Federico Fellini va inventar-se el terme paparazzi el 1960 a La dolce vita. Era la contracció de pappataci (mosquits) i ragazzi (nois). El fotògraf inseparable del periodista que encarnava Marcello Mastroianni es deia a la ficció Paparazzo, i tenia com a referent Tazio Secchiaroli, atent documentalista de l’star system de Cinecittà dels anys 50 i 60 del segle passat, de qui Fellini va manllevar tots els secrets de la vida nocturna i glamurosa de Via Veneto. Així va néixer una figura i una activitat plena de llums i ombres.

Al catàleg de l’exposició Paparazzi!, que es pot visitar al Centre Pompidou de Metz fins al 9 de juny, la sociòloga especialitzada en art contemporani Nathalie Heinich reflexiona sobre el conflicte d’interessos entre estrelles i paparazzis: “Subjecte i autor estan en fronts oposats en la difusa frontera entre vida pública i privada, en una batalla sense fi pel control de la imatge. En paraules de Salman Rushdie: «La figura pública està encantada que la fotografiïn només quan està preparada. El paparazzi només busca el moment de descuit. És la batalla pel control, per una forma de poder». Aquesta qüestió del control permet al paparazzi no tenir en consideració el dret a la privacitat i en canvi insistir en la dualitat de les estrelles que no tenen límits per aconseguir publicitat mentre la necessiten, i s’entesten a posar-ne quan ja la tenen. En paraules d’un paparazzi: «Quan entren al món de la fama fan un pacte amb el diable, i tal com jo ho veig, jo sóc l’ajudant del diable»”.

La trinxera rosa

“Un paparazzi ha de saber conduir cotxes i motos, pilotar avions i vaixells, disfressar-se, nedar, bussejar, esquiar, escalar... i si a més de tot això sap fer fotos, llavors és un bon paparazzi”. Aquesta definició apareix al llibre d’Enric Bayón Secretos de un paparazzi, una mena de manual de l’especialitat. De fet Bayón va començar com a fotògraf de guerra a Bòsnia, però aviat va canviar de trinxera. El seu primer cap ja li va donar la clau de la professió: “Si aquesta feina no t’agrada per molt que hi guanyis no aguantaràs, i si t’enganxa per poc que cobris t’hi quedaràs. I ja fa setze anys que m’hi dedico”, recorda Bayón. “És una mica com el joc de policies i lladres de quan érem petits. L’adrenalina que et puja quan estàs amagat i dispares la càmera és indescriptible, no es paga amb diners. També és molt gratificant el treball d’investigació que comporta. I el repte d’aconseguir bones fotos, perquè les revistes exigeixen qualitat i treballes en circumstàncies complicades”. I sobretot amb la màxima discreció: “El paparazzi que treballa bé aconsegueix que el famós vegi les fotos directament a la revista, que no sospiti res. Algun famós m’ha arribat a felicitar, no se’n saben avenir de com ho hem fet”, diu Bayón, que recorda amb la mateixa satisfacció la seva primera portada a ¡Hola!, protagonitzada per la infanta Cristina i Urdangarin, i l’última, amb Andrés Velencoso i l’actriu catalana Úrsula Corberó. També va ser l’autor del cèlebre piquetón de Gerard Piqué.

Jordi Martín ens explica un periple recent de tres setmanes per terra, mar i aire digne de Tintín, Mortadel·lo o James Bond. De Ciutat de Mèxic a Nova York, passant per les Bahames, Miami i Playa Cochinos a Hondures. Objectius, entre d’altres: el cantant Dani Martín, Antonio Banderas i Melanie Griffith, els supervivientes de Telecinco i la mort de la nòvia de Mick Jagger, L’Wren Scott. Ara torna a Miami, on és fàcil ensopegar amb famosos que cotitzen. La seva intenció és marxar fora d’Espanya. “A Miami encara hi ha interès per famosos que ho són per la seva feina, i no es burxa en la seva merda. Aquí sí que ho fan i això ens posa en contra dels famosos, que ens veuen com a enemics. A més, no hi ha criteri, interessen més els friquis que la gent realment famosa. S’han carregat la premsa del cor”. A l’estiu s’instal·la a Eivissa, on tot és més abastable: “Tothom hi entra a través de l’aeroport i hi tinc molts contactes que m’informen. Fa 12 anys que hi visc. Hi pots trobar gent com Beyoncé, Rihanna o Jennifer Lopez. El que és difícil és esquivar els 8 guardaespatlles que protegeixen aquestes estrelles internacionals”. Jordi Martín també ha sofert la vehemència d’algun famós molest. El maig de l’any passat va patir una agressió física de Fernando Alonso. El va denunciar i està pendent de judici.

Elles i ells

Així com la de paparazzi és una professió bàsicament masculina, el seu objectiu és eminentment femení, amb un ideal de dona que va canviant amb el pas de les dècades. “En el món dels paparazzis hi ha poques dones i no m’explico per què. Les que hi ha ho fan molt bé i a més tenen més facilitat per passar desapercebudes”, comenta Enric Bayón. L’exposició del Pompidou posa el seu focus en vuit icones: Brigitte Bardot, Paris Hilton, Jackie Kennedy Onassis, Carolina i Estefania de Mònaco, Britney Spears, Diana Spencer i Elizabeth Taylor.

En el nostre entorn més pròxim, la premsa rosa busca amb urgència un relleu de la reina de cors, Isabel Preysler. Una parella atractiva és indispensable per accedir al tron. Jordi Martín té clar que ara mateix els més ben posicionats són Blanca Suárez i Dani Martín: “Una foto d’ells dos junts seria l’exclusiva de l’any”. Una dada que ho avala: unes fotos del gos que l’ex de Blanca Suárez, Miguel Ángel Silvestre, li va regalar fetes a la terrassa de Dani Martín van ocupar dues pàgines a ¡Hola! i es van vendre per una xifra amb quatre zeros.

‘Scoops’ en temps de ‘selfies’

En l’univers 2.0 una exclusiva pot esvair-se per culpa de les xarxes socials. “Pensàvem que els mòbils no serien una amenaça per a la nostra feina perquè no donen prou qualitat, però les revistes se serveixen dels comptes dels famosos per fer seccions que els surten gratis. Els famosos se n’aprofiten per evitar la nostra persecució, però és una mica incoherent queixar-se que els robem la intimitat i després posar-la en una xarxa social. Estic segur que Piqué i Shakira no admetrien que un paparazzi difongués una ecografia del seu fill, però no tenen cap problema a posar-la a Twitter. Sembla que sigui només per evitar que nosaltres ens guanyem la vida. N’he parlat amb en Piqué i ell no ho entén”, reflexiona Enric Bayón. Jordi Martín és més contundent: “Això és una autèntica amenaça a la nostra professió. Avui tothom amb un mòbil a la mà pot ser un paparazzi. Per tenir una foto de la duquessa d’Alba a Tailàndia a mi em costa una pasta en viatges, mentre que tu pots coincidir-hi per casualitat, fer la foto i vendre-la o senzillament penjar-la a les xarxes”.

El malson d’Hollande

Sebastian Valiella ha fet tremolar els murs de l’Elisi amb les fotografies del president francès François Hollande i l’actriu Julie Gayet publicades a la revista Closer. L’exclusiva que ha estat a punt de provocar una crisi d’estat només els va costar cinc nits de guàrdia un cop localitzat el lloc de les trobades amoroses. Ho explicava en una entrevista recent al diari El Mundo, una de les poques que ha concedit després de l’enorme impacte del seu robat : “Des del primer dia vam tenir imatges de l’actriu accedint al portal, després d’un cotxe de l’Elisi aturant-se a revisar que no hi hagués perill a l’entrada i d’Hollande arribant minuts després en moto. Però vam allargar la vigilància per veure si aconseguíem pescar el president sense el casc. Anava amb molt de compte i mai no se’l va treure”.

Fa vint anys Valiella ja va tocar les més altes instàncies del poder francès en publicar a Paris Match les primeres fotos de François Mitterrand amb la seva filla secreta Mazarine Pingeot. En aquell moment el confident va ser un company d’estudis de la noia i el fotògraf va rebre l’equivalent a l’època de 65.000 euros. Per les fotos d’Hollande no concreta la xifra però diu que té 5 zeros.

Un altre paparazzi de raça, Pascal Rostain, que entre altres exclusives va descobrir l’afer entre Carolina de Mònaco i el tenista Guillermo Vilas, ha posat el seu gra de sorra en la polseguera que ha aixecat l’exclusiva d’Hollande i les fronteres entre privacitat i esfera pública. Es va preguntar què passaria si la polèmica es traslladés a l’altra banda de l’Atlàntic i va llançar el rumor que el Washington Post estava a punt de destapar una relació entre Barack Obama i Beyoncé. Quan molts mitjans seriosos se n’havien fet ressò sense cap intent de contrastar-lo va reconèixer que era una invenció. Rostain pretenia denunciar les males pràctiques del periodisme convencional que sistemàticament ataca la feina dels paparazzis, segons ell molt més rigorosos destapant històries, verificant allò que publiquen i aportant-ne les proves.