autora de ‘Coco Chanel: une icône’Som a l’any 1939, finals d’un estiu de canícula en què França s’abocarà a l’irreversible: que Apel·les Fenosa conegui Coco a través d’amics comuns en un clima de “guerra estranya”. Des de la primavera, als salons parisencs no es parla d’altra cosa que de les noves creacions de Chanel, “els vestits llargs de mussolina gitana amb florejats lleugerament tricolors…” A França encara impera la ignorància sobre la gravetat de les negociacions internacionals. Al maig arriba als cinemes 'La règle du jeu', de Jean Renoir, rebuda amb esbroncades pel públic. Tanmateix, la pel·lícula es fa lúcidament ressò d’una societat que s’acaba. Chanel en va firmar els vestits.

A Espanya, els republicans acaben de perdre la guerra. La retirada omple les carreteres i els camins de milers de refugiats, soldats, civils, dones i criatures. Sota la pressió de l’opinió pública internacional, Édouard Daladier, el president del Consell i ministre de Defensa del govern francès, acaba d’autoritzar finalment el pas dels refugiats republicans espanyols que s’amunteguen a l’altra banda dels Pirineus. Prop de 500.000 refugiats han travessat la frontera en el moment més cru de l’hivern. A 75.000 se’ls ha aparcat a la platja, al camp de concentració d’Argelers, al Rosselló. Viuen un infern a la sorra fotografiat el març del 1939 per Robert Capa.

Fenosa també ha fugit d’Espanya. No pas durant l’hivern, sinó al mes de maig, després d’obtenir un salconduit per, oficialment, buscar marbre. Resumim les peripècies: un passador de fronteres el ploma i els gendarmes el detenen, però Fenosa se’n sortirà gràcies a una partida de cartes que s’allargarà tota la nit a la caserna i, a més, ho farà amb els papers en regla per arribar fins a Llemotges. Allà trobarà refugi a casa dels seus amics i mecenes des del 1927, Laurens i Renée d’Albis. Gràcies als diners que li envia Picasso, posa rumb a París, on arriba al juny. Tan bon punt s’instal·la a la capital, els col·leccionistes Robert i Mary Mallet posen a la seva disposició un taller a Versalles que havia sigut el guardamobles de Lluís XV. Llavors fa tot just deu anys que Fenosa ha marxat de la capital francesa, on havia viscut durant una primera etapa entre el 1921 i el 1929. Hi retroba el poeta Jean Cocteau i es disculpa per haver perdut el primer bust que n’havia fet el 1926. Al costat de Pablo Picasso, de qui més tard dirà “Em va fer néixer”, i que l’ajuda d’ençà que es van conèixer el 1923, es torna a posar a esculpir la seva argila xiuxiuejant, persistent i obstinada d’uns vint centímetres d’alçada. Dones. Incansablement. També comparteix amb Picasso la tristesa de veure Espanya devastada.

El 3 de setembre Alemanya declara la guerra a França. Coco Chanel decideix que “definitivament ja no són temps per fer vestits” i tanca d’un dia per l’altre la seva cèlebre casa de costura de la Rue Cambon, un gest radical. En aquest mes de setembre del 1939, Chanel no cedeix a la pressió de la Cambra Sindical de l’Alta Costura, que està disposada a donar-li suport econòmic si no abaixa la persiana. Els llums dels tallers s’apaguen, es cobreixen les cadires dels salons amb fundes grises. L’edifici de la Rue Cambon queda en silenci i només continua oberta la botiga de la planta baixa on es venen perfums i accessoris. Les treballadores es recol·loquen en altres cases o tallers de confecció. És la guerra. L’actor Jean Marais, amic de Cocteau, se’n va al front. A la butxaca de la jaqueta, s’emporta un petit bust de bronze de Cocteau obra de Fenosa. Coco n’és la padrina de guerra. Jean Cocteau presenta Apel·les Fenosa a Coco Chanel, mecenes i amiga del primer. Ella és riquíssima gràcies a la seva bellesa i la seva glòria. Fenosa no té ni un xavo i es recolza en la seva escultura i en els encàrrecs que li fan arribar.

Al capdavall, de la seva relació fugaç no se’n sap gran cosa. “Em va anar bé”, en comentarà Fenosa. En queden poques traces: alguns objectes que es van oferir, telegrames, dues o tres referències geogràfiques, cites anotades a les agendes, una factura d’hotel… Fenosa deixa clarament entreveure que el luxe sobtat en què el capbussa Coco entre l’Hotel Ritz de la Place Vendôme de París, on el convida a allotjar-se, i el pis de la Rue Cambon on el rep no és pas per a ell.

Tot i això, hi ha una fotografia que diu molt d’aquesta època. S’hi veu Chanel i Fenosa davant de l’objectiu de Hoyningen-Huene, el fotògraf de 'Harper’s Bazaar' a París. Fenosa esculpeix un bust de Coco per encàrrec de Picasso. Chanel posa impecablement. Ja a finals dels anys 30, ha aparegut davant dels millors fotògrafs més guapa i esplèndida que mai. Aquesta vegada, davant del seu amant escultor i el fotògraf, està senzillament radiant. Fenosa, seductor, i Chanel, seduïda, es dediquen un somriure còmplice. Poques vegades es deu haver vist Coco així. Té 56 anys. Ell en farà 40. Tot i això, ell dirà més tard que Coco no era el seu tipus. Un apostaria que Fenosa hi troba una d’aquelles antigues figuretes tanagra de Pèrsia o de les Cíclades que tant el fascinen i que col·leccionarà tota la vida. ¿Pressent Fenosa que en Coco hi ha una d’aquestes dones que podria néixer de les seves mans: esvelta, flexible i altiva, sempre en moviment? Es fa impossible no pensar en les instantànies de Cecil Beaton que immortalitzen Chanel amb un vestit llarg i ample, recolzada a la llar de foc del seu pis, una silueta vibrant de musa-músic, una mica com 'La flautista' esculpida per Fenosa el 1946, una estatueta que Coco tindrà durant molt de temps al seu pis de la Rue Cambon.

A Chanel li agrada tant la música com a Fenosa. Tenen això en comú. En aquesta relació en l’espai que saben dibuixar i esculpir tan bé, la música dels cossos dicta la seva llei, la d’una mateixa llibertat de moviment i d’una mateixa independència d’esperit. Tots dos adopten la mateixa economia de mitjans. Fenosa fa brollar de l’argila el moviment musical de l’ànima. Esculpeix d’un sol impuls joiós una metamorfosi que exposa una altra cosa de la feminitat, una cosa que explica la fluïdesa d’un moviment subtil. És justament el mateix que Coco Chanel fa néixer a la seva manera, també esculpint, però, en el seu cas, el cos directament, la lleugeresa d’un jersei, el nerviosisme de la seda, la flonjor d’un 'tweed', per fer aparèixer una silueta lliure i plena de vida.

A un li agrada imaginar que l’atracció immediata i la llarga amistat que els va unir podria haver nascut d’aquesta fascinació instintiva i immediata per l’esbós. “Treure, sempre treure”, repetia incansablement Chanel. Fenosa va seguir aquest mateix principi fins a les seves últimes escultures del 1988: l’únic que deixa que es manifesti de les seves minúscules dones tija és l’empremta fulgurant d’un moviment que dansa. “Somio en una escultura sense matèria”. Pel que fa a Chanel, es bellugarà fins al seu últim alè, un diumenge de gener del 1971, flexible com un jonc, però dura com el bronze: “Fins i tot quan no ens volem moure, ens movem… I jo em moc sense parar”.