La primera guitarra que va tenir eranegra i vermella i l'hi va regalar el seu pare. Aleshores tenia quinze anys i col·leccionava fotos de bandes de música. Ara en té 63 i té 120 guitarres, i el seu nom està entre els millors de la història del rock. S'ho ha guanyat amb aquest estil tan personal que té de tocar-la, allunyat de les convencions i les tècniques establertes. El 25 de juliol presenta al Poble Espanyol de Barcelona Privateering (Corsari) , el seu últim àlbum i el vuitè en solitari.
Mark Knopfler es va aficionar a la música als nou anys, escoltant el seu oncle tocant bugui-bugui al piano. Ell i el seu pare, un jueu hongarès refugiat a Glasgow -on va néixer Mark Knopfler- van decidir ensenyar-li a tocar el piano i el violí, però Knopfler ho va tenir clar: el que li agradava era la guitarra. En va aprendre pel seu compte, inspirant-se en Elvis Presley, B.B. King o Jimi Hendrix i practicant amb els amics.
Tot i la passió per la música, Knopfler va estudiar periodisme i va fer ressenyes musicals per al diari Yorkshire Evening Post de Leeds. El 1970, després d'escriure l'obituari de Jimi Hendrix, va decidir deixar-ho i estudiar filologia anglesa. Tres anys després, amb dues carreres acabades i la guitarra a l'esquena, va anar a buscar sort a Londres, on el 1977 va fundar amb el seu germà petit i també guitarrista, David Knopfler, el baix John Illsley i el bateria Pick Withers -anys més tard s'hi incorporaria el teclista Guy Fletcher- la banda amb què triomfaria. La van anomenar primer The Cafe Racers però li van canviar el nom per Dire Straits, perquè a la capital britànica, literalment, les passaven magres, que és el que vol dir dire straits .
A partir d'aquí, Knopfler es va dedicar plenament a la música, i va combinar les gires del grup amb la composició de bandes sonores per a pel·lícules, com Local Hero . Després de la dissolució de Dire Straits, a principis dels 90, va engegar la carrera en solitari.
A punt de fer 64 anys (dues dones, quatre fills, 35 anys de carrera...), Privateering és un àlbum especial. Es manté fidel al seu estil entre els ritmes celtes, el blues i el folk, però és el primer doble que publica. Inclou vint cançons, perquè com més gran es fa, segons confessa, més ganes té d'escriure. "Potser és pànic perquè se m'acaba el temps, no ho sé".
També el títol és una confessió. "Un corsari, això és el que realment sóc jo", diu Knopfler, que es defineix com un "aventurer" a la recerca d'assolir la proesa de fer una cançó bona. I això ha buscat tota la vida, amb un punt de coratge i rebel·lia i fent-ho una mica al revés que tothom: toca la guitarra elèctrica com si fos dretà, quan és esquerrà, i la toca com si fos clàssica. Amb els dits. Sense pua.
