Crítica de cinemaLa vam conèixer com la Rym, la valenta joveneta amb càncer que es rapava els cabells a 'Polseres vermelles'; vam acompanyar-la com la Claudia, fugint dels llops a 'Caperucita Roja'; la trobem sota el nom de Paula a les 'Cites' de TV3, i ara esperem viure amb ella una nit berlinesa plena d’acció en un pla seqüència de 140 minuts que es diu 'Victoria'. Tot això, i alguna cosa més –curts, una pel·lícula russa que es diu 'Fort Ross'–, en només quatre anys, que han convertit una noia d’Horta en una de les actrius europees més prometedores d’ara mateix. Sens dubte: a la Laia Costa li agraden els reptes i no té por de res. Ni tan sols de fer-se fotos una calorosa tarda d’estiu als carrers del barri de Gràcia, pujant a les finestres i caminant entre la gent. Només té trenta anys, però darrere els seus ulls daurats hi ha una dona que té les idees molt clares.

Quan començo aquesta entrevista no sé gaire cosa de Laia Costa. Fa molt poc que és en aquesta professió i de sobte Berlín i una pel·lícula insòlita l’han posat en el primer pla de l’actualitat. Però d’on ve aquesta noia generosa i plena d’energia? “He nascut a Horta, just a sota de la ronda de Dalt, a Valldaura, i tinc una germana que viu a Copenhaguen. Ara que estic preparant el viatge als Estats Units, amb la idea de quedar-m’hi dos anys com a mínim, la meva pobra mare no sap quines maletes haurà de fer! Vaig estudiar publicitat i relacions públiques a Blanquerna i en acabar vaig estar cinc anys en una empresa de publicitat alemanya. M’agradava molt el que feia, però es va presentar això i...”

“Això” és fer d’actriu, una feina que la Laia no havia pensat mai que li arribés a interessar però que s’ha convertit en la seva vida. Sense tenir gens d’experiència, va tenir la sort que la cridessin per fer un paper a 'Bandolera', una sèrie diària rodada a Madrid. “Quan em va sortir la feina a 'Bandolera', li vaig dir a la meva cap: «Torno d’aquí un any». Ara fa just quatre anys, va ser l’agost del 2011! Fer una sèrie diària et dóna moltes taules. Has d’anar a resoldre. És com anar a les trinxeres només per començar. Allò va ser un bon entrenament per a la guerra!”

Una guerra que va continuar amb la ficció televisiva com a gran escenari de batalles guanyades una per una, acceptant reptes cada vegada més importants, sense por i, com diu ella mateixa, amb el cor a la mà. A 'Caperucita Roja' va fer el seu primer paper protagonista. Just després va venir 'Polseres vermelles'. “Per a la Caputxeta tenia els cabells llarguíssims i a 'Polseres vermelles' vaig ser la rapada, cosa que em feia molta por. Dubtava entre dues propostes: al mateix temps que 'Polseres' em va sortir una altra sèrie diària, però el personatge de la Rym era molt més interessant i bonic. Crec que les coses s’han de fer per instint i amb el cor a la mà. Durant els quatre mesos d’estiu que vaig estar rapada, perquè m’afaitaven cada dia de rodatge, em vaig adonar que la societat no està preparada per veure una noia sense cabells. Anàvem a sopar i sentíem com a la taula del costat estaven discutint si estava malalta. Els nens petits em miraven. Jo pensava: «Sort que no estic malalta, si ho estigués m’hauria de fer molt forta perquè no em fes mal veure com afecta a tothom». Crec que hi ha molt desconeixement del càncer. Càncer no és igual a mort. És una malaltia contra la qual es pot lluitar i moltes de les lluites tenen èxit. Amb la Rym vaig aprendre molt del càncer des del punt de vista de la joventut i em vaig adonar que era molt interessant veure com els joves s’hi enfronten, i alhora veure com la malaltia es barreja constantment amb les vivències d’un adolescent que té uns problemes molt concrets”.

Descobrim que hi ha una curiosa connexió alemanya a la seva vida, començant per la feina a l’empresa de publicitat, amb una deriva molt important en dues etapes plenes de dificultats. “Poc després de 'Polseres vermelles' vaig fer una obra al Teatre Nacional en què interpretava tot el paper en alemany, 'Atraco, paliza y muerte en Agbanäspach', de Marcel Borràs i Nao Albet. Eren uns monòlegs llarguíssims. Com que jo no parlava alemany, primer ho vaig memoritzar tot fonèticament i després entenent cada paraula, la sintaxi de la frase que estava dient. Vaig estudiar tant que tenia malsons en alemany! A casa em deien que, quan dormia, començava a cridar el text en alemany i que es morien de por. No sé a quin lloc del cervell ho vaig gravar perquè tant temps després encara ho recordo”.

I, un parell d’anys més tard, arriba 'Victoria'. “El director de la pel·lícula va venir a Barcelona a fer un càsting a càrrec de la Lucie Lenox, una irlandesa que viu aquí. Jo no hauria pogut actuar en anglès si no hagués passat pels cursos d’interpretació que fa la Lucie. Els millors consells que he rebut en aquesta feina han sigut els seus. N’hi ha un que em sembla molt important: «No pots dependre emocionalment d’aquesta professió perquè és una muntanya russa». És com un globus que vola, per això necessites tenir un fil que et lligui a terra. Si t’impliques emocionalment en una feina que és tan inestable en surts malparat. El meu fil és el meu entorn, la meva família, la meva parella i els meus amics de tota la vida. És una cosa que vull preservar”.

La Laia no s’atura davant dels problemes. Ni tan sols físics, com l’accident de moto que va estar a punt d’impedir-li fer 'Victoria'. “Una setmana abans del càsting amb Sebastian Schipper vaig tenir una pinya descomunal. Tinc una cama plena de cicatrius. No sabia si anar al càsting o no. La Lucie m’hi va animar i hi vaig anar tota enguixada, amb medicaments fins a dalt. Dos dies més tard em van dir que sí, que ho feia, i un mes després volava cap a Berlín. Aquell mes el vaig passar fent rehabilitació matí i tarda. A la pel·lícula estic corrent, saltem, atraquem un banc, és un 'tour de force' físic”.

No era un rodatge fàcil, el d’un film en un pla seqüència que passa durant la nit berlinesa. “El rodatge va ser molt maco. Vam assajar moltíssim durant dos mesos i després vam fer tres preses senceres. La història passa de les quatre a les set del matí i havíem de respectar aquest horari. T’ho jugues tot a una carta, tot ha d’estar molt ben organitzat, la càmera et segueix tota l’estona. Era com un partit de futbol, el director de foto havia de triar a qui seguia perquè nosaltres no ens enrecordàvem de la seva presència”.

Berlín significa molt per a la Laia. La ciutat, la gent, el festival, els premis. Ha sigut la seva plataforma de llançament internacional. Una ciutat que està unida a alguns dels millors records de la seva breu però potent carrera. “A Berlín hi vaig fer molt turisme durant els dos mesos d’assajos. Fins i tot vaig anar a Auschwitz, que em va impactar moltíssim. Des del final del rodatge hi he seguit anant molt sovint, per a la postproducció, la promoció, el festival, els premis. La ciutat té molta vida, molt moviment. És veritat que jo vaig veure un Berlín molt dolç, amb gent que em cuidava. Però també vaig veure altres realitats molt més dures. Vaig conèixer molta gent, no només espanyols, de tot arreu. La Victoria és una noia que ha hagut de marxar i acaba en una feina precària, com tants joves d’ara mateix. Això m’agrada de la pel·lícula. Tot i que és un 'thriller' negre, d’acció, el 'background' de la història és el de la gent que està marxant, buscant-se la vida fora. Fins ara ens han explicat que si segueixes les normes, estudies una carrera, treus bones notes, tindràs una feina estable, seguretat, podràs viure tranquil. Però tot això ja no existeix. Aquesta promesa d’estabilitat ja no funciona. La pel·lícula parla d’aquesta generació. Aquest és el punt de partida”.

Això va ser la primavera del 2014. El febrer del 2015 arriba la sorpresa: el Festival de Berlín tria 'Victoria' per a la competició. “La Berlinale era el primer festival on anava. Estava tan contenta que vaig fer venir els meus pares, la meva germana, el David. Però vaig acabar malalta. Ens van donar una acreditació per anar a veure pel·lícules i no en vaig veure ni una! Estàvem tancats de nou del matí a nou de la nit fent promoció. És dur. 'Victoria' està de gira per molts festivals, he anat a alguns, però no tens gens de temps lliure”.

No van acabar aquí, els regals de 'Victoria'. El juny d’aquest any la Laia es troba amb un premi inesperat. “El premi Lola va ser una sorpresa. No m’ho esperava! Molta gent em deia que ja m’havia de sentir guanyadora només pel fet d’estar nominada als premis del cinema alemany, que era molt difícil guanyar-lo perquè era de fora. Em deien «Ets la primera espanyola que l’ha guanyat», però després ho he mirat i sóc la primera no alemanya que l’ha guanyat! Fa 50 anys que es dóna i sóc la primera!”

La Laia no ha parat en aquest últim any. Un paper a 'Cites', a TV3; un altre a la sèrie 'Carlos Rey Emperador' i a la pel·lícula 'Palmeras en la nieve'. Però què li interessa? Quines eines té a la mà per fer la seva feina? On vol arribar aquesta noia que té molt clar que l’equilibri en la vida és imprescindible? “Jo no mirava la tele quan era petita perquè feia molts extraescolars. Vaig jugar a bàsquet 17 anys, estudiava anglès, feia teatre amb els amics del col·legi. Sortia poc al cinema. Llegir sí, llegir m’agrada molt des de sempre. Els llibres m’han ajudat molt a fer els personatges. Ara estic començant a veure molts referents en pel·lícules, però, fins ara, tot era a partir dels llibres. Últimament he vist moltes pel·lícules de John Cassavetes i ara mateix Gena Rowlands em sembla la millor actriu que he vist mai. Estic enlluernada amb ella. Estic mirant moltes pel·lícules d’un director francès que es diu Tony Gatlif, i dels germans Dardenne, perquè vaig llegir una crítica de 'Victoria' que deia que si hi hagués un tercer germà Dardenne faria 'Victoria'”.

Veient com la Laia treballava amb el fotògraf per a aquest reportatge he descobert no només que l’actriu és generosa i s’adapta, també que li agrada saber i controlar les coses. Això em porta a preguntar-li si li agradaria arribar a dirigir. “Crec que sí, crec que arribaré a dirigir. No ara mateix, però sí que en tinc ganes. I a més m’agradaria fer històries de gent feliç. Fer coses que ajudin la gent. El David, el meu company, és poeta. Ell diu que quan ets feliç, no pots crear. Diu que els moments de tristesa ens reclamen molta bellesa, perquè realment de la tristesa, de la decepció, de les emocions més obscures, és d’on surt la creació dels artistes. Des del confort no es crea. Es viu, però no es crea. La tensió és necessària. Però no té per què ser una tensió dolenta. Hi ha d’haver moments de pau, ha de ser com una onada. La fórmula màgica és l’equilibri”.