I allà estan, abraçades i alienes a tot el que passa al seu voltant. La gent, les presses, els anuncis dels trens que arriben i els que se’n van. Els cops a les maletes amb les rodes gastades; els abrics que s’arrosseguen per terra; el nerviosisme; l’amalgama de llengües diferents que se senten de lluny; els bitllets mal doblegats a la butxaca, la cobertura dels mòbils. La informació amb els codis i les portes, les andanes. Els mostradors carregats de paciència. Els cafès dolents que escalden la llengua i deixen mal gust de boca.

Les abraçades. Les dels altres.

S’abracen per estalviar-se les paraules. Més aviat per fugir-ne. Conscients que la força del que es podrien dir no serà la mateixa ni demà passat, ni l’altre. I que potser un dia les paraules no dites els pesaran tant com les que ara es deixarien anar una darrere de l’altra empeses per la pena i la urgència. S’abracen fort perquè mentre ho fan només senten els seus cossos. Els va bé no poder mirar-se. Les dues tenen els ulls tancats. Si els obrissin es farien massa preguntes que ara no tenen resposta. S’abracen per recordar-se. La pressió de les pells, la força dels braços, l’alçada de l’altra, l’olor de la pell. El color exacte dels cabells.

S’abracen per amagar tota la tristesa que senten. Del que hauria pogut ser. Del que ja no serà mai.

I, tanmateix, quantes abraçades com aquella hi ha en aquell mateix moment a l’estació de Sants? I a l’estació de qualsevol ciutat del món?

Les abraçades de benvinguda són molt més curtes que les de comiat.

A les abraçades de comiat no hi cap mai la vida real.

És ella qui se’n va. Agafa un tren fins a Madrid, i d’allà travessarà l’Atlàntic. És ella qui es queda. Sempre és pitjor per qui es queda, ho sap tothom. L’enyorança no és mai recíproca; viatja sempre a una altra velocitat, en una sola línia. Tot i que ella li ha dit que estarà bé, que es faran videotrucades cada dia, que salvaran la diferència horària i amb ella, els quilòmetres. Les tenen comptades les hores. "Quan tu et llevis, jo ja hauré dinat".

"Et prometo que estaré de bon humor".

"Tu mai estàs de bon humor amb lleganyes i despentinada".

"Ho faré per tu".

Promeses inconsistents atrapades en una estació de tren. Quantes se’n deuen fer en aquell mateix moment d’igualment volubles?

Ella marxa sense data de retorn, un projecte que la il·lusiona i tots els potsers damunt la corda fluixa. Ella es queda sense un projecte que la motivi, però a casa, als amics, a la família. A allò conegut i segur sobre el qual construir alguna cosa amb fonaments. Però són massa joves, l’una i l’altra per lligar-se. Per condicionar una vida a la d’algú altre; a signar un contracte de permanència. Es resignen pensant que només és una qüestió de voluntat.

S’ho han repetit una vegada i una altra en els últims mesos. En veu alta i fluixet per dins, com es diuen les coses importants o les del que tenen el convenciment íntim.

De moment han quedat per trucar-se; però no saben quan tornaran a veure’s. Les dues tenen la intuïció que no serà. Però ara no volen pensar-hi, menys dir-s’ho. Perquè ara no és el moment. Mai és bon moment per als mals presagis. Sobretot mentre dura el comiat.

Tampoc han fet pactes. ¿De què serviria?

Fa només un any que van juntes, massa aviat per al desgast i també per als comiats que els toca protagonitzar.

Però són al mig de l’estació de Sants, abraçant-se i alienes a tot el brogit del seu voltant, sabent que allò que viuen és únic i no tornarà a repetir-se.

Només et pots acomiadar d’algú una sola vegada.