BarcelonaPot desfer el fang que és la xarxa social X (antic Twitter). Fins aquest punt arriba el seu poder. I la seva capacitat de fidelització! Al mes d'abril, hores abans del llançament del seu últim disc, The tortured poets department, les cançons es va filtrar. No és el primer cop, ni l'últim, que un secret musical guardat amb clau corre per internet abans d’hora. El que és més extraordinari va ser la reacció de la gent, sobretot a xarxes, en què va començar un debat sobre si calia esperar la publicació oficial del disc per escoltar-lo o aprofitar la filtració. La fidelitat dels fans va ser absoluta amb Taylor Swift. Quasi devota, sacra. Van esperar.

Així són els swifties, com es coneix els fidels acèrrims a l’americana, la persona més important de l’any per a la revista Time, la més escoltada del 2023 a Spotify i a Apple Music i, tot i la filtració, ha fet un rècord amb el seu onzè àlbum: és la publicació amb més reproduccions de tota la història en la primera setmana des de l’estrena. És la cantant de les xifres extraordinàries. Abans swiftie era una etiqueta reservada a uns quants fidels. Avui dia la cosa s’ha estès molt més. No cal lluir friendship bracelets, "polseres de l’amistat" –els fans les fabriquen i les intercanvien– per pertànyer al món Swift.

Des de fa uns mesos, quan la gira The Eras Tour va situar el fenomen de la cantant en xifres històriques (Ticketmaster va rebre peticions per a 900 concerts, quan ella n’oferia només 147), la cosa s’ha fet molt més transversal: "Ets swiftie o no ho ets?", "Aniràs a Madrid?", són frases que fa un temps només sentia entre els meus alumnes a l'institut. Ara les sento en boca de companys, amics i mitjans d’arreu que, com jo quan vaig posar-m’hi a fons per escriure Fenómeno Taylor Swift (Sílex Ediciones, 2024), no s’expliquen què ha fet la cantant per tenir tant d'èxit.

Els secrets de l'èxit

La resposta és, com quasi tot a la vida, complexa. Parla d’una carrera d’anys, de triomfar primer en un circuit petit al món, però gran a Amèrica –el del country– estenent-se al pop ja amb un bon sac de seguidors i fama, i també de fer passes valentes i singulars: plantar cara la indústria (ha regravat els seus discos com a protesta per la gestió dels drets d’autor, els coneguts com a Taylor’s version) i també per haver-se anat mullant a poc a poc en merders polítics: contra Donald Trump, qüestions socials (a favors dels drets dels migrants) i, sobretot, en temes LGTBIQ+ i de gènere. Els seus fans valoren especialment aquest creixement progressiu. Tan lent i orgànic.

Un exemple d'aquest posicionament es va viure després que el 25 de maig del 2020 George Floyd, de Minneapolis, morís asfixiat per l'actuació violenta de l'agent de policia Derek Chauvin quan l'estava detenint. En pocs dies, el fet va generar una onada d'indignació i protestes al llarg dels EUA (i del planeta sencer) en contra del racisme, la xenofòbia i els abusos cap a ciutadans afroamericans. L'esclat es va deixar notar amb fermesa també a les xarxes. Taylor Swift es va mullar com mai, i no va dubtar a donar suport a la candidatura de Joe Biden davant de Donald Trump: "Després d'alimentar el foc de la supremacia blanca durant tota la seva presidència, encara té el desvergonyiment de fingir superioritat moral i amenaçar amb més violència?", va escriure en una piulada l'americana. "El farem fora al novembre", seguia.

Però anys abans ja havia començat un despertar polític, molt més tímid que el del Black Lives Matter, però en constant creixement: l'octubre del 2018, Swift va compartir a Instagram els motius pels quals votaria el Partit Demòcrata i no els republicans a les eleccions legislatives del novembre. "En el passat m'he mostrat reticent a expressar públicament les meves opinions polítiques però, a causa de diversos successos que han tingut lloc a la meva vida i al món en els últims dos anys, em sento molt diferent", començava un comunicat que declarava el seu suport a la causa LGTBIQ+ i el seu rebuig a qualsevol forma de discriminació basada en l'orientació sexual o el gènere. Un any després faria un dels discursos recents més celebrats sobre els drets de les dones i la reivindicació del seu rol a la societat en una gala dels premis Billboard. Swift va ser la primera dona a rebre el premi Woman of the Decade Award de Billboard el 2019.

Quan Kanye West la va menystenir a l’entrega d’uns premis MTV, ella no va respondre a l’acte. Va trigar uns anys. I va publicar Reputation (2017). No va cremar les xarxes, va deixar missatges encriptats –o no tant– a Look what you made me do. També va passar un temps entre que va patir l’abús d’un discjòquei i ho va fer públic. O entre que va patir un trastorn de conducta alimentària (TCA) i va explicar l’experiència. Taylor Swift ha anat assumint debats gradualment. Al cap i a la fi, com ho fem tots; com podem, no com se’ns ensenya a les ficcions. Sense heroïcitats. Ha fet de les seves intervencions a lates shows, dels seus discursos a premis i, sobretot, dels discos, un dietari en què explicar què l’afectava i com, de forma molt diferent en cada època.

No és el mateix la innocència amorosa de les seves primeres cançons al disc homònim Taylor Swift que l’amplitud de mires i la cruesa al voltant de la salut mental, per exemple, als discos de pandèmia Folklore i Evermore (els dos del 2020). No té res a veure aquella jove quasi debutant de Fearless (2008) o Speak now (2010) amb l'artista dolguda, però empoderada, i fins i tot grollera –el seu últim àlbum està farcit de paraulotes–. Aquestes confessions a cau d’orella, però modulades d’estil i to pel pas del temps, han anat estenent la passió per ella.

Connexió amb els fans

Els fans de Taylor Swift la consideren una amiga, una germana gran. Una persona de confiança. Gairebé coneguda. Ella mateixa ha reforçat aquesta idea amb la seva comunicació 360°. A xarxes. Té 134 milions de seguidors a Instagram. Però també en viu: ha celebrat festes sorpresa per a uns quants afortunats en diverses ocasions. Veu i guitarra. I ha consolidat un concepte, el de la mitomania que, a través de la pantalla, sembla fer les relacions més properes. Més –paradoxa– reals.

Si no es pensa en els diners –és la primera cantant amb un patrimoni d’un bilió de dollars– és fàcil empatitzar amb Taylor Swift: sempre s’ha reconegut com la rareta de la classe, la nena espigada i sapastre, la del nas entre llibres. Els psiquiatres americans la citen com un referent positiu per a fer teràpia. Res més lluny de l’arquetip de la noia popu de l'institut. Res més lluny de la llegenda Hollywood-adolescent de la cheerleader que va amb el capità de l’equip de futbol americà. Tot i que aquesta última analogia no funciona gaire avui dia: potser ella no ha sigut mai la cheerleader, però ha acabat en una relació amb tot un guanyador de la NFL, Travis Kelce.

Bromes a banda, Taylor Swift és la normaleta. I els normalets som més. És molt més senzill connectar des d'allà on tothom pot connectar. És la reina dels que no sempre se'n surten. I, d'aquests, n'hi ha un exèrcit.

Tothom que l’ha tractat personalment, fins i tot els periodistes, per exemple el reputat Josh Duboff, de la revista Vanity Fair, destaquen la barreja ideal entre l’educació, la cautela i un tarannà divertit. L’americana es riu d’ella mateixa. Un error és una bona excusa per naturalitzar la imperfecció. I així l'hi reconeixen els seus seguidors, que omplen YouTube i TikTok de comptes que recullen errates, descuits i cagades diverses de The Eras Tour i en fan vídeos virals amb la seva resposta: un somriure, un comentari espontani que atura un show amb tot mil·limetrat, una ganyota.

Taylor Swift és, al contrari del que s’havia cultivat fins fa no res per part de la indústria, l'error que la humanitza i que l'allunya del posat de perfecció total que les dives del pop havien tingut fins fa poc. Aquelles que després queien com una muntanya de cartes fruit de la pressió mediàtica: Britney Spears, Christina Aguilera, Amy Winehouse. Joguines trencades. Swift, en canvi, és la diva imperfecta. La diva propera.

Tot i no posar-ho fàcil, sembla que ho intenti. La batalla per aconseguir entrades per als seus concerts va ser èpica. Milers de seguidors han quedat fora de The Eras Tour o s’han hagut d’hipotecar: les entrades més barates ja costaven 85 euros a les zones del fons dels recintes (en el cas dels swifties europeus cal sumar-hi desplaçaments a ciutats properes si no hi ha concert a la pròpia ciutat, ja que hi ha gent que es desplaça fins a Lisboa, París o Londres). A la revenda els preus han arribat als 4.000 euros. Davant la insuficient oferta, Swift es va inventar Taylor Swift: The Eras Tour (Sam Wrench) per als cinemes. El concert, lleugerament resumit (dues hores i mitja de pel·lícula), que va batre el rècord de This is it, de Michael Jackson, en taquilla. Taylor Swift, l’amiga llunyana.