Barcelona___ Dilluns s'estrena la segona temporada de Polseres vermelles, dos anys després. Què heu fet aquests dos anys?

___ Joana : Estudiar. M'han quadrat els dos anys de batxillerat. Vaig rodar la primera quan acabava 4t d'ESO i començava primer de batxillerat. I vam gravar la segona quan vaig acabar segon.

___ Àlex : Jo sóc un curs més petit que ella. Vaig fer Polseres quan vaig acabar tercer i em vaig saltar un mes i mig a quart. I ara igual, però amb segon de batxillerat.

___ I heu treballat, també?

___ À: Jo vaig rodar Els nens salvatges i REC3. I molt bé, unes experiències molt maques.

___ J: Jo he fet algun curt i una minisèrie per a TV3 que es diu Olor de colònia.

___ I heu après a conviure amb la fama.

"Nosaltres també plorem mirant 'Polseres'"

___ J: Ha sigut un canvi gros. Quan es va començar a emetre la sèrie no sabíem el que passaria, i quan vam veure tot el que era i tot el que movia tots vam al·lucinar molt.

___ À: Entre nosaltres també al·lucinàvem quan miràvem els capítols. I també ploràvem quan els miràvem. Ha estat una cosa que s'ha viscut molt també entre el grup.

___ J: Hem tingut la sort de tenir-nos. Ens ha passat el mateix als sis alhora. Coses que ens superaven. Per exemple, jo trucava a l'Àlex: "Mira, m'ha passat això, estic malament". S'ha creat un grup de gent que ens podem donar molt suport, i no només amb la gent de Polseres, sinó també en altres projectes en què hem acabat coincidint amb companys nostres o amb nosaltres mateixos, com la Maria Comas i l'Albert Baró.

___ À: Som un grup de gent que ens estimem molt.

___ A l'institut us ha canviat la vida?

___ À: A l'institut no. Per sort els amics han tingut la capacitat de prendre-s'ho com una cosa normal, que ens ha tocat com li podria haver tocat a qualsevol altre.

___ J: Per sort ens tracten igual.

___ Com porteu la relació amb els fans?

___ À: Si fas una mica d'exercici d'empatia i aconsegueixes posar-te al seu lloc entens la situació.

___ J: La sèrie ha tingut èxit gràcies a ells.

___ À: No hem de ser reticents a fer-nos fotos amb la gent. Però depèn del moment com t'agafin del dia o de la vida en general et pot no agradar.

___ ¿Els profes us tracten d'una altra manera?

___ J: Hi ha de tot. N'hi ha que els agrada i d'altres que et miren com dient: "A veure si a aquesta nena li han pujat els fums".

___ ¿Vau tenir dubtes de fer la segona part?

___ J: Ha estat bé deixar passar dos anys, ha anat molt bé. L'any següent no l'haguéssim fet amb les ganes que l'hem fet aquest any, perquè ens havia superat.

___ À: I també en aquests dos anys el Pau Freixa i l'Albert Espinosa han trobat coses noves a explicar.

___ Què veurem als nous capítols?

___ À: Veureu la intel·ligència, els defectes, les ganes, la voluntat dels personatges. Els entendreu perfectament.

___ J: I l'amor.

___ Has dit amor mirant l'Àlex, Joana?

___ J: No. He dit amor mirant el vidre. No donarem pistes.

"La segona temporada es més fosca. I és millor, molt millor"

___ ¿És molt diferent aquesta temporada?

___ J: Sí, jo crec que sí. Nosaltres diem que és millor.

___ À: És més fosca. I és millor, molt millor. El que defensen els personatges i el moment que viuen és molt semblant al moment que vivim nosaltres com a persones. I això es nota. El que defensaves com a personatge era molt més còmode de fer.

___ J: Ha sigut més interessant gravar-la com a actor i pel que fa a la interpretació.

___ És realment molt més dura?

___ À: Sí, sí. Però que no tinguin por. Que el missatge és el mateix i les ganes de viure i tirar endavant hi són.

___ Heu gravat tot l'estiu?

___ J: Sí. Fins al setembre. Ha sigut més dur aquesta temporada, pel que fa a la feina i l'esgotament. Estàvem molt cansats.

___ À: A més, l'entrada a l'escola també va ser molt dura, perquè veníem d'un desgast físic i mental molt grans. Però el rodatge ens ha regalat moments molt i molt bons.

___ J: Moments increïbles.

"L'equip és fantàstic, la unió que hi ha allà és real"

___ À: Ens hem retrobat amb un equip que és fantàstic, la unió que hi ha allà és real. L'amor que es respira a Polseres està creat pel clima que aconsegueix crear tot l'equip. Quan tenies una escena difícil venien tots a animar-te, si t'encallaves en una frase, el foquista, el càmera, tots eren amb tu. Treballar amb gent així és un luxe. Només per això ja val la pena entrar cada dia a les 7 del matí. És un gust. I podríem estar hores i hores parlant de l'equip.

___ I els actors us heu unit molt?

___ À: Portem tres estius convivint junts.

___ J: I esclar, s'han creat uns vincles, aquesta temporada encara més.

___ À: Érem amics, molt molt amics, i ens van tornar a posar en una casa tots junts i vam viure coses molt maques i nits molt especials. Una experiència supermaca. Recordo un dia que rodàvem seqüències en un capítol que estem tots molt junts. Hòstia, hi ha moments que dius: "Estic actuant amb vosaltres però les coses les sento de veritat amb els meus amics d'aquí". Compartim coses reals. Quan abraces algú a escena l'abraces de veritat.

___ J: Tenim pensat comprar una casa i anar a viure junts tots.

___ À: Però el bon ambient no és només amb els xavals. Amb els actors adults m'hi he sentit molt reconfortat. Amb l'Andreu Benito i l'Andreu Rifé, tenen una sensibilitat increïble per treballar amb nois i nens.

___ ¿Amb ganes de tercera temporada?

___ À: Jo de la tercera no en vull parlar, sisplau. Encara ens espera haver-nos de menjar tota la segona i haver-la de digerir, i això durarà bastant mesos després que acabi... No és moment per haver de pensar en una tercera ara.

___ Com heu anat a parar aquí?

___ À: Un dia, a l'institut, a Súnion, va venir la Consol Tura, que és la directora de càsting d' Herois, i va començar a repartir papers segons les cares que va veure que encaixaven amb els perfils dels personatges. I va sonar la gran campana. Vaig tenir molt sort. A Herois vam treballar amb el Pau i l'Albert i després vam tornar a treballar amb ells.

___ Tu, Àlex, feies teatre?

___ À: No m'ho havia plantejat mai. Quan em van agafar no sabia el que m'esperava ni el que viuria allà. Ara trobo que és una feina que t'aporta coses increïbles. Poques coses a la vida, ara mateix amb l'edat que tinc, me les poden aportar. Coneixes gent interessant que t'aporta molt i t'enriqueix. Vaig tenir sort. De cop he pogut marcar-me un camí.

___ J: Jo quan era petita era la gran dels cosins i els agafava a tots i els posava a fer teatre, i els meus pares em van apuntar a la Faràndula de Sabadell. Per al càsting d'Herois van agafar la meva germana Mireia. Jo vaig pensar: "Que guai, jo voldria fer això". I l'any següent van venir a fer un càsting per a Polseres vermelles i vaig tenir sort. M'encantaria ser actriu. A veure com va.

___ ¿Us preocupa què ha passat amb altres actors que han tingut èxit de joves?

___ J: Hem començat a dalt de tot, al màxim. Esclar que em preocupa. Jo hi penso quasi cada dia, em fa por haver començat massa amunt.

___ À: Si algun dia la fama ens acabés afectant en coses negatives és que ens hauríem desviat molt com a persones. Tenim terra sòlid amb la família i els amics, i això és impagable.

___ J: Hi ha una frase que sempre me l'aplico: "Si no és, és que no havia de ser".

___ Àlex, explica'm com és la Joana.

___ À: És una persona molt interessant en tots els aspectes de la seva personalitat. És molt simpàtica. Al principi pot semblar molt introvertida però li agrada crear vincle de pressa, i això la fa molt especial. Li pots explicar moltes coses, et comprèn, t'entén i és un luxe tenir-la al costat, de veritat, et dóna una visió femenina de les coses, i això va bé. És tranquil·la i li agrada la bona música. És de les que xerra més del grup, però vaja, xerrem tots molt. És la noia, és l'equilibri entre tots els nois, és com una pedra allà al mig.

___ Joana, com és l'Àlex?

___ J : D'entrada pot semblar una mica xulo. Això l'hi diu tothom, però tot el contrari, és molt guai, pots parlar molt amb ell i tot el que t'expliqui seran coses molt interessants. Li agrada molt la música, la bona música tipus Pink Floyd. Els defectes no els direm..

___ À: No, no, digue'ls, cap problema.

___ J: No agafa gaire compromís

___ À: Ai... ja hi som. Sí que agafo compromís!

___ J: A la feina molt, però en altres coses no.

___ Com porteu la tecnologia?

___ A: Tenim un iPhone però podríem anar amb un mòbil de merda qualsevol, amb el que el fem servir.

___ ¿Protegiu més la intimitat a les xarxes socials?

___ À: Qui hagi de pensar alguna cosa de mi que pensi el que vulgui. No penjo fotos gaire compromeses, però sí amb els meus amics.

___ J: Jo vigilo una mica la vida privada però arriba un moment que no ho pots controlar, tampoc.

___ À: Al final algú acaba aconseguint el teu número de mòbil d'algun lloc, s'acaba escampant i tens trucades cada dia de gent que no coneixes a les 5 del matí, moltes trucades de números privats. Això potser és el que et va desgastant més.

___ J: Per a mi és diferent perquè les fans són més les noies i totes les noies estan enamorades d'ells, i algunes noies són fans histèriques.

"Si la gent ens conegués de veritat al·lucinaria, som bastant rarets"

___ Es lliga més?

___ À: No. Se t'apropa més la gent, però és pel que aparentes. Nosaltres sempre diem que tota la gent que ens segueix, si ens conegués a nosaltres de veritat, al·lucinaria: som bastant rarets.

___ Heu madurat més de pressa?

___ J: Sí, jo vaig fer un canvi de la primera temporada. Durant aquell estiu vaig canviar molt i em sento molt diferent de com era abans.

___ À: Tenim altres punts de vista sobre la mort, sobre temes que hem tractat. Però potser també conèixer molt aquest tema et fa menjar-te l'olla per altres bandes, i potser no te la menjaries tant si no ho sabessis.

___ J: De vegades ens demanen l'opinió sobre l'anorèxia, amb la complexitat que això suposa. Nosaltres l'únic que fem és posar la cara i intentar transmetre sentiments.

___ A: Quan la gent que està fent quimio cada dia et ve a tu perquè li donis consell, els he de dir: "Jo no m'he fet mai quimio!" Ho fan amb el cor a la mà però veuen el personatge, no et poden veure, no poden filtrar.

___ ¿Coneixíeu les vostres malalties de ficció per alguna persona pròxima abans de fer la sèrie?

___ À: Es va morir el tiet del meu pare de càncer, però no era un cas gaire pròxim a mi. El dia que vam rodar a l'Hospital de Bellvitge i ens van fer pujar a la planta 7 va ser molt maco.

___ J: Gràcies a Polseres la gent ha parlat de les malalties i del càncer i la mort, que tots aquests temes són una mica tabú. A mi fer de Cristina m'ha preocupat perquè t'has de ficar tant en el tema de l'anorèxia que em feia por obsessionar-me massa, que se m'emportés el personatge de la Cristina.

___ ¿La gent que s'identifica amb els personatges s'emociona quan us veu?

___ J: Ens vam trobar una dona que de cop ens va mirar i ens va dir: "Estic enamorada de vosaltres". La vam mirar i ens mirava amb uns ulls d'emocionada perquè ella havia patit càncer i l'havíem ajudat molt a superar-ho. Pensava: "Joana, no ploris", i de cop miro l'Àlex, que estava emocionadíssim, i la dona també. Tots tres vam acabar plorant abraçats.

___ À: Que Polseres ens pugui regalar moments així és impagable. És una de les millor coses que té.

___ ¿A casa vostra us han donat més llibertat o menys?

___ J: Tenim la sort de tenir uns pares fantàstics. I mira que la Mireia i jo som les úniques germanes que som totes dues a la sèrie.

___ À: Ens entenen molt bé i ens intenten comprendre sempre que poden. Jo tinc una germana petita i estic supercontent de com ho han portat ells, de com han sabut fer-m'ho portar a mi.

___ I els avis?

___ J: S'ho miren tot, eh? Els meus avis s'han mirat la sèrie tots els cops que ha sortit, han comprat els DVD, l'han mirat a TV3, a Antena 3 i si la tornessin a passar la tornarien a mirar.

___ À: Són fans incondicionals, els número u.

___ J: El meu avi em trucava cada dia després per comentar-la.

___ À: Recordo que la meva àvia s'emocionava quan mirava els capítols.

___ J : Per a aquesta segona temporada l'àvia em deia: "A veure què et faran fer, de coses de sexe". Quan em mirava el guió patia més per l'àvia que per la mama.