Fotos: DIEGO IBARRA SÁNCHEZEl Hafez Yasim, de 19 anys, de gran volia ser funcionari públic i treballar en una comissaria de policia. Amb molt d'esforç, els seus pares el van matricular en una escola governamental a Bukhara, a 120 quilòmetres de Lahore. Però fa sis anys el seu pare es va quedar sense feina i, amb quatre boques més per alimentar, no podia seguir pagant-li els estudis. El Hafez era molt bon estudiant i va tenir l'oportunitat de continuar formant-se gratuïtament a la madrassa, a l'escola alcorànica Jamiat i Naimia, a Lahore. Ara és un hafiz (un expert en l'Alcorà) i se sap de memòria els trenta capítols de l'Alcorà en àrab. Quan acabi aquest any el sisè curs obtindrà el títol d'aalim (erudit) i podrà ensenyar a altres nens en una madrassa local.

Jamiat i Naimia té entre 15 i 20 seminaris religiosos, per a nens i per a nenes, distribuïts a la província pakistanesa del Panjab. A l'escola de Lahore hi estudien 1.500 alumnes de totes les edats, que aprenen l'Alcorà i dret islàmic, però també reben classes de matemàtiques, llengua estrangera (anglès) i informàtica, segons explica el seu director, el mul·là Ragib Naimi. Aquest clergue és fill de Mufti Sarfras Naimi, que va morir en un atac suïcida el 12 de juny del 2009.

"Demanant que s'ensenyin altres matèries distreuen els nostres estudiants dels estudis religiosos", es queixa Naimi, que reclama que a les escoles públiques "s'hi incloguin estudis islàmics".

El centre islàmic també té dormitoris i cuina per als alumnes interns. El seminari està dividit en dues parts. En una hi ha les habitacions. Al soterrani hi ha l'aula d'informàtica, amb una dotzena de vells ordinadors que els ha cedit el govern del Panjab. En tot el recinte no hi ha cap lloc on els nens puguin jugar o fer esport. "Vam venir a aprendre, la idea no és distreure's amb el món exterior i totes les seves atraccions, sinó estudiar religió", explica convençut el Hafez.

Uns 15 quilòmetres més enllà hi ha el Jamiat Siraya, el seminari per a nenes. Unes 450 alumnes hi estudien l'Alcorà. A diferència del seminari masculí, les aules per a elles són al soterrani, sense prou llum natural. Estudien en un ambient oprimit, ocultes, aprenent des de petites que la dona ha d'estar reclosa.

La Nushrat té 14 anys i en fa tres que estudia el llibre sagrat de l'islam. "Vaig venir aquí perquè vull estudiar l'Alcorà", afirma breument. La Nushrat està molt orgullosa d'haver-se après de memòria onze capítols de l'Alcorà en àrab, encara que no entengui ni una paraula del que va memoritzar. Però aquest és el principi de l'educació religiosa de nens i nenes, d'entre 6 i 15 anys, en la majoria dels seminaris islàmics.

La directora del centre, Nabira Saima, ens mostra el seu gran projecte: un taller de costura. "Volem que les nostres nenes tinguin un futur. Les nostres alumnes aprenen a ser fortes per poder afrontar els problemes de la societat", sentencia Saima. Però la seva voluntat no encaixa en la societat patriarcal i masclista del Pakistan.

Al Pakistan hi ha al voltant de 28.000 madrasses, en les quals estudien més de dos milions de nens en edat escolar. La proliferació de les madrasses va començar durant els anys 80, sota el règim colpista de Muhammad Zia ul-Haq. El dictador Zia ul-Haq va iniciar el gir cap a l'islamisme i va donar suport als grups jihadistes que van lluitar contra l'exèrcit soviètic a l'Afganistan.

El general colpista va enfortir els partits islamistes radicals i va contribuir al finançament de les escoles alcoràniques al Pakistan. Les primeres madrasses es van establir als camps de refugiats afganesos, d'on van sortir els estudiants (talibans) per lluitar contra les forces soviètiques a l'Afganistan. Sense el suport incondicional dels serveis secrets pakistanesos (ISI) i del mateix exèrcit als mul·làs, el moviment talibà no hauria vençut a l'Afganistan.

La successió de governs corruptes i cops militars, així com el finançament saudita de les madrasses deobandis (una escola de pensament sunnita radical molt estesa al sud d'Àsia), va contribuir a la islamització del Pakistan. La doctrina deobandi dóna suport obertament a la jihad, i el moviment talibà és seguidor d'aquesta escola.

L'educació dels més pobres

A tot això, cal afegir-hi la mala gestió del sistema educatiu estatal pakistanès, que ha omplert les escoles alcoràniques. El Pakistan amb prou feines dedica el 3% del seu pressupost a l'educació, per la qual cosa la majoria dels nens que provenen de famílies amb pocs recursos han d'anar als seminaris religiosos perquè "no tenen cap altre lloc on educar-se", es queixa Wakil Khan, exsecretari d'Afers Religiosos a Islamabad.

Les famílies pobres acostumen a tenir entre 8 i 10 fills, i la matrícula mensual en una escola pública és d'entre 500 i 600 rupies (l'equivalent a uns 4 euros), la qual cosa representa una fortuna per a un pare que en guanya 7.000 (uns 50 euros) al mes.

Les madrasses ofereixen educació gratuïta, una petita ajuda econòmica per als alumnes, menjar i un lloc per dormir. Per aquest motiu, "els pobres envien els seus fills als seminaris religiosos, perquè l'estat no els dóna suport en matèria d'educació", lamenta l'exsecretari d'Afers Religiosos.

El problema és que la majoria de les madrasses contribueixen de manera indirecta a l'extremisme i el terrorisme, perquè creen "un estat d'ànim entre els estudiants molt tancat i que els deixa vulnerables als extremistes islàmics", denuncia Khan. "La qüestió del terrorisme no són les madrasses en si mateixes, sinó la ideologia que ensenya un sector de l'escola deobandi", critica.

Durant els més de set anys que ha estat a càrrec de l'oficina, Khan va promoure, sense èxit, iniciatives per regularitzar el currículum de les madrasses. "El govern hauria d'haver aprofitat les infraestructures de les madrasses i haver invertit a modernitzar el currículum. Però mai s'ho han pres seriosament", insisteix.

Després dels atemptats de l'11-S, els Estats Units van forçar el Pakistan a controlar les escoles alcoràniques. Com a primer pas, el govern pakistanès va ordenar que tots els seminaris religiosos es registressin, que modernitzessin els seus plans d'estudi i que expliquessin les seves finances. "Es van invertir molts diners i esforços a reformar els programes dels seminaris, però sense gaires resultats", subratlla Khan. El 80% dels seminaris , afegeix, es van registrar voluntàriament en el ministeri d'Afers Religiosos, però "es van negar a ser auditats".

El 2005, sota una forta pressió de Washington, l'exgeneral Pervez Musharraf va prendre mesures dràstiques contra organitzacions islamistes proscrites i els va confiscar els materials. Però "va ensopegar en la reforma de les madrasses", indica l'exsecretari. Les escoles alcoràniques estan controlades pels partits polítics religiosos, i el govern "no vol ficar-s'hi per por de perdre influència", assegura.

No cal oblidar el paper dels serveis secrets pakistanesos (ISI), que donen suport econòmic i militar als estudiants de les madrasses extremistes per convertir-los en jihadistes i enviar-los a lluitar contra les tropes de l'OTAN a l'Afganistan o al Caixmir ocupat.

Després de l'assalt el juliol del 2007 de la Mesquita Vermella, a Islamabad, en el qual van morir prop de 400 estudiants radicals, dones i homes, la relació entre el govern i les madrasses va canviar dràsticament. Els extremistes del moviment Tehrik-i-Taliban Pakistan (TTP) van reclamar venjança i una onada d'atemptats contra instal·lacions militars o personalitats polítiques va tornar a sacsejar el país. El 27 de desembre d'aquell mateix any, l'ex primera ministra Benazir Bhutto va morir en un atemptat terrorista. El monstre que havien creat els serveis secrets es va girar contra l'estat.

L'ISI ha pactat amb el diable per mantenir la seva influència a l'Afganistan i ha donat suport a la xarxa Haqqani, un grup afiliat als talibans que opera a les àrees tribals del Waziristan, i a l'organització Jamiat-u-Dawa (JuD) per mantenir a ratlla la veïna Índia. El veterà periodista de Lahore Anwar Hashimi denuncia que aquesta influent organització caritativa del Panjab, tapadora del proscrit grup terrorista Lashkar-e-Taiba (LeT), presumpte autor dels atemptats a Bombai el 2009, és "un poderós exèrcit a l'ombra, al qual dóna suport el Pakistan per vetllar pels seus interessos a l'Índia".

Davant la pressió de l'ONU perquè el govern d'Islamabad tanqués les seves institucions, l'organització islàmica JuD va cedir el 2005 el control del centre de Muridke (antiga base del grup LeT) a les autoritats pakistaneses, però va comprar un terreny per 500.000 euros per construir la seva caserna general al centre de Lahore. El seminari de Muridke segueix obert, tot i que el Consell de Seguretat va incloure JuD a la llista d'organitzacions terroristes després dels atemptats de Bombai.