___Hi ha gent que et veu com el de la tele que ara fa teatre. Però tu vas començar als teatres.

___De vegades ho penso i em sap greu, ho vull explicar, però em fa mandra: que pensin el que vulguin. Com si m'hagués de justificar. Vaig començar a fer teatre amb un monòleg el 1998 i fins al 2007 no començo a fer tele amb l'Andreu. Però, esclar, quan surts a la tele de sobte és com si apareguessis del no-res, i ara diuen: "Aquest aprofita el que està fent a la tele per fer teatre", però és al revés.

___També és bo que els de la tele vagin al teatre.

___Fa dos anys hi va haver una mena de carrera molt dramàtica de gent de la tele i del cine que de sobte anava cap al teatre, i van començar a aparèixer moltes funcions de cares conegudes. Després tothom ha descobert que no regalaven res al teatre i que era tant o més dur que el panorama de la tele.

___El monòleg com a gènere resisteix.

___Sí, i hi ha una selecció natural. Que pugis dalt d'un escenari a fer un monòleg no vol dir que el facis al mateix nivell que un altre que fa 10 anys que en fa. Si l'estàs fent molt malament la culpa no és del gènere, és teva. En canvi, si ho fas bé, la gent al final tant li és el gènere que estiguis fent. Quan peta El club de la comedia hi ha un moment en què de sobte tothom entén que existeix aquesta manera de fer monòlegs -baratets, costumistes- i n'apareixen molts. Però quan jo vaig començar no hi havia tradició. Només hi havia el Rubianes, que hi havia sigut sempre. Jo feia això i no em coneixia ningú, i em deien: "Què fas, com el Rubianes?"

___També vas fer bars?

___He fet baretos, on la gent es mostrava totalment aliena a tot el que jo estava dient, fins i tot agressiva, hostil. Tipus: "Hola, buenas noches", "Que te calles, que estamos aquí bebiendo". Aquí és on n'aprens. He fet també pavellons d'esports, que és el lloc més ingrat per fer un monòleg, perquè hi ha aquella paret de formigó que ressona. Recordo una gala a Andorra en què vaig sortir cames ajudeu-me, em pensava que em tiraven al riu. I a partir d'un cert moment arriba l'època dolça, pots anar a un teatre, la gent està asseguda i t'escolta.

___Quin grau d'improvisació tens?

___Improvisar és una cosa que no m'ha agradat mai, perquè vinc de fer guió a la ràdio. Ho veia amb mals ulls: no ho has volgut treballar abans, no ho has volgut escriure i ara improvises. Va ser l'Andreu, que és un malalt d'improvisar, qui em va convèncer i em va ensenyar a integrar l'error dins la representació, i em va agradar. Suposo que per fer això has de tenir més confiança en tu mateix, saber quins recursos tens i on pots acudir si tot et falla. Jo tiro amb el meu text tancat però si vull tirar cap a una altra banda em permeto el luxe de fer-ho. Si em falla sé que tinc una xarxa i no caic.

___Com va anar l'experiència del monòleg a dues veus amb l'Andreu?

Em va agradar molt una funció de parella còmica, junts, més que dos fent el seu monologuet. Va ser molt desgastador, complicat de tirar endavant, perquè quan estàs tan desprotegit el cap et va a mil i et canses molt. No pots collar massa perquè l'altre no es quedi sense dir res, l'has d'escoltar per saber què diràs després... Té la seva conya.

"No noto la necessitat de fer tele. I no m'ha arribat cap oferta que em faci trempar per fer-la jo"

___Quan us veurem a la tele a l'Andreu i a tu, o a tu o a l'Andreu?

___En la meva vida només hi ha 4 anys i mig que són de tele. Jo no tinc la necessitat de fer tele, tinc una necessitat expressiva però m'és una mica igual a través de quin camp o gènere es desenvolupi. Ara fa poc vaig fer un paperet en una pel·li. No ho havia provat mai, van ser tres jornades de rodatge i m'ho vaig passar molt bé. No noto la necessitat de fer tele. I no m'ha arribat cap oferta que em faci trempar per fer-la jo.

___Què et consideres, un actor?

___Un humorista, un comediant. És el que més bé em defineix. La meva guerra és la de fer riure i això és el que tinc clar. El que em dóna vida és que la gent rigui quan jo treballo.

___Quin humor t'agrada més? Amb mala llet?

___Jo era un monologuista amb un personatge més o menys construït i l'Andreu em va fer fer humor polític, em fa fer d'actor, sortir disfressat, cantar, ballar, interpretar. A mi el que més m'agrada és l'humor per se. Em cansa una mica l'humor amb contingut polític, social. El que m'agrada és l'humor ficcionat.

"Sóc carn d'evasió. La realitat és una cosa que m'avorreix molt i m'entristeix profundament"

___¿Entre el costumisme i la denúncia política estàs al mig?

___Sóc carn d'evasió. La realitat és una cosa que m'avorreix molt i m'entristeix profundament. Si estic pendent de l'actualitat em passa el pitjor que li pot passar a un comediant: em començo a tornar agre. Quan el comediant es torna agre perd credibilitat com a humorista. M'agrada explorar la via de la incomoditat a veure fins on em deixen, m'agrada tocar os, però sempre ho intento plantejar des d'una certa blancor.

___Estàs molt lluny del teu personatge?

___Quan parla el meu personatge parlo jo, però el to és molt diferent. El to de comèdia i energètic està a anys llum del meu. Jo sóc molt menys interessant en el dia a dia. Normalment estic preocupat o atabalat. L'estat de comèdia em demana molta energia i no sóc un tio que en tingui molta, la guardo per a l'espectacle.

___L'actualitat et cansa, però la segueixes?

___La segueixo i estic pendent del que passa, i més ara, però si començo a escoltar la ràdio a les 7 del matí no puc passar de les 9, perquè em vaig carregant i necessito marxar durant una estona i tornar a aquest espai ficcionat meu. No hi puc deixar entrar més l'actualitat perquè un excés de realitat em perd.

___Estàs compromès amb causes concretes? ¿Creus que la teva ideologia té presència en el que dius?

___Jo sóc molt pudorós i tinc molt clara quina és la meva feina, que és fer riure la gent. Això no vol dir que no pugui expressar la meva opinió o que no la pugui tenir. Però em fa l'efecte que és una interferència que no em convé com a artista i que és una prerrogativa que no em ve gaire de gust fer servir. No vull utilitzar el meu altaveu artístic per això.

"No puc amb els comediants que es posen seriosos, els mataria"

___No signes manifestos.

___Tinc un punt asocial bastant elevat. A mesura que et vas fent personatge i veus que les teves paraules tenen un cert ressò pots fer alguna cosa, encara que sigui mínima, per aconseguir coses positives en l'àmbit social. Però no puc amb els comediants que es posen seriosos, els mataria. Detecto que als comediants se'ls posa una motxilla de responsabilitat que de vegades és una mica injusta. Per exemple, el nostre material de treball és la paròdia, la ironia, la sàtira. I això normalment consisteix a posar al descobert una veritat que, per por o per intentar no quedar malament, no se sol expressar quan parles seriosament. Pots incidir en injustícies, posar els dits a la ferida. I llavors hi ha un sector de la societat que et diu: "Això ho heu de fer a fons perquè només ho podeu fer vosaltres". Però aquesta responsabilitat no és meva, jo busco fer riure.

___T'afecta el que diuen de tu?

___M'afecta, però intento no mirar-m'ho gaire perquè llavors em castro jo mateix. Si jo dic qualsevol cosa, el que sigui, evidentment tinc aquell sector que s'enfada i llavors em fot molta canya. I no puc cometre l'error de tallar-me perquè no s'enfadi ningú. Hi ha una relació estranya, esquizofrènica, de voler tenir feedback, però no voler-ne tenir molt perquè no t'afecti.

___Què en penses de la relació Catalunya-Espanya?

___Està molt fotuda. Concreta'm més la pregunta.

___Creus que Catalunya serà independent? I t'agradaria, que Catalunya fos independent?

___Si ho serà o no ho serà no en tinc ni idea. No sé què passarà. Si m'agradaria? Segurament sí. Però de la mateixa manera que segurament m'agradaria si no ho fos perquè el que tenim ens funcionés socialment. Quan vaig néixer no em va preguntar ningú si volia viure en un lloc que es deia Espanya. Això estava fet. Em dic Romero, em dic Tomàs. El meu pare va venir amb sis mesos a Catalunya, la meva mare va néixer a Catalunya, tots els meus avis són de Múrcia. Jo tinc un romanent cultural molt fort amb la resta d'Espanya, a més treballo molt a fora, estic contínuament viatjant, tinc molts amics. El meu tarannà no ha sigut mai independentista. Recordo quan era jovenet que jo era dels castellans del poble i quan veia manifestacions independentistes em sentia una mica malament, perquè pensava: "Jo em dic Romero i potser no hi he de ser, aquí". Em sentia exclòs.

"El meu fill ha de tenir el dret de dir el que li doni la gana. Estic totalment a favor del dret a decidir"

___Al teu poble hi havia castellans i catalans?

___Sí, des de sempre. Fins que van venir immigrants d'altres parts del món i llavors vam fer pinya. Llavors érem els de Cardona i els altres. Jo m'he fet gran, tinc quasi 40 anys i la meva generació està bé que digui el que pensa. Però m'importa molt més el que pensarà el meu fill, per exemple. I el meu fill ha de tenir el dret de dir el que li doni la gana.

___O sigui que estàs a favor del dret a decidir.

___Estic totalment a favor del dret a decidir. A la manifestació de l'Onze de Setembre hi havia un tarannà d'afartament, de dir que hi ha una manera d'entendre Espanya que no ens interessa i ens interessaria provar-ho sent nosaltres un estat independent. Em sembla perfectament legítim. I més quan l'altra banda es tanca fins al punt que no es pot ni parlar del tema. Jo em col·locaré sempre a favor del que vol expressar-se.

___Amb la teva feina a Espanya què notes?

___No he notat mai res. Quan jo vaig a Palència la gent es posa molt contenta de veure'm. I ens estimen molt. I ningú m'ha dit mai: "És que tu ets català". Hi ha una part de normalitat que és el que jo reivindico. El tema és complicat i m'agradaria que se solucionés amb converses amigables, però malauradament no pot ser així. Si Catalunya ha de ser independent i jo puc continuar fent la meva feina i portant la meva vida com la porto, no tindré cap problema a fer-ho.

___L'humor el trobes diferent al d'altres llocs?

___Jo no hi noto cap diferència respecte a quan treballo al nord d'Espanya, fins i tot a Madrid, però en canvi a Andalusia sí que és un lloc en què em contracten menys, no hi noto tanta connexió. Culturalment hi ha uns altres codis d'humor, de comèdia... de música, fins i tot. És una qüestió de to. Galícia és el meu lloc preferit per anar-hi a actuar, des de sempre. És sensacional. I Euskadi. Però quan fèiem el programa de tele la màxima audiència era a Madrid i a Barcelona.

___Com ho portes, això de ser pare?

___Ho porto prou bé, tinc un fill de dos anys i mig. Però conciliar la vida laboral amb la familiar és absolutament dramàtic. El nen em dóna material humorístic, però em pren forces per executar-lo. Per a mi és especialment bo perquè el teu objectiu vital és no deixar mai la mirada de nen, i un fill et posa en llocs que creies que havies superat feia molt de temps.

___El nen és guionista involuntari.

___És el meu coach. De sobte et posa en posicions de tensió, d'exposició i de fragilitat que havies superat fa molts anys perquè ets un tio madur. I de sobte estàs amb un nen que s'ha cagat fins aquí dalt en un restaurant ple de gent i hi has de posar ordre. És fantàstic.

___Ets addicte a alguna tecnologia?

___Sí, les màquines em tornen boig. Tinc iPhone, iPpad, vaig d'Apple fins dalt. Vaig tenir un moment de conversió, d'il·luminació, vaig deixar el meu PC amb sistema Windows i vaig conèixer un Mac.

___Ets dels que està més pendent del Twitter que del que et diuen...

___Sí, tot i que també t'he de dir que la gent ha de competir. Perquè de vegades les converses són molt avorrides i no pots competir amb Twitter. Curra-t'ho una mica. Hi ha gent que et diu: "Quedem i prenem alguna cosa". I després no t'explica res.

___Et molesta que la gent estigui tuitejant durant una representació al teatre?

___Hi ha un moment que faig broma explícita sobre això perquè la gent pensa que no es veu... Però es veu com s'il·lumina la cara, com el Gusiluz. Jo detesto la gent que no pot estar més d'una hora sense mirar l'iPhone perquè es fot molt nerviosa. Crec que el que a mi em destarota més és el soroll.

___Ets optimista?

___Faig un exercici conscient per ser optimista perquè crec que és l'únic que puc fer. Els comediants rebem molt aquest discurs de "Gràcies perquè em fas evadir durant una hora i mitja, tal com estan les coses". No puc donar l'esquena a això. Però tinc una tendència al fatalisme des de sempre. Un dels meus treballs de recerca a l'escola va ser Els efectes d'una bomba nuclear a una població mitjana. Tinc una tendència natural a fixar-me en la part fosca de l'existència i no ho puc evitar.