Aquest mes de març que ja s'acaba porta incorporat un fenomen paranormal anual. Oh sorpresa, durant la primera quinzena es parla de dones i feminisme com a tema imprescindible a partir de la celebració del 8-M. I, oh sorpresa, durant la segona quinzena el tema fa cagar per suat, gastat i esgotat. O sigui, les dones i el feminisme som un tema puntual. No fos cas.

No fos cas que la veu del 51% de la població mundial tingués els mateixos drets que la veu del 49%. No fos cas que un atac de justícia i lucidesa corregís amb fets el secretari general de l’ONU, que afirma que les desigualtats entre homes i dones trigaran tres-cents anys a esmenar-se. No fos cas que ofenguéssim els senyors (blancs i de classe mitjana, sobretot) quan es queixen en mitjans de comunicació i al menjador de casa que ja no es pot parlar de qualsevol cosa per la merda del políticament correcte i pel feminisme intolerant (WTF!). No fos cas que algú s’adonés per fi que l’autèntic surrealisme no és aquell corrent d’art dels anys posteriors a la Primera Guerra Mundial, sinó el fet que ens empassem que la norma és el masculí i l’excepció el femení. Aix, quin avorriment, direu: no entenc què vols dir. Doncs fàcil. Per exemple, que quan una novel·la, pel·lícula o sèrie té com a protagonista un home o més (és a dir, la majoria) és normal. Ningú diu “és una novel·la, sèrie o pel·lícula d’homes“. De fet, dient-ho sona a broma, a paròdia. Al contrari, no. Al contrari cal destacar-ho, perquè no és normal, no és norma, no és cànon. És excepció. És minoria (WTF bis). És menys perquè és… de dones! (WTF bis bis). I encara pitjor, se suposa que només interessa a dones (OMG + WTF x 1.000). No com tantes novel·les, sèries i pel·lícules amb protagonistes masculins on l’interès es dona per fet que és universal, mundial i d’abast més enllà de la nostra galàxia.

El mes de març s'acaba. I ve l’abril i el maig i tot el calendari sencer. Al 51% de la població mundial el calendari se’ns en fot. Nosaltres continuarem lluitant i sent. Perquè ja no ens empassem segons què. I fins i tot ens permetem fer humor amb el nostre nivell de pringamenta. I alhora ja no estem disposades a cedir ni amb aquelles dones que, legítimament, no s'hi senten interpel·lades. I ho fem a partir d’un concepte trencador i vital, la sororitat, que proposa una cadena d’ajuda i suport entre les dones. Un concepte que trenca amb la mentida interessada que les dones som les nostres pitjors enemigues i posa el focus en l'autèntic problema, el patriarcat i tots els que se’n beneficien. Perquè, agradi o no agradi, les dones som aquí, vivint, parlant, aportant, gaudint i tocant els nassos. No fos cas.