Des de l’última fila, just sota la finestra del projector que il·lumina suaument el fons de la sala, observa com ella entra. Silenciosa, discreta, lleugera com una emoció. Embolicada amb el seu abric verd i el mocador de libèl·lules violetes i l’ampolla d’aigua sota el braç que compra a la parada de crispetes del vestíbul del cinema. Un cop a la sala seu sempre al mateix seient, la butaca 8B, la segona tocant al passadís. Prou lluny de la pantalla, prou enrere per tenir la intimitat i la solitud desitjades.

Sempre va a la primera sessió, la de l’hora invisible, la dels discrets i també la dels solitaris. La de les versions originals. És el moment de la veritat. No és un acte social, sinó íntim. Ni impostures, ni converses per aparentar, ni primeres cites, ni l’ofensa de l’olor de les crispetes. Tampoc el soroll del blat de moro fregit i salat amb desmesura explotant dins d’alguna boca badada. Ella tria la sala petita de dalt, on sovint projecten els clàssics tot i que, de vegades, hi estrenen alguna novetat especial que preveuen per a un públic reduït. Cada dimecres, des de fa mesos, no ha fallat mai.

A vegades és ella sola en tota la sala, però sembla que no li importa. Quan ella entra, mira al fons, el busca i li diu "bona tarda". Ell li respon "bona tarda" però ella ja ha anat cap a la 8B, s’ha tret l’abric i l’ha plegat curosament damunt la falda. A ell li encanta la parsimònia amb què fa tot el ritual. Pensa que li agradaria que a ella li caigués el mocador a terra, o li rellisqués l’aigua de la mà, o que s’equivoqués de lloc; o que simplement estigués ocupat per una altra persona i ella hagués d’alterar el costum. Així tindria una excusa per acostar-s’hi, mirar-la als ulls i ajudar-la. I veure-la de més a prop. Potser comentar alguna de les pel·lícules o simplement parlar-hi una mica. Avui quan ha entrat res ha estat tan fugaç com és habitual. Ella l’ha mirat i li ha somrigut. Han estat uns segons, només, però a ell li sembla que ha tocat el cel amb la punta dels dits.

A en Joan Miquel li agrada aquella feina, que compagina amb els estudis d’audiovisuals. Veu les pel·lícules gratis, abans que molta altra gent. I sovint alguna la pot mirar unes quantes vegades. Li agrada fer-ho perquè, a cada lectura, descobreix coses noves; un detall, una intenció, un altre significat. Un pla que no havia vist o un moviment de càmera que li havia passat desapercebut. Quan es tanquen els llums se submergeix de ple en l’univers oníric i en el pacte tàcit de la ficció. Tant hi fa que ja l’hagi vista, que se la sàpiga de memòria o que no en conegui el director. Des de l’última fila, es deixa anar. Espera que tothom estigui assegut i s’aixeca cinc minuts abans dels títols de crèdit per decidir quan obre els llums i guiar cap a fora els teleespectadors o deixar passar al lavabo qui té una emergència. És una feina senzilla, mal pagada, però a ell li compensa. Ho veu com una extensió de la seva preparació. I a més, des de fa mesos espera els dimecres amb l’ànsia del navegant. Les pel·lícules de la primera sessió sempre són més especials perquè les mira simultàniament amb ella. En el mateix moment, en el mateix lloc.

Avui està una mica neguitós. La setmana passada no va ser com sempre. Allò que va passar amb la pel·lícula The quiet girl ha alterat l’ordre de les coses. Aquella història petita però profunda, irlandesa, rodada en gal·lès, ho va trasbalsar tot. Una nena d’una família molt pobra que passa l’estiu a casa d’uns tiets que amb prou feines coneix. Uns tiets que conviuen amb un secret contundent i a qui la nena els canvia la vida. L’escena final és de traca i mocador. Un in crescendo que rebrega i deixa sense alè. Així és com es queda en Joan Miquel des de la butaca de l’última fila. Just quan està a punt d’obrir els llums, en els títols de crèdit sent un somiqueig que ve d’una mica més endavant. La intueix i decideix postergar l’encesa fins al final dels crèdits. Alguns dels espectadors s’aixequen i van cap a la sortida; però ella resta a la seva butaca, immòbil. No s’aixeca fins uns minuts després que la pantalla hagi fos a negre. Quan s’aixeca no va cap a la sortida sinó cap a en Joan Miquel. Amb els ulls i el nas vermells li demana si pot anar al bany, que necessita rentar-se la cara. Ell li diu que esclar. Quan surt li demana si està bé i ella li diu que la història l'ha deixat remoguda, que necessita pair-la i que feia molt de temps que no l’afectava tant una pel·lícula.

Avui quan ella està a punt de seure a la 8B, veu que hi ha un petit paquet embolicat damunt la butaca plegada. En el paper que el cobreix hi ha una libèl·lula lila dibuixada. L’obre a poc a poc i hi ha un llibret minúscul, titulat Tres llums, de Claire Keegan. Mira instintivament cap enrere, però no hi ha ningú. Serà la primera vegada que els 135 minuts de metratge serà incapaç de desconnectar i només esperarà impacient que s’obrin els llums de la sala.

Envia'ns les teves pròpies històries d'amor a aquest formulari

I escolta la banda sonora de la secció a la nostra llista de Spotify