L'artista Christian Boltanski viu a Malakoff, ciutat amb alcalde comunista, a tocar de París. Ens rep a l'estudi que té a tres-cents metres de casa. Hi ha tres càmeres que el vigilen dia i nit. Les ha fet posar i les controla des de casa seva David Walsh, un jugador professional de Tasmània, que li paga un tant cada mes per una aposta estrafolària.

___ Expliqui'm com va acceptar aquest tracte.

___ Walsh té el desig de veure'm morir en directe.

___ És un tema molt morbós.

___ És això el que m'interessa, jugar amb la mort. Em donarà diners cada mes fins que em mori. És un jugador professional que ha acumulat una fortuna immensa amb el joc. Diu que mai perd. M'ha assegurat que moriré abans del 2018. Si per atzar sobrevisc deu o dotze anys més li costaré molt car, perquè mentre visqui cada mes m'ha d'enviar un sou. Tinc seixanta-nou anys.

___ I si es mor ell?

___ Si mor ell, s'acaba l'aposta. Però té 50 anys.

___ No té por que ell precipiti la seva mort?

___ És un petit perill. També vol comprar les meves cendres, però no vull acabar la meva vida a Tasmània. És un país força trist, sempre hi plou, hi fa fred. Ell ja té cinc mòmies egípcies, té una col·lecció que és un vincle entre la mort i el sexe.

___ Per què ho fa?

___ És un home molt estrany, pot calcular més ràpid que un ordinador. Es pot passar hores sense parlar, sense moure's. No li tinc gaire simpatia. De tant en tant em fa un correu, quan fa alguns dies que no vinc al taller. És l'única relació que tenim.

___ La mort encara és un tabú?

___ Hi ha un rebuig total cap a envellir i morir. La mort és una cosa amagada. La podem veure de forma virtual a la televisió, però en la vida no. Abans un nen veia el seu avi mort, la mort formava part de la vida. El pare ocupava el lloc de l'avi a la taula del menjador, i el fill ocupava el lloc del pare, i el que importava era la continuació de la masia. Avui intentem ser físicament molt joves i oblidar que ens morirem.

___ Creu en el més enllà?

___ Tinc poca confiança en el més enllà. Les meves cendres les voldria al nord del Japó.

___ Hi té un projecte molt interessant, al Japó.

___ En una illa al sud del Japó hi conservo 65.000 batecs del cor enregistrats. Hi ha tècnics, ordinadors, i la gent pot anar-hi i dir que vol escoltar el cor del seu avi. Si escoltes el cor d'una persona sents més aviat la seva absència, com quan mires la foto d'un mort. L'illa es converteix en l'illa dels morts, perquè hi ha cada vegada més gent que ha enregistrat el batec del seu cor i ja ha desaparegut.

___ En quins projectes més treballa?

___ Faig pel·lícules, d'un minut cadascuna. És un projecte que es diu Storage Memory, i quan t'hi subscrius pots rebre deu obres meves al mes. Gent que és molt lluny de mi, que viu en un petit poble al Perú, pot tenir una obra meva per un euro. Són com postals, com un diari íntim. Les continuaré fins a la meva mort. Quan estigui malalt en un llit, ja no podré gravar res més que els llençols. La gent tindrà una part de la meva vida.

___ No té vida privada?

___ Com més envellim, menys existim i més ens convertim en el nostre art. L'art es converteix en una part tan important de les nostres vides que ens transforma del tot i no som res més. Només això importa. El meu somni és que cada persona que em mira es reconegui. A poc a poc l'artista s'esborra la cara i es converteix en una mena de mirall i cadascú pot dir: "Sí, sóc jo, això és el que penso". El que fa l'artista és ensenyar alguna cosa que l'espectador coneix però ha oblidat, una cosa que reconeixerà i adaptarà per a ell. Proust no parla d'ell sinó de nosaltres. Tots hem estat gelosos, tots hem esperat la nostra mare una nit.

___ Com defineix el seu treball?

___ És fer preguntes. Com el seu. En lloc de fer preguntes amb paraules, les faig amb sentiments. El sexe, la recerca de Déu, per què morirem. El treball que he fet és el d'un psicoanalista salvatge. Sóc més feliç ara que fa trenta anys, estic millor del cap.

___ Per què?

___ He entès coses. Quan ets artista, si estàs infeliç, fas un treball sobre la infelicitat. Quan tenia vint-i-tres anys vaig enviar una carta a trenta persones, escrita per un jove boig que es volia suïcidar. Jo estava realment molt deprimit. El fet de crear aquesta obra de només trenta exemplars, tots idèntics, em va salvar. Ja no era un suïcida, sinó un artista que parlava del suïcidi. Quan els vaig dir als receptors que allò era una obra alguns es van enfadar.

___ Està bé amb vostè mateix?

___ Quan ets tan vell com jo ets més lliure. He tingut prou èxit per no necessitar més diners. Quan ets un artista jove penses: "No sóc a la Biennal de Venècia, Déu meu, és un horror! No m'han escollit!" Ara ja no té importància. Faig només el que m'agrada.

___ Vostè busca la identitat. Ara la identitat és digital.

___ Hi ha una cosa que em fascina del Facebook, i és que és ple de morts, i que no es poden esborrar. També que hi ha milions de persones, i cada persona és única. Cada persona explica els seus gustos. Sempre són ximpleries: m'agrada la música rock i el gelat de xocolata. Tothom és únic, però al mateix temps tothom és fràgil perquè tothom desapareix completament al cap d'una o dues generacions. Els polítics sempre tendeixen a generalitzar, però en realitat només són individus.

___ Vostè exposa fotos de desapareguts, de morts, d'assassins...

___ A part dels nadons, no hi ha cap manera de saber, mirant una foto, si algú és víctima o és assassí. L'assassí i la víctima tenen la mateixa cara, i potser estem parlant de la mateixa persona. Els nazis eren gent molt encantadora, els encantaven els nens, escoltaven Schubert. He fet un llibre on hi ha fotos dels membres de les S.S. amb nadons. N'agafes una i veus un home que sembla molt bo, sembla que estima els seus fills i que els seus fills l'estimen, però a mi, que sóc jueu, m'hauria matat si m'hagués trobat. Els nazis i feixistes no tenen banyes al cap, i no llancen foc pels queixals, no els podem identificar, són el nostre veí.

___ És possible oblidar, o reconciliar-te?

___ A Espanya no hi va haver una segona guerra civil quan va tornar la democràcia, i és formidable. Però també deu haver sigut difícil, per a una generació, trobar-se pel carrer amb el comissari de policia que havia torturat el seu pare. Estic molt en contra de la presó, però serveix simbòlicament. Si hi hagués hagut un gran judici, tot estaria dit, i a Espanya mai ho han dit. Vaig fer una exposició en un museu de Santiago de Compostel·la. Hi havia un home encantador, i al final em van dir que es deia Fraga i havia estat ministre de Franco.

___ En altres països es fa diferent.

___ Em sento millor a Alemanya que a França, perquè els alemanys coneixen la seva història. Alemanya és l'últim país que podria ser nazi. Hi ha hagut molt bons artistes alemanys en la meva generació perquè havien tingut uns mals pares.

___ És molt disciplinat?

___ Treballo molt poc. Passo gairebé tota la vida estirat mirant la tele. Tinc molt poques idees.

"Miro molt la televisió. És tan estúpida que m'ajuda a buidar la ment per poder reflexionar"

___ No és el que penso després d'haver-lo escoltat.

___ Els moments de creació són poc freqüents en una vida, estan vinculats a moments de canvi. En vaig tenir un quan vaig assolir l'edat adulta, un altre quan es van morir els meus pares i n'he tingut un ara que sóc vell. Quan era professor deia als meus alumnes: "L'única cosa que es pot fer en l'art és esperar i tenir esperança. Esperem, i esperem que un dia entendrem alguna cosa. L'art és l'esperança que algun dia entendrem alguna cosa".

___ Així que treballa poc i mira la televisió?

___ Miro molt la televisió. És tan estúpida que m'ajuda a buidar la ment per poder reflexionar. El millor és no fer res, però no fer res costa molt. Aquest matí l'he rebut a casa, que és més divertit que estar sol mirant les seves fotos a la paret. Tenim tendència a fer coses inútils per entretenir-nos.

___ Li sembla inútil aquesta entrevista?

___ És menys útil que treballar. Tinc set projectes per fer aquest any. Tot això és per ocupar-me, és per impedir-me treballar de veritat.

___ Treballa sol?

___ Si hi hagués gent em distrauria xerrant amb ells. Cal quedar-se aquí, esperant. Cal estar gairebé deprimit per entendre alguna cosa. Has de passar mesos esperant. Però cada cop tinc menys i menys valentia per fer-ho. M'absorbeix el desig de ser un senyor de veritat, que fa reunions.

___ Sobre què pensa en aquests moments?

___ Les preguntes que em faig més sovint són sobre l'atzar. Si els seus pares haguessin fet l'amor un segon abans, vostè seria completament diferent. Jo hauria d'haver estat avortat. I naixent vaig impedir de néixer a altres nens.

___ Per què avortat?

___ Vaig néixer als finals de la guerra, els meus pares estaven divorciats i a més ell estava amagat, no era un bon moment per tenir un nen. Però em van tenir. Per als que no som religiosos, tota la vida està vinculada a l'atzar. Quan vostè surti d'aquí potser mirarà a l'esquerra, però no sap d'on vindrà el cotxe que l'aixafarà.

___ Hem vingut aquí a parlar de la seva mort, no de la meva.

___ És el mateix tema.

___ Com afegeix moralitat a una vida atzarosa?

___ Tots som molt immorals. Sabem que hi ha milions de persones morint de gana, i això no ens impedeix esmorzar amb tranquil·litat. Tots som egoistes. L'única moralitat, si n'hi ha una, seria no molestar la gent del nostre voltant. Si al metro algú li demana un euro, la primera vegada l'hi donarà, la segona vegada no. Això és el pitjor, perquè en realitat tens un dret sobre l'altre. Saber que puc donar-li diners o no. El mal és tenir el poder sobre una altra persona. El mal és el poder.

___ I què fem?

___ Li explicaré una història. A França durant la guerra hi havia una llei que prohibia als jueus tenir un gat. Els meus pares tenien un gat. Un dia el gat va orinar a la casa del veí, i ens va dir: "Si no mateu el gat aquesta nit, demà us denunciaré a la policia". Era un home molt simpàtic, però el problema era que tenia el poder de denunciar-nos. Si el meu gat orina a la casa del veí, el veí em dirà que pagui la tintoreria. Ell sap que no té el poder. Hem de vigilar a qui li donem el poder i com l'hi donem. Tothom que té un poder l'utilitza. Hi ha professors que torturen els alumnes; per una bona raó, per fer-los millors. Però tenen aquest poder i no se'n priven.

___ Creu en l'amor?

___ Hi ha una cosa meravellosa, ridícula, i que no passa sovint, que és quan et llances a sobre d'una altra persona. És un impuls de vint segons, com un gos, és meravellós, però sense reflexió, purament físic. I després hi ha l'afecte, quan t'ocupes d'algú, i això et fa feliç.

___ Té molts amics?

___ És molt difícil tenir amics, no m'interesso per gaires coses, no faig esports, no faig política. No tinc res a dir als amics, excepte quan fem una feina junts.

___ Té fills?

___ No. Primer era massa jove per tenir-ne, i després massa vell. Sé que no ho hauria de dir, però més aviat odio els nens. Tincs nebots, i no m'agrada veure'ls. També odio el camp.

___ Li interessa la política?

___ Com diu el meu germà, sóc de dretes i he votat Hollande. He estat molt marcat per la postguerra. A França els únics que van fer resistència eren els comunistes. El meu pare era jueu, i la meva mare de Còrsega, ella era membre del partit comunista per fidelitat a la resistència, però mai havia llegit Marx ni res. Tots els amics dels meus pares eren supervivents dels camps i tots comunistes.

___ El seu germà és un sociòleg conegut, Luc Boltanski.

___ Ell és una mica més vell que jo, i li tinc molt de respecte. A vegades ens discutim. Abans ell no considerava que l'art fos una cosa seriosa, deia que m'havia venut als burgesos. Encara pensa que sóc molt reaccionari. Però ens entenem bé. No sóc una persona gaire culta, mai he pogut llegir els seus llibres, no els entenc.

___ Vostè no té estudis.

___ Vaig haver de deixar l'escola als tretze anys, no tinc el batxillerat, sé llegir, però em costa llegir llibres acadèmics. Ell és molt erudit. A França hi ha una ruptura molt gran entre els grans intel·lectuals i els artistes. He tingut la sort de néixer en un món cultural, encara que no hi pertanyo. Quan era jove no podia aguantar l'escola, fugia, ara parlo molt, però de nen era molt silenciós.

___ També treballa sobre la immigració.

___ El meu avi era immigrant, gairebé a totes les famílies hi ha la història mítica d'algun viatge. Sovint aquesta història és falsa, o no és fidel a la veritat, però és molt important. El meu avi va arribar a París, no sabia ni una paraula de francès, li van demanar un certificat i va ensenyar les seves mans. El meu pare m'ho va explicar mil vegades.

___ Com veu França?

___ No sóc el més típic dels francesos, no penso que el meu art sigui francès. Per a molts artistes hi ha el país on vas néixer i hi ha el món somniat dins del cap. El món dins el meu cap es troba entre el mar Blanc i el mar Negre, entre Polònia i Ucraïna. Si em pregunta d'on sóc, diria que d'allà, la qual cosa és completament falsa, perquè la meva mare és de Còrsega, però Còrsega no és el meu país de somnis. Tots ens inventem un país. Vaig néixer a París, m'agraden els croissants, però no sóc gens nacionalista.

"En primer lloc sóc jueu, després artista i finalment em considero francès"

___ Què no li agrada de França?

___ La importància de la intel·ligència, de fer-se l'interessant. Aquesta mena de sofisticació. No penso que el meu art sigui típicament francès. L'art francès és, i ho dic de manera positiva, una barreja de Duchamps i Matis, la intel·ligència i el bon gust. Faig un art molt més expressionista, molt més violent i expressionista.

___ És jueu.

___ M'han criat en la fe catòlica i no sóc creient, però dic que sóc jueu. És completament fals, perquè només podem ser jueu per la mare, i la meva mare era cristiana. Però si em demanen què sóc dic que sóc jueu, i després que sóc artista; en tercer lloc sóc francès. Tot això és molt borrós.

___ L'antisemitisme continua viu.

___ Hi ha una història que m'agrada força. Si algú diu: "Cal matar tots els jueus i tots els barbers", la resposta habitual és: "Per què els barbers?" Ben mirat, potser hi ha més motius per matar els barbers, que saben molts secrets dels seus clients. Això ensenya que denotar una determinada categoria pot ser molt perillós.

El perfil

Nascut a París el 6 de setembre del 1944, Christian Boltanski no ha estat mai convencional. Fill de pare jueu i mare cristiana, els seus pares, que ja estaven divorciats quan ell va néixer, van deixar per impossible la tasca d’escolaritzar-lo: als 13 anys, va imposar el seu desig de ser artista.

I ho ha estat tota la vida, però, malgrat que se li poden aplicar moltes etiquetes, les seves creacions són sempre sorprenents. Fotògraf, escultor i director de cinema, l’art conceptual és el mitjà en què sembla que s’expressi millor, sovint utilitzant fotografies i roba de persones anònimes.

La mort, la memòria i la identitat són pilars de la seva obra, en què utilitza les imatges amb la vocació de plantejar preguntes transcendents d’una manera senzilla i, per sobre de tot, de provocar emoció. Exposat i col·leccionat a tot el món (el Macba, sense anar més lluny, té obra seva), a casa nostra les seves creacions s’han pogut veure en diferents centres d’art.

De la seva presència aquí en destaquen una instal·lació per a Es Baluard de Palma (2011) inspirada en els obrers que al segle XVII es van encarregar de la construcció de les murades on es troba el museu i, tres anys abans, la peça central d’una exposició col·lectiva sobre la mort organitzada per l’IVAM, a València.