Avià (Berguedà)La història diu que una parella jove de Berga, un enginyer tècnic químic i una mestra, van haver de casar-se per compartir junts l’experiència professional de ser els primers encarregats d’un bibliobús rural a Catalunya. Corria l’any 1973, un temps en què els principis del decor i la moral catòlica de la dictadura franquista encara eren d’obligatori compliment. Ferran Camprubí i la seva dona Josefina Claret van acceptar la proposta (nupcial i laboral) de l’aleshores alcalde i diputat provincial, Joan Noguera, que havia acabat de rebre un autobús de la Dirección General de Archivos y Bibliotecas. Era un vehicle de tracció autònoma i equipat amb tocadiscos, que arrencaria amb un itinerari que passava cada quinze dies per dinou municipis i quinze colònies tèxtils del Berguedà. Es va posar en marxa exactament un 12 d’abril. 

Després de vint anys de rodatge ininterromput, l’autobús es va espatllar, però lluny de clausurar el servei, la Diputació de Barcelona el va restituir i, a més, va afegir noves rutes (amb més vehicles) per impulsar el que seria la més gran (i gairebé l’única) flota de bibliobusos rurals de Catalunya. L’ens provincial té operatives actualment dotze línies que viatgen per 138 pobles que no tenen biblioteca pròpia.

Fa tot just uns dies, la Xarxa de Biblioteques de la Diputació va estrenar dues línies més que permeten cobrir la totalitat de les comarques del Bages, el Berguedà i l’Anoia i arribar als llogarrets més inhòspits (de menys de 300 habitants) on fins ara era inviable anar. “S’ha de facilitar l’accés a la cultura, visquis on visquis”, reivindica Marta Cano, l’actual gerent de la Xarxa, una ferma defensora de la lectura sobre rodes, aquella que arriba a totes les cases. “És d’una proximitat brutal”, opina Cano.

Els orígens

Tot i que a Anglaterra hi ha documentades biblioteques itinerants (amb carro i mula) des de mitjans del segle XIX, el primer servei motoritzat està datat del 1912 a l’estat nord-americà de Washington. El van seguir després altres països com Finlàndia i, fins i tot, l’Índia (1931). Els orígens a Catalunya es remunten a la Guerra Civil. El Servei de Biblioteques Populars de la Generalitat va voler entretenir i donar moral als soldats del front i, fins i tot, als que estaven convalescents als hospitals. Era, segons els historiadors, “posar en els llibres la font de superació personal en circumstàncies adverses”. El darrer viatge d’aquest bibliobús republicà va ser el 24 de gener de 1939, quan va travessar la frontera francesa per dur a l’exili un grup d’intel·lectuals de la Institució de les Lletres Catalanes i les seves famílies.

El govern franquista va apostar als anys cinquanta per aquest mateix model, però només a les àrees urbanes. Madrid el va estrenar als seus suburbis l’any 1953, mentre que la Diputació de Barcelona va inaugurar-lo quatre anys després al barri de Sants i als carrers de l’Hospitalet, Esplugues de Llobregat i Sant Joan Despí. Els busos d’aquella època, molt populars entre els veïns, arribaven sempre remolcats per un altre vehicle.

A les darreries de la dictadura va ser quan va arrencar el primer bibliobús rural. El del Berguedà ja era un vehicle autònom, però sense aire condicionat i amb un precari sistema de calefacció. Duia, òbviament, les prestatgeries plenes de llibres només en castellà. En poc temps, però, els seus dos responsables, la Josefina i el Ferran, van anar incorporant lectura en català per adaptar-se a la realitat que trepitjaven.

“Eren anys molt complicats, en què el servei no disposava de magatzems propis per guardar els llibres i s’havia de comptar amb la col·laboració constant dels ajuntaments”, recorda Jordi Permanyer, que va començar a treballar per a la Xarxa de Biblioteques l’any 1986 fins a convertir-se en el seu gerent vint anys després.

L’any 1992, aquell vell autobús de Berga va dir prou. L’avaria que va sofrir va ser irreparable. En aquells temps, l’àrea de Cultura de la Diputació la dirigia Assumpta Bailac, una bibliotecària de formació que no només va assumir la substitució del vehicle, sinó que va iniciar l’impuls de crear-ne més. Emmirallant-se en el model nòrdic, sobretot de Dinamarca, va impulsar aquest servei com “un factor reequilibrador de les desigualtats territorials”. 

El 1994 es va batejar el nou bibliobús del Berguedà com a Pedraforca, i així totes les següents línies rebrien noms de muntanyes. El Castellot del Garraf (1995), el Guilleries d’Osona (1997), el Montau de l’Alt Penedès (1997), el Montserrat de l’Anoia, el Tagamanent, el Cavall Bernat, la Mola, el Montnegre... “Darrere de qualsevol projecte polític hi ha d’haver tècnics amb mirada de futur, i nosaltres vam saber traslladar aquesta visió estratègica”, recorda Jordi Permanyer.

A la dècada dels noranta van tancar moltes biblioteques de poble i els busos les van substituir. És el que va passar a Guardiola de Berguedà, un poble de menys de mil habitants, l'ajuntament del qual no tenia prou capacitat per conservar la biblioteca. El Pedraforca va acabar fent-hi parada. “El bibliobús ens va permetre ampliar l’oferta cultural del poble no només per als infants, sinó també per als més grans”, reconeix Ignasi Costa Amills, qui va ser alcalde durant aquells anys.

En aquest mig segle d’història, el model de la Diputació de Barcelona només ha tingut una rèplica a la província de Lleida. El 1982, la Generalitat va implantar el model al Pirineu. Al bibliobús el van anomenar Pere Quart, en honor del poeta Joan Oliver (1899-1986), que va ser precisament un dels xofers del bibliobús del front de la Generalitat durant la Guerra Civil. El departament de Cultura va crear una altra ruta el 1988 pels pobles del Segrià i les Garrigues. Les dues línies de Lleida sumen ara 42 municipis i acullen unes deu mil visites anuals.

Una feina “que enganxa”

La Fina i el Ferran van ser al capdavant del bus Pedraforca durant prop de quaranta anys. S’hi van jubilar. Tota una vida dedicada a rodar amb els llibres. Jordi Permanyer reconeix que moltes persones poden fer aquesta feina, però la màgia del bibliobús és que, un cop contractades, s’hi acaben quedant. “És un projecte que enganxa i els treballadors l’acaben adorant”, explica. 

El Quim Costa és l’actual relleu del Ferran. Veí de Sant Julià de Cerdanyola, ell era camioner des de ben jove. Solia treballar prop de l’àrea metropolitana de Barcelona, transportant productes per al sector industrial. Era un home a qui li agradava la soledat de la seva cabina i no es pensava pas acabar conduint un bibliobús. “Vaig acceptar l’oferta creient que no seria per a gaire temps”, confessa. I d’això en fa ja gairebé una dècada.

Als xofers dels bibliobusos se’ls anomena tècnics auxiliars conductors. La seva tasca va més enllà de posar les mans al voltant, mantenir el vehicle a punt i vetllar perquè els 3.500 llibres que transporta arribin sempre a destí. També s’encarreguen de remenar els llibres i, fins i tot, d’assessorar en la lectura. “Els que venen són més que usuaris –diu Costa–, són amics nostres”. La immensa majoria de visitants dels bibliobusos són nens, però també hi entren els adults de més de quaranta anys, especialment les dones. Venen atretes per un tracte familiar i unes activitats que van més enllà de la lectura i el préstec, com tallers de lectura, presentacions, xerrades i, fins i tot, sessions musicals. “Els bibliobusos evolucionen en paral·lel amb la resta de biblioteques –explica la directora del Pedraforca, Bernadet Vallvé–, i coordinem amb els ajuntaments totes les activitats que ens demanen”. 

Vallvé treballava abans en sales de lectura de Manresa i Barcelona i no enyora la comoditat de les grans biblioteques. “Aquí toco moltes tecles i m’agrada aquest tracte tan pròxim”, diu. Als bibliobusos, el respecte pel silenci no és tan exigent. De fet, són vehicles que donen vida als pobles. “Jo em sento en família”, assegura Núria González, una mare d’Avià que cada setmana ve a buscar al bibliobús la lectura per als seus fills. “Em dona molta comoditat saber que tinc llibres a l’abast un cop per setmana”, explica Palmira Coca, també d’Avià. 

El bibliobús és, de fet, la finestra rodant que dona accés telemàtic als centenars de milers de documents de totes les biblioteques catalanes. “Aquí sempre hi trobo les aventures i històries que més m’agraden”, comenta la Laura Bescompte, una nena de vuit anys asseguda al darrere del Pedraforca, mentre la seva mare Sandra busca un llibre per al seu germà petit. “Una vegada em van dir que el bibliobús és com la butxaca màgica del Doraemon”, recorda amb emoció Marta Cano. L’actual gerència de la Xarxa té el somni d’arribar aviat a tots els pobles de la demarcació i fer-ho amb vehicles que no contaminin. Ho volen fer per la necessitat de garantir un servei bàsic. I és que Cano és de les que reivindica que “totes les adversitats es curen amb la cultura”.