EL 5 DE DESEMBRE DEL 2013, al funeral de Nelson Mandela a Johannesburg, Barack Obama i Raúl Castro van encaixar les mans. Un moment fugaç, breu, però suficient perquè la imatge, històrica, fes veloçment la volta al món i es convertís en una premonició: s’obria el camí cap a la recomposició de relacions entre Washington i l’Havana després de mig segle de viure d’esquena l’un de l’altre. Poc més d’un any després, el 17 de desembre del 2014, els dos mandataris es dirigien a les seves nacions a través d’un discurs cadascú. Els dos governs havien arribat a un acord per restablir relacions diplomàtiques, reobrir ambaixades i reconstruir els ponts comercials. Aparentment havien decidit aparcar les diferències ideològiques i avançar en altres àmbits. Obama es comprometia a aplicar un seguit de mesures que, a la pràctica, representarien desmantellar l’embargament comercial que pesa sobre l’illa i, al mateix temps, alliberar tres agents cubans condemnats i empresonats als EUA per espionatge. Per la seva banda, Castro compareixia per dir que, a canvi, alliberaria 53 persones que eren de l’interès dels EUA i el contractista nord-americà Alan Gross, empresonat durant cinc anys a l’illa acusat també d’espionatge.

El nou escenari, després del gest d’Obama, situa Cuba en una cruïlla històrica, però al mateix temps presenta una paradoxa que genera múltiples interrogants. Obama admet que l’embargament comercial, establert el 1961 com a reacció a les nacionalitzacions de propietats nord-americanes aplicades per Fidel Castro, no ha aconseguit l’objectiu de fer descarrilar el règim totalitari. Washington confia ara que, trencant l’aïllament comercial de l’illa, es creïn les condicions per a una transició política. Els EUA parlen d’“empoderar” els cubans fent-los més autònoms econòmicament de l’estat. Així doncs, els objectius es mantenen, però l’estratègia canvia. Per la seva banda, el règim, malgrat que sap les intencions obertes dels EUA amb el canvi de rumb, s’avé a iniciar el diàleg advertint que la seva voluntat mai serà la d’iniciar un procés de canvi de sistema polític. No obstant això, sí que està en fase d’“actualització” del model econòmic, un procés que el duu cada cop més a buscar inversors en una economia globalitzada i de comportament capitalista. La normalització de les relacions comercials amb els EUA arriba en un moment en què l’Havana veu com perilla l’estabilitat del seu principal soci, el govern veneçolà, ofegat per la baixada dels preus del petroli. Caracas, amb Hugo Chávez al capdavant, es va convertir en el suport econòmic que l’Havana necessitava després de la caiguda del camp socialista i la pèrdua de finançament de l’URSS.

ELS EUA VOLEN ANAR RÀPID EN EL PROCÉS que acaben d’obrir, més del que es pot permetre el govern cubà, acostumat a prendre’s el seu temps a l’hora de posar fil a l’agulla en la resolució dels conflictes, en part gràcies a l’absència d’una oposició que pugui pressionar-lo a casa. La Cimera de les Amèriques, que se celebrarà aquest abril a Panamà, i a la qual assistiran tant Obama com Castro, ha de servir, segons alguns analistes, perquè els EUA es reconciliïn amb els veïns del sud. És per això que observadors de Washington creuen que l’administració Obama té pressa. No es vol presentar a la cita amb les mans buides i convertir-se en el blanc de totes les queixes.

Després d’una primera reunió a l’Havana els dies 21 i 22 de gener, la subsecretària d’Estat per a l’Amèrica Llatina, Roberta Jacobson, ja ha convidat els representants del govern castrista a una altra trobada, aquesta vegada en camp propi, a la capital nord-americana, una reunió que hauria de tenir lloc les pròximes setmanes. Els passos que ha fet Washington deixen la pilota sobre la teulada del règim cubà, que es veu obligat a fer els canvis necessaris perquè les mesures de Barack Obama puguin tenir un impacte econòmic directe sobre la ciutadania. Ningú sap calcular els efectes de la frustració que podrien sentir aquells que, pacients durant mig segle, esperen encara més canvis un cop comprovat que el govern de Raúl Castro no pot acusar els Estats Units de ser l’origen de tots els mals.

ELS NORD-AMERICANS AVALEN EL GIR DE BARACK OBAMA

Les mesures adoptades per Obama han arribat acompanyades d’un canvi en l’opinió pública nord-americana sobre el desgel amb l’Havana. Les enquestes més recents mostren que la majoria dels nord-americans donen suport al restabliment de relacions amb el règim cubà, i opinen que l’embargament és una política fallida que hauria de desaparèixer. Un 68% dels enquestats donen suport a la fi de les sancions comercials i un 75% a l’aixecament de les restriccions als viatges, segons un sondeig fet recentment pel Washington Post. Una altra enquesta, del Pew Research Center, mostrava, en canvi, que els ciutadans que estan d’acord amb les mesures són el 40%. El suport és més ampli encara entre els llatins i entre el sector cubanoamericà que es concentra a Florida, que també veu amb bons ulls la nova estratègia. L’oposició a les mesures del president nord-americà arriba principalment dels congressistes cubanoamericans, i especialment del senador republicà Marco Rubio, que podria anunciar aviat la decisió de concórrer a les presidencials.

UN CANVI DE RUMB POLÍTIC QUE BUSCA RECONCILIAR-SE AMB EL SUD

El govern de l’Havana disposa encara d’un ampli suport a l’Amèrica Llatina. Una reconciliació dels Estats Units amb la regió havia de passar necessàriament per la normalització de relacions amb el govern de Raúl Castro, tot i que Washington no abandona la defensa d’un canvi de règim a Cuba. Amb aquesta estratègia, els analistes creuen que Obama busca també frenar la influència de Rússia i la Xina en aquests països. La pressió mediàtica ha sigut també, els últims mesos, determinant. El diari The New York Times ha sigut un dels principals mitjans a pressionar per aconseguir la fi de les sancions i l’eliminació de Cuba de la llista del departament d’Estat de països promotors del terrorisme. A més, el diari novaiorquès també ha demanat als líders de l’Amèrica Llatina, especialment a la brasilera Dilma Rousseff i al mexicà Enrique Peña Nieto, que pressionin el govern de Raúl Castro a la pròxima Cimera de les Amèriques perquè ampliï les llibertats a l’illa, governada durant més de mig segle per un sol partit, el comunista.

L’ÈXODE CLANDESTÍ DE CUBANS CAP ALS EUA ES DISPARA

Tot i que el principal èxode de balseros que es recorda és el del 1994, la sortida il·legal de cubans ha sigut una constant els últims anys. Ja sigui per mar o per terra, l’anunci del 17 de desembre fet pel president Obama ha disparat el nombre de cubans que intenten sortir clandestinament de l’illa amb l’objectiu d’arribar als EUA. Allà els esperen una sèrie d’avantatges migratoris com a fugitius d’un règim comunista fixats per la llei d’ajustament cubà. Els temors que Washington elimini aquests privilegis i que els cubans s’acabin convertint en uns simples immigrants més procedents de terres llatinoamericanes han fet que es multipliqui la fugida de persones per les diferents rutes: per la marítima -per l’estret de Florida-; per l’Amèrica Central -posant-se en mans de les màfies que els condueixen fins a la frontera amb Mèxic-, i pel Canadà -via que han utilitzat els últims anys cubans procedents de països d’Europa afectats per la crisi-. Els EUA diuen que mantindran la llei, però tant el règim com els mateixos cubans a l’exili demanen que s’elimini.

BENEFICIS PER ALS CUBANS AMB FAMÍLIA A L’EXTERIOR I AUTÒNOMS

Els principals beneficis dels canvis d’Obama els haurien de notar sobretot els cubans que tenen família als EUA, que a partir d’ara poden rebre una quantitat més important de remeses. Amb aquests diners s’han muntat negocis privats (els que permet el règim d’una llista concreta d’activitats), la majoria relacionats amb els serveis i el turisme. Moltes vegades, els cuentapropistas (nom amb què es coneixen els autònoms a l’illa) es queixen dels impostos elevats que han de pagar i també del fet que els recursos que necessiten depenen de l’estat, un subministrador que troben que no és eficient. L’arribada de turistes nord-americans a l’illa fa preveure un increment de visites que beneficiarà el sector hoteler, gestionat per companyies estrangeres gràcies a concessions de corporacions estatals sota el control de les Forces Armades Revolucionàries (FAR). Altres previsions apunten que els beneficis de la nova relació es notarien també als EUA. Segons la revista Fortune, es preveu que el desgel creï 6.000 llocs de treball a Florida.

L’OPOSICIÓ SEGUEIX DIVIDIDA PER LA POLÍTICA D’OBAMA

El nou escenari posa l’oposició interna en una situació diferent de la viscuda fins ara. El seu principal aliat, el govern nord-americà, ha decidit negociar amb l’enemic i ells queden exclosos de la taula. Els grups d’oposició a l’illa han reclamat a Washington tenir veu en el diàleg, una petició que no ha sigut atesa. El govern cubà no admet oposició i, a més, no reconeix que l’actual representi la societat cubana. L’oposició es divideix ara en dos sectors: els que aplaudeixen el procés iniciat per Obama i els que consideren que el procés fallarà si a la taula de diàleg no hi ha presència opositora. Les Damas de Blanco formen part del bàndol bel·ligerant. Consideren que, si no s’avança en qüestió de drets humans, el diàleg no aconseguirà res. D’altres, com José Daniel Ferrer, líder de la Unió Patriòtica de Cuba, opinen el contrari: “Embargament sí, embargament no; aquesta no és la qüestió. Atribuir a factors externs més importància de la que realment tenen és una confessió implícita que no ens considerem capaços a nosaltres mateixos”.

MULTIPARTIDISME I LLIBERTAT D’EXPRESSIÓ: ASSIGNATURES PENDENTS

Washington confia que la fi de l’immobilisme, a partir de la dinàmica econòmica, acabi forçant el règim a fer concessions polítiques. Entre les fonamentals hi ha aconseguir connectar els cubans amb el món exterior a partir de la introducció d’internet i l’accés a una informació alternativa. Malgrat que el règim pugui fer avenços en la línia de donar més accés a la xarxa a la ciutadania, alguns funcionaris ja han advertit dels “vicis” associats a l’internet “capitalista”. Els últims anys el règim ha habilitat punts d’accés a la xarxa, però estan sotmesos a control, filtres i censura, a part de tenir tarifes inaccessibles per a la majoria. Ampliar la llibertat d’expressió (i que es pugui fer servir contra el govern) o acceptar un sistema multipartidista xoca amb la Constitució cubana. Perquè les mesures d’Obama puguin aconseguir aquell efecte desitjat de transició política caldria que l’Havana s’avingués a una reforma constitucional profunda o iniciés un procés constituent. Ara per ara, i d’acord amb la posició del règim, sembla poc probable.