general, i la televisió pot ser una manera excel·lent de fer-ho. Posar en contacte el públic general amb les últimes troballes científiques és més important que mai, perquè hi ha vincles més estrets que mai entre ciència i política. Cada cop hi ha més debats polítics que depenen del coneixement científic. Ho vam veure amb el canvi climàtic, ara amb l’epidemiologia, i ho veurem encara més amb coses com la intel·ligència artificial i la bioenginyeria.

Si no fem un esforç per fer arribar la ciència al gran públic, deixem via lliure per a tota mena de teories conspiratives ridícules. En la batalla entre la ciència i les teories conspiratives, la ciència té un gran desavantatge. La realitat científica és complicada. Pensem, per exemple, en virus com ara el coronavirus. Són una cosa complicadíssima! Els virus ni tan sols són organismes vius. Són molt més petits que els bacteris. No mengen. No es poden reproduir sols. Són només bocins d’un codi biològic. Sorprenentment, aquests bocins de codi tenen la capacitat de penetrar a les cèl·lules humanes i segrestar la maquinària interna del cos. El codi extern pot indicar a les teves cèl·lules que comencin a produir més còpies d’aquest codi. Així és com es converteix en viral i es propaga la malaltia. Això és extremament complicat d’entendre. Per a la gent és molt més fàcil creure alguna ficció ridícula, com ara que un parell de multimilionaris han creat aquesta pandèmia per apoderar-se del món.

Els científics sovint fan que la seva feina sigui encara més difícil intentant parlar al públic general amb un llenguatge científic. Entre ells, els científics solen parlar en xifres, estadístiques, gràfics i models. Però això no funciona amb el públic general! La gent necessita històries. La feina dels intel·lectuals públics com jo és agafar les últimes teories científiques i trobar la manera de traduir-les a una història accessible, sense renunciar al nostre compromís amb els fets essencials. Si ho pogués fer amb una sèrie de televisió, seria meravellós.

A més del nou format i la nova narrativa, ¿aquesta nova versió de ‘Sàpiens’ inclou algun canvi rellevant de contingut? ¿Ha canviat el seu coneixement de l’evolució de l’‘Homo sapiens’ en la dècada que ha passat des que va publicar el llibre?

Sí. Hi ha molts detalls i enfocaments nous, perquè la ciència no s’atura mai. Cada any hi ha nous descobriments. Per exemple, quan vaig escriure Sàpiens només teníem algunes pistes provisionals que indicaven que els sàpiens es van creuar amb els neandertals. Ara en tenim un munt de proves. Avui fins i tot es pot saber qui va tenir relacions sexuals amb qui: ¿va ser un home sàpiens qui va tenir relacions sexuals amb una dona neandertal, o al revés? Resulta que, probablement, van ser les dues coses. També hem après que hi va haver mestissatge entre sàpiens i grups humans menys coneguts com els denissovans. Quan es va publicar el llibre Sàpiens, tot just s’acabaven d’identificar els primers ossos de denissovans. Ara sabem que alguns humans moderns tenen un ADN denissovà! D’aquesta manera, l’arbre genealògic humà continua complicant-se. I el nou llibre ha sigut una oportunitat per transmetre aquest coneixement cada vegada més ampli.

¿S’ha plantejat mai dirigir-se a un públic encara més jove? Com explicaria la història de l’‘Homo sapiens’ en poques paraules a un nen? Com l’ajudaria a entendre que forma part d’una llarga cadena humana? Què li diria sobre la idea de progrés i felicitat?

Estem treballant en un llibre infantil dirigit a nens de 10 a 12 anys. Sortirà l’any que ve. És un gran repte explicar a infants d’aquesta edat com vam inventar els déus, què són realment els diners i com funciona el capitalisme. Però es pot fer. Al capdavall, als nens els agraden els contes de fades, i els déus, els diners i el capitalisme són tres tipus de contes de fades diferents.

Ben mirat, què és un euro? No té absolutament cap valor. Un bitllet de 100 euros no es pot beure ni menjar. Llavors, per què la gent els valora tant i està disposada a treballar tant durant un mes sencer només per aconseguir uns trossos de paper de colors? Perquè la gent creu en les històries que expliquen els millors narradors del món sobre aquests papers de colors. Els millors narradors del món no són els que guanyen el premi Nobel de literatura. Són els que guanyen el Nobel d’economia. Tots els economistes, banquers i polítics venen i ens expliquen una història: “Mireu, veieu aquest tros de paper? Val 10 plàtans”. Mentre hi hagi milions de persones que es creguin aquesta història, funcionà. Puc agafar aquest tros de paper, anar a un supermercat, donar-lo a una persona que no conec de res i a canvi obtenir uns quants plàtans de veritat. I, de fet, me’ls puc menjar.

Aquest no és un comportament que els ximpanzés adoptin d’una manera natural. Els podem ensinistrar perquè comerciïn i intercanviïn fitxes per menjar. Però ¿“tu em dones un paperet inútil i jo et donaré un plàtan”? No veureu mai que els ximpanzés ho facin, en el seu hàbitat natural. Només els humans creuen aquestes coses. Per això només els humans tenim xarxes comercials i per això dominem el món en lloc dels ximpanzés.

Crec que, si ho expliques amb claredat, fins i tot els nens de 10 anys ho entenen.

Fins a quin punt la humanitat està en perill? ¿El risc que la humanitat mori d’èxit s’ha fet més evident amb la crisi del coronavirus, però té a veure sobretot amb la crisi climàtica i el perill nuclear (que, com ha assenyalat vostè, encara existeix tot i que no se’n parli)?

Actualment la humanitat s’enfronta a tres problemes que cap mur fronterer pot solucionar. Només es poden resoldre mitjançant la cooperació global. Es tracta de la guerra nuclear, el col·lapse ecològic i la disrupció tecnològica. Els desastres nuclears i l’escalfament global no respecten les fronteres entre els països. I cap país pot regular la intel·ligència artificial o la bioenginyeria per si sol. Si només la Unió Europea prohibeix la producció de robots assassins o només Amèrica prohibeix els nadons humans d’enginyeria genètica, no n’hi haurà prou. A causa de l’immens potencial d’aquestes tecnologies disruptives, només que hi hagi un país que decideixi agafar aquests camins d’alts riscos i alts guanys, altres països es veuran obligats a seguir el seu perillós exemple per por de quedar-se enrere.

Més enllà d’un marc regulador compartit, també hem de plantejar-nos crear una xarxa de seguretat mundial per protegir el benestar de tots els humans contra l’impacte de les noves tecnologies. L’automatització i la intel·ligència artificial produiran una immensa riquesa en determinats centres d’alta tecnologia, però també hi haurà conseqüències negatives. Els països en vies de desenvolupament, on l’economia depèn del treball manual barat, poden patir els pitjors efectes. Si no trobem solucions d’àmbit mundial per a les irrupcions causades per la intel·ligència artificial, poden haver-hi països sencers que s’enfonsin. I és en benefici de tots que hem d’evitar que això passi, perquè el caos resultant desestabilitzarà el món sencer.

‘Sàpiens’ va anar seguit d’‘Homo deus’ i de ‘21 lliçons per al segle XXI’, en què va dirigir la seva vocació com a assagista cap als reptes clau del futur. El covid-19 ens ha tornat a enfrontar amb la por a la mort i la recessió (la por a la vida). ¿Estem en un nou punt crític de la nostra civilització?

Sí, estem en un punt crític. La manera com estarà estructurat el món després del coronavirus depèn de les decisions que prenguem avui. Però el perill més gran que afrontem no és el virus, sinó els dimonis interiors de la humanitat: l’odi, la cobdícia i la ignorància. Podríem reaccionar a aquesta crisi generant odi: per exemple, donant-ne la culpa als estrangers i a les minories.

Podríem reaccionar a la crisi generant cobdícia: per exemple, una empresa que abordi la pandèmia únicament com una oportunitat de negoci sense tenir en compte el benestar humà.

Podríem reaccionar a la crisi generant ignorància: per exemple, difonent i creient-nos teories conspiratives ridícules que posen en perill la salut i la seguretat de les persones.

Si reaccionem d’aquestes maneres, serà molt més difícil fer front a la crisi, i el món, després d’aquesta pandèmia, serà molt pitjor. Serà un món desunit, violent i pobre.

Però no hem de reaccionar forçosament generant odi, cobdícia i ignorància. Podem reaccionar generant compassió, generositat i saviesa. Podem optar per creure en la ciència i no pas en les teories conspiratives. Podem optar per cooperar amb els estrangers en lloc de menysprear-los. I podem optar per compartir el que tenim en lloc de preocupar-nos només per tenir més per a nosaltres.

Si reaccionem d’aquesta manera, serà molt més fàcil fer front a la crisi i crearem un món molt millor. Un món disposat a afrontar crisis futures com les epidèmies, el col·lapse ecològic i l’eclosió de la intel·ligència artificial. Espero que tots prenguem decisions sensates durant els pròxims mesos i, arran d’aquesta crisi, creem una societat global més sensible als reptes compartits a què ens enfrontem.

En un nivell geopolític més pràctic, qui creu que guanya la batalla, els Estats Units o la Xina? I quin paper hi podria fer Europa?

Guanyen tots dos: els Estats Units i la Xina. S’estan dividint el món entre ells. Entrem en una nova era en què les dades són clau. És l’era del colonialisme de les dades. Per dominar un país, ja no cal enviar-hi els tancs. Només cal extreure’n les dades. I els nord-americans i els xinesos estan recollint les dades de tot el món.

Imagineu-vos la situació d’aquí vint anys, quan algú de Pequín o San Francisco tingui totes les dades personals de tots els polítics, l’alcalde, els periodistes i els jutges de Barcelona. Totes les malalties que han tingut, totes les seves relacions sexuals, tots els acudits que han explicat, tots els suborns que han rebut. ¿Continuaríeu sent un país independent o seríeu una colònia de dades?

Espero que Europa pugui ser una tercera potència forta en aquesta nova era geopolítica, però perquè ho sigui necessitem una Unió Europea més forta.

La crisi del covid ha posat de manifest que els europeus no estan segurs del que volen de la UE. Sembla que es queixen que la UE té massa poder i alhora massa poc.

Els europeus es queixen de la resposta ineficaç de les institucions de la UE davant la pandèmia i de la manera com s’ha deixat que cada país gestioni la crisi pel seu compte. Però a les institucions centrals de la UE no se’ls ha donat mai el poder executiu necessari per gestionar una crisi de tanta envergadura. Per tant, l’experiència d’aquesta crisi pot donar lloc a dues respostes oposades.

Una opció és rebaixar les expectatives de la UE per equiparar-les amb la seva capacitat real. Els europeus poden reconèixer que la UE és una unió poc sòlida amb poders bastant limitats, de manera que ningú no hauria d’esperar que gestionés una crisi important com la del covid-19.

La segona opció és reforçar el poder de la UE per equiparar-lo amb les expectatives. Si els europeus esperen que la UE gestioni eficaçment aquestes crisis, s’hauran de posar d’acord per donar a les institucions de la UE el poder necessari perquè les gestioni.

Un bon exemple és el subministrament d’equipació mèdica essencial. Ara els països europeus s’adonen que és perillós confiar el subministraments mèdics essencials a la Xina, l’Índia, els EUA i altres potències estrangeres. Les cadenes de subministrament mundials estan sotmeses a tota mena d’alteracions que poden afectar la disponibilitat de béns essencials en temps de crisi. Els líders s’adonen que hi ha esdeveniments que no controlen i poden restringir sobtadament l’accés a subministraments bàsics: des de guerres comercials i prohibicions fins a desastres naturals. Una solució per a aquest problema és garantir que cada país produeixi tot el seu equip mèdic vital. Això suposaria establir 27 indústries mèdiques estatals a tota la UE, cosa que implicaria un nivell molt alt de redundància i ineficiència.

L’altra opció és establir una indústria mèdica europea, que proporcionaria equipament a tots els membres de la UE. Però perquè una indústria d’aquest tipus funcioni en temps de crisi, el poder de distribució de l’equipament hauria d’estar en mans d’una institució central de la UE i els governs estatals haurien de renunciar a tenir la capacitat de desautoritzar aquesta institució. Per exemple, si s’estableix a Alemanya una fàbrica “europea” que produeix màscares i, en cas d’emergència, la UE indica que se n’han d’entregar un milió a França, el govern alemany no hauria de tenir autoritat per impedir l’enviament d’aquestes màscares d’Alemanya a França. Mentre el govern alemany mantingués aquest poder, França se sentiria amb raó insegura i preferiria establir una fàbrica al seu territori, sense tenir en compte les redundàncies i el malbaratament.

En última instància, la tria entre aquestes opcions l’haurien de fer els ciutadans dels diversos països europeus. El paper dels líders és ser francs i clars sobre la necessitat de fer aquesta tria i sobre els costos i els beneficis de les diferents opcions.

Més enllà del problema europeu de governança, n’hi ha un altre de relacionat i d’abast mundial: ¿existeix alguna recepta per aturar els populismes nacionalistes?

Crec que la clau és adonar-se que molts d’aquests polítics populistes no són realment nacionalistes. Són antinacionalistes. No reforcen la solidaritat nacional: la soscaven de manera deliberada.

En països com els EUA podem veure com el debilitament de la solidaritat nacional ha provocat creixents esquerdes dins la societat. La noció d’una missió compartida ha sigut substituïda per una mentalitat segons la qual “el guanyador s’ho emporta tot”. L’animadversió dins la societat nord-americana ha arribat a l’extrem que molts nord-americans odien i temen molt més els seus conciutadans que no pas els russos o els xinesos. Fa cinquanta anys, tant els demòcrates com els republicans temien que els russos imposessin un govern totalitari a la terra dels lliures. Actualment, el que temen els demòcrates i els republicans és que l’altre partit està decidit a destruir el seu estil de vida.

En aquesta crisi del nacionalisme, molts líders que es presenten com a defensors de la pàtria són, de fet, exactament el contrari. En lloc de reforçar la unitat nacional, aprofundeixen intencionadament les esquerdes dins la societat mitjançant l’ús d’un llenguatge incendiari i polítiques que causen divisions, i titllant qualsevol que s’hi oposi no de rival legítim sinó de traïdor perillós. Trump n’és un bon exemple. Quan veu una ferida al cos de la comunitat nord-americana, no hi posa cap mena de bàlsam curatiu. Al contrari, hi fica el dit i burxa, de manera que inflama més la ferida.

Una altra cosa que hem d’entendre és que no hi ha cap contradicció entre la lleialtat nacional i la cooperació global. Alguns polítics presenten el nacionalisme i el globalisme com a opcions excloents. Diuen que hauríem d’optar pel nacionalisme i rebutjar el globalisme. Això és un error perillós. No hi ha cap contradicció inherent entre nacionalisme i globalisme. Perquè el nacionalisme no és odiar els estrangers. El nacionalisme és estimar els teus compatriotes. I, al segle XXI, protegir la seguretat i la prosperitat dels teus compatriotes significa cooperar amb els de fora. Així doncs, els bons nacionalistes ara també han de ser globalistes.

Hem de tenir clar què signifiquen aquestes paraules. El globalisme no consisteix a establir un govern global, abandonar totes les tradicions nacionals o obrir fronteres a la immigració il·limitada. En lloc d’això, el globalisme significa comprometre’s amb algunes normes globals essencials. Aquestes normes no neguen la singularitat de cada nació, sinó que només regulen les relacions entre les nacions. Un bon model d’això és el Mundial de futbol. El Mundial és una competició entre països, oi? I la gent sol mostrar una lleialtat ferotge a la selecció del seu país. Però, al mateix temps, la Copa del Món també és una mostra sorprenent d’harmonia mundial. França no pot jugar a futbol contra Croàcia tret que els francesos i els croats acordin primer regir-se per les mateixes normes de joc. Això és globalisme en acció. Si t’agrada el Mundial, ja ets globalista.

Vostè m’ha preguntat si hi ha una recepta per superar aquests moviments populistes. Una cosa com la Copa del Món en realitat ens dona un bon model per reconciliar el nacionalisme amb la necessitat d’una cooperació mundial. Esperem que els països puguin posar-se d’acord no només sobre unes normes globals per al futbol, sinó també sobre com evitar el col·lapse ecològic, com regular les tecnologies disruptives i com reduir la desigualtat mundial. Serà molt més difícil que en el cas del futbol, però no impossible.

¿Creu que individus concrets, com ara Trump, poden tenir un paper decisiu a l’hora de fer descarrilar el futur de la humanitat? La versió gràfica de ‘Sàpiens’ parla d’una categoria de sàpiens definits com els pitjors assassins en sèrie del món...

Sí, a vegades les persones poden canviar el curs de la història. La història està plena de sorpreses inesperades. Pensem en l’Imperi Romà de cap a l’any 250 dC. Aleshores el cristianisme era poc més que una secta oriental esotèrica. Si algú hagués dit als romans que al cap d’un segle el cristianisme seria la religió estatal, l’haurien pres per un boig rematat. De manera similar, l’octubre del 1913 els bolxevics de Lenin eren una petita facció radical. Cap persona raonable hauria predit que al cap de només quatre anys agafarien les regnes de l’Imperi Rus. Tot i així, ho van fer.

És massa aviat per saber si les teories conspiratives i els grups radicals que han guanyat protagonisme durant l’administració Trump continuaran tenint un impacte important en els propers anys. Però la història ens demostra que no podem descartar la possibilitat que aquests moviments puguin ampliar la seva influència. I no només als Estats Units, sinó arreu del món.

Suposo que és conscient que la seva veu com a historiador informat i lliurepensador, i també com a científic, és alguna cosa més que la veu d’un autor d’èxit... És una veu d’esperança. ¿En què se centrarà el seu pròxim assaig? Quins missatges té al cap i quins coneixements i eines farà servir per difondre’ls?

Continuaré treballant en la sèrie de novel·les gràfiques i en el nou llibre infantil. Més enllà d’això, necessito temps per pensar profundament sobre coses noves, i això pot ser difícil d’aconseguir en aquesta època en què s’espera que la gent tingui opinions immediates sobre tot.

Espero que la gent no em converteixi en un guru ni suposi que tinc totes les respostes. Crec que és molt perillós convertir qualsevol persona en un guru. Quan algú és idolatrat, pot ser que comenci a creure’s el que en diu la gent, i això pot inflar-li l’ego i fer-lo tornar boig. Pel que fa als fans, un cop creuen que algú sap totes les respostes, deixen de fer esforços per esbrinar les coses per si mateixos. Esperen que el guru els doni totes les respostes i solucions. I encara que el guru els proporcioni una resposta errònia, l’acceptaran i ja està. Per tant, espero que la gent llegeixi els meus llibres per trobar-hi preguntes més que no pas respostes, i em vegi com un company en el camí cap a la veritat més que com un vident que ho sap tot.

Vostè i el seu marit, Itzik Yahav, han creat Sapienship. ¿En quins nous projectes treballa la seva empresa en el camp de l’entreteniment i l’educació?

Sapienship defensa la responsabilitat i la col·laboració globals i creu en la idea de compartir coneixements i facilitar converses globals a través dels seus projectes. Actualment estem desenvolupant i gestionant diversos projectes en diferents canals, incloent-hi l’entreteniment i l’educació. En l’àmbit de l’entreteniment, a més de desenvolupar la sèrie de televisió i produir la novel·la gràfica i la sèrie infantil, Sapienship també està treballant en un espectacle immersiu itinerant que explica la història de la humanitat. En el camp de l’educació, estem desenvolupant una sèrie d’“iniciadors de converses” atractius i motivadors per a estudiants de secundària i adults, que es compartiran a través de plataformes digitals. També estem creant un programa de tallers per a escoles, que proporcionarà als estudiants una perspectiva àmplia sobre temes relacionats amb la seva vida quotidiana i el seu futur immediat, com ara l’ocupabilitat, la privacitat i la desinformació.