Potser el problema és que havia dipositat massa expectatives en aquest estiu que, per sort —pensa la Fina—, ja s’acaba. Fugir del que és excepcional, del que tothom espera, del que tothom pressuposa que serà fantàstic, diferent, únic, paradisíac, excitant, lleuger, refrescant. Tornar a la rutina que ordena les coses i que les posa una darrera l’altra a un ritme sense estridències. El costum que arriba, com les pluges, amb el setembre i manté el cap ocupat. Els horaris que delimiten tots els espais buits. Els de l’escola, les extraescolars, la feina, el gimnàs, el súper. Tornar als maldecaps que la treuen de polleguera, però que també la mantenen prou distreta per no tornar a situar-se mentalment massa enrere. Distraccions com les d’haver de pensar en menús equilibrats per sopar i que no coincideixin amb el que han donat als nens per dinar a l’escola. Això la setmana que els té. La setmana que no li toca, ella menja qualsevol cosa, o no menja. O queda per sopar amb alguna amiga quan se li fa insuportable estar sola i els enyora. Els enyora com ha enyorat l’hivern aquest estiu, i el fred, i la foscor en els carrers i les ganes d’arribar a casa. I els ulls amagats darrere les bufandes o els gorros que protegeixen sobretot dels altres ulls. I les corredisses d’un lloc a l'altre amb la sensació sempre d’arribar tard o de no arribar a enlloc. I el recer del llit que s’ha convertit en el lloc on se sent més a gust perquè hi arriba esgotada i s’hi adorm així que toca llençol. La Fina fa dos mesos que espera l’arribada de l’hivern, que no dona massa opcions per aturar-se enlloc, ni tan sols en els records. La vida quan es mesura amb temps. El temps que s’omple d’obligacions quan s’ha perdut la il·lusió de fer coses.

Finalment s’ha acabat aquest segon estiu. Teòricament, diuen, el temps suficient per haver curat la ferida; per remuntar, per tornar a començar, per tornar al principi. Ho diuen tots els llibres d’autoajuda, també tots els que parlen del dol i la pèrdua. L'hi han dit tots els amics i coneguts, cada vegada un estol més gran de gent, que han passat pel mateix camí que ella.

Ja fa dos anys, dos estius (perquè era un estiu) que ell se li va plantar a l'altra banda del marbre de la cuina de la casa davant la mar que havien llogat tot el mes d’agost i li va dir que estava fatigat (sí, va utilitzar la paraula fatigat) i que necessitava parar. Dos estius des que li va dir que volia separar-se, que estimava amb bogeria els nens, però que l’havia deixat d’estimar a ella. Dos anys que li va confessar que feia molt de temps que no estava bé i que lluitava contra ell mateix per canviar tot el que li passava. Dos estius que la Fina va mirar l’home que li deia tot allò i va pensar que no era el seu home qui l'hi estava dient. Aquell home amb qui compartien dos fills, una hipoteca, molts amics, una vida serena, una vida feliç. Un projecte, un futur, uns plans. Tot de coses que es feien miques a càmera lenta al marbre de la cuina de la casa davant la mar, mentre ella intentava sostenir-se dreta i era incapaç de trobar dins la memòria qualsevol petit indici que tot allò estava a punt de passar.

Fa dos estius de tot plegat i ella s’ha acostumat a la nova vida. També als torns i a les visites. A les trucades amb el seu ex per negociar qüestions prosaiques sobre els fills. A pronunciar el nom d’ell sense sentir-lo part del seu cos. A dormir en el seu llit, que abans era dels dos, sola. Al fet que els nens vagin i vinguin. Vinguin i li expliquin coses del seu pare i de la seva nova nòvia, que és simpàtica i màgica perquè sap aguantar una cullera de cafè amb la punta del nas més de quinze segons. S’ha acostumat a un dolor que no passa.

Estava convençuda que aquest estiu estaria tranquil·la, aprofitaria quan els nens estiguessin de vacances amb son pare per quedar amb amics, per fer alguna escapada, celebrar sopars a la fresca en un terrat on hi ha penjat garlandes de llums de baixa intensitat. Tenia ganes d’anar a algun concert, escoltar el cantant que des que va sol s’ha convertit en el seu preferit perquè troba que les lletres de les seves cançons parlen d’ella. Se sentia forta i bé, però ara que s’acaba l’estiu de sobte li ha vingut tot de cop com una torrentada i ha trobat a faltar la possibilitat d’una família que ella tenia però que ja no té. La projecció d’una vida que era la que tenia i va desaparèixer com en el millor truc de màgica. La pèrdua del que ja no podrà ser mai d’aquella manera.

Aleshores ha plorat desconsolada i ha desitjat amb totes les forces que l’estiu s'acabés. I ja espera l’hivern i les seves rutines, que sempre acaben arribant.