Dossier Centenari Antoni Tàpies Desplega

Obra pública

Un núvol al cel i un mitjó al jardí: recorregut per l'obra pública de Tàpies

Diari especial

Diumenge, un diari d'artista per redescobrir Tàpies

La vida de l'artista

Antoni Tàpies: 100 anys en 10 moments

Entrevista

“Tàpies va qüestionar el que significa la cultura europea”

Exposició

Tàpies, l’artista espiritual que no volia déus

L'article de la Directora de l'ARA

La importància d’un mitjó

Barcelona“Sempre he tingut la pretensió de pensar que el meu treball pot ajudar l’espectador si aquest sap posar-se en la situació que requereix tot estat de contemplació. Crec que si és així, pot ser útil. Només es tracta d’això, de provocar estats de consciència diferents del normal, allunyar-nos de la nostra vida quotidiana per aproximar-nos a la nostra naturalesa més profunda”. L’espectador va estar sempre al centre de l’obra de Tàpies. Podria semblar a primera vista que la seva era una obra críptica, difícil d’entendre o d’interpretar. Però si hi ha un artista que va fer tot el que va poder per apropar l’art a l’espectador va ser Tàpies. En els seus escrits i en les seves entrevistes donava sempre claus que ajuden no només a entrar en els sentits de la seva obra, sinó que en general són una magnífica guia per explorar i gaudir de l’art d’avui. Tàpies, però, no feia guies o manuals d’instruccions. L’espectador ha de fer un esforç perquè, precisament, d’això va la cosa, d’exercitar la ment i l’esperit per aconseguir transcendir la superfície de la imatge.

En aquest suplement hem volgut fer un exercici de síntesi per intentar explicar la vida, l’obra i el pensament d’Antoni Tàpies ara que es compleixen els 100 anys del seu naixement. Ho hem fet seleccionant 10 moments que, d’alguna manera, resumeixen una trajectòria que va començar a mitjans dels anys quaranta, quan, malalt de tuberculosi, va fer servir el dibuix i la pintura com a eina gairebé terapèutica, i acaba entrat el segle XXI, quan ja octogenari continuava pintant amb una força sorprenent. Revisem, així, els seus inicis surrealistes, el seu èxit internacional amb les pintures matèriques, el seu compromís polític, la seva faceta de col·leccionista i mecenes, i, sobretot, les múltiples etapes d’un art que va marcar com pocs l’art català de la segona meitat del segle XX. Tàpies forma part de l’ADN de la Catalunya contemporània i per això és important recordar-lo i viatjar amb ell per una obra que ens pot ajudar, com ell volia, a conèixer-nos una mica millor a nosaltres mateixos. 

Antoni Tàpies va fer un retrat bastant cru de la seva família a Memòria personal. No escatima detalls de les contradiccions i febleses d’aquella família burgesa, catalanista, republicana a estones i clerical o anticlerical segons parlés la mare, Maria Puig Guerra, o el pare advocat, Josep Tàpies Mestres. En tot cas, va néixer el 13 de desembre del 1923 en un ambient culte i de cert refinament –sempre recordava l’impacte que li va provocar el número de Nadal del 1934 de la revista D’ací d’Allà que hi havia a la bilioteca del pare–, en el qual va gaudir del contacte amb persones rellevants del món cultural de l’època. Va viure la República, que recordava com un moment d’il·lusió; la guerra, una etapa de pors i reunions gairebé clandestines amb veïns dels dos bàndols, i el franquisme, al qual la família es va adaptar com va poder. De les concessions que en van fer ell no se n’amaga als seus escrits. L’etapa escolar li va resultar, segons explicava, una mica angoixant, tot i que va canviar molt de centre: el Col·legi de les Monges de Loreto, l’Escola Alemanya, les Escoles Pies, el Liceu Pràctic, l’Institut Menéndez Pelayo i altre cop les Escoles Pies. 

La salut la tenia dèbil i el punt d’inflexió van ser els 18 anys, quan va agafar la tisi, cosa que el va fer estar dos anys al llit en diversos sanatoris i balnearis i que va suposar un daltabaix en la seva vida. Aquella experiència el marcaria per sempre, i seria també quan va començar a pintar i dibuixar. No va estudiar mai de manera clàssica, tot just dos mesos de classes en una acadèmia, i gairebé ja va començar a dibuixar influenciat per l’art d’avantguarda, que era el que més li interessava. Inquiet intel·lectualment, durant aquells anys de prostració llegia amb delit autors com Thomas Mann, Nietzsche, Stendhal i Proust, i escoltava la música romàntica de Wagner i Brahms. Els seus referents artístics inicials ja eren Picasso, Miró i els artistes dadaistes i surrealistes. Va començar la carrera de dret el 1944, però ho anava combinant amb la pintura, que va guanyar la partida. D’aquells anys de facultat li va quedar l’amistat amb condeixebles com Carles Barral, Jaime Gil de Biedma, Joan Reventós, Josep M. Castellet, Manuel Sacristán o Josep M. Ainaud. Amb molts d’ells l’amistat continuaria tota la vida.

"Malgrat el xoc que també em va produir a mi saber que estava tísic, amb totes les connotacions que aquest mot tenia aleshores, no vaig considerar, però, que aquella malaltia fos una desgràcia i m’hi vaig adaptar amb rapidesa, convençut que tot acabaria bé. Semblava que inconscientment em proposés d’acceptar dòcilment aquell trasbals per atènyer el final d’una etapa absurda, no de la meva vida, sinó de la vida en general. Com si amb l’arribada d’aquell mal em calgués preparar per al necessari sacrifici simbòlic, com el que practiquen els xamans, per renéixer a una etapa superior de l’existència. I, efectivament, tot allò em va conduir a una mena de mort ritual. És difícil de fer entendre a qui no hagi passat res de semblant com foren per a mi aquells moments d’esfondrament, que van culminar en els dos anys següents, quan, sobretot, vaig haver d’enfrontar-me de nou amb la realitat de cada dia. Fou una caiguda total fins al fons de tot, fins als límits mateixos de la follia. Tanmateix, ¿qui pot dubtar també que tot allò em fou importantíssim i que aleshores es va decidir el meu esdevenidor?

Memòria personal  (Crítica)

De la revista Dau al Set, que es va començar a publicar el 1948, se n’editaven uns cent exemplars. Una difusió molt minoritària que contrasta amb l’immens ressò que ha tingut posteriorment aquesta publicació en l’art català del segle XX. La fama posterior de Tàpies hi ha contribuït, tot i que ell trobava més rellevant en la represa de l’art d’avantguarda després de la guerra el Club Cobalto 49 –impulsat entre d’altres per pesos pesants com Joan Prats, Sebastià Gasch i Joaquim Gomis, que organitzava exposicions a l’Institut Francès– que no pas aquella petita publicació fundada per Joan Brossa, Joan Ponç, Arnau Puig, el seu cosí Modest Cuixart, Joan-Josep Tharrats i ell mateix, a la qual es va sumar després Juan Eduardo Cirlot i on va col·laborar tot sovint Rafael Santos Torroella. Es va editar entre el 1948 i el 1956, però des del 1951 pràcticament el seu únic impulsor ja era Tharrats. 

No hi ha acord sobre si va ser només una revista o un grup. Puig deia que era “una actitud”, la resposta subversiva i contestatària d’un grup de joves que vivien gairebé tots al voltant de la plaça Molina a la grisor i l’opressió social i estètica del franquisme. Fascinats pel surrealisme i el dadaisme, bevien d’artistes com Miró, Klee i Max Ernst, i si al principi hi havia una certa coincidència estètica, a poc a poc es van anar separant. Els pintors del grup van fer només dues exposicions conjuntes, el 1949 a l’Institut Francès, a instàncies de Cobalto 49, que sempre els donaven aixopluc, i el 1951 a la Sala Caralt. L’any abans Tàpies ja havia fet la seva primera exposició individual a les Galeries Laietanes –només va vendre un quadre, al pare dels seus amics Samaranch– i s’havia presentat a la beca de l’Institut Francès, que va guanyar. Si a Barcelona el grup –especialment el seu gran amic Brossa, Puig i ell– ja havia començat a estudiar el marxisme i a tenir els primers debats sobre la gran polèmica de l’època entre abstracció i realisme, a París va poder aprofundir-hi, ja que tenia accés a moltes lectures prohibides a Espanya. La imposició soviètica del realisme socialista planava en les converses i l’exemple d’altres artistes comunistes com Picasso o esquerrans i catalanistes com Miró, que no hi combregaven, van ser un estímul. La participació en el concurs de l’Institut Carnegie de Pittsburgh li va entreobrir les portes d’Amèrica i tant a Espanya com fora la seva obra va començar a ser coneguda. 

“Tenia un gran afany en demostrar la petitesa dels personatges investits d’autoritat. Calia que tothom veiés que era necessari rebaixar-los i fer entendre que els seus principis, els discursos i els sermons oficials que ens feien creure que eren importants eren sovint una pura farsa”. 

Memòria Personal. Pàgina 190 

“No recordo com vam conèixer en Tharrats, que aleshores treballava en una bòbila o fàbrica de rajoles del seu pare i encara no pintava, i del qual vam saber que tenia una petita impremta. Aprofitant aquesta avinentesa, vam decidir en Joan Brossa, en Joan Ponç, l’Arnau Puig, el meu cosí Modest i jo de demanar a en Tharrats de fer una revista per donar-nos a conèixer. [...] En Prats ens va encoratjar i la vam tirar endavant. En gran part ens van fallar els propòsits i en Tharrats no va voler imprimir els millors números, ja fos per dificultats econòmiques, per escrúpols de consciència o per por a la censura. [...] Fou una pena perquè la revista potser hauria estat més important. De tota manera els primers números tenen un cert interès. [...] Aquell grupet va ser una unió que va durar poc, perquè, a part la simpatia natural que jo tenia per Brossa, i també per l’Arnau Puig, amb els altres tenia poques afinitats, i fins ens separaven punts de vista totalment antagònics. De fet és en Brossa l’únic que vaig continuar veient amb regularitat durant anys”. 

Memòria personal. Pàg. 197

La senyora Teresa era la barrera, cordial però ferma, que s’havia de travessar per poder accedir a Antoni Tàpies. Això ho saben tots els periodistes i estudiosos que, sense formar part del grup d’amistats o família, hi van tenir contacte. Ella decidia qui i quan, i també era la primera en veure les obres que feia i la primera en fer la tria. Va ser-hi sempre, més que darrere, davant de l’artista, o, en tot cas, al seu costat. Ell en parla molt als seus escrits i al llarg de tota la seva obra li fa homenatges constants. La T que apareix una vegada i una altra a la seva obra és molts cops també la T de Teresa, i es confon i se superposa a la T de Tàpies. Teresa Barba i Fàbregas era la filla d’uns amics dels pares de Tàpies que s’havia quedat òrfena de mare molt jove i s’havia hagut de fer càrrec del pare i els cinc germans. Coincidien a Sant Celoni, i ja de manera molt primerenca Tàpies, que era onze anys més gran, se’n va enamorar quan ella tenia només uns 14 anys, tot i que va esperar anys abans de fer cap pas. Finalment, el 1954, quan ella en tenia 20 i ell 31, es van casar i amb el temps van tenir tres fills: Antoni, Clara i Miquel. De la influència que va tenir en la seva obra no en volia parlar gaire. En una entrevista de Carles Guerra i Núria Homs publicada al llibre Tàpies. Biografia d’un compromís (Enciclopèdia Catalana, 2019), explicava, després de treure’s mèrit per no tenir carrera ni ser intel·lectual: “Ell estava en un estadi molt més alt que jo, jo era una persona normal i corrent, i és clar, quan veia que s’enfilava molt, sempre li deia: «Tu, baixa, baixa, que t’estàs enfilant molt». I així anàvem fent; la nostra vida va ser això. Estàvem molt ben avinguts. Ell sempre confiava en mi i jo sempre vaig ser molt sincera, i li deia el que pensava”. Ella va ser l’àncora amb la vida senzilla que després propugnava als seus escrits i obres. Junts es van interessar pel budisme i per la lluita antifranquista i catalanista. Junts van viatjar i junts van gaudir d’un extens entorn cultural d’amistats. El mateix any que es van casar, per cert, Tàpies va fer la seva primera obra amb pols de marbre, que marcaria la seva etapa més exitosa.

"De mica en mica em vaig començar a fixar en la germana dels meus amics Barba, l’única noia de la casa, que també es deia Teresa com la mare. Era gairebé una nena, tenia catorze anys, però les circumstàncies la van omplir de vivències tan intenses que li donaven prematurament una humanitat i una comprensió fora del corrent. Tot això me la feia semblar com si ja fos molt més gran. Progressivament se’m van anar desvetllant uns sentiments tan forts envers ella que ja aleshores –és clar, molt temps abans de parlar-li seriosament– vaig decidir que si un dia jo em casava havia de ser amb ella i no amb cap altra. (També ella va dir-me temps després que havia pensat això mateix de mi.) Fou com un descobriment sobtat trobar l’encarnació d’aquella noia ideal de tantes imaginacions i tants impulsos de la meva primera joventut. Semblava que me l’havia portada un vent del nord que sempre tant m’havia atret, com un esqueix sortit dels boscos emboirats i de les clarors de matinada d’una primavera encara gelada. La verdor clara dels seus ulls, el seus cabells fins i rossos, els seus pòmuls eslaus, els seus llavis atraients em semblaven com els d’una “dona d’aigua” llegendària d’aquells paratges del Montseny. Fins la seva tímida esquerpesa em va impulsar encara més en una folla carrera pel pendent del meu desig. Em semblava que tota ella portava les olors de melangia d’aquella “nimfa constant” que m’esperava a totes les cantonades del meu cos. Sí, era ella i només ella. L’amor que va crear en mi fou tot seguit un foc immens que va anar creixent sempre més viu, alimentat per totes les tempestes que la vida ens va portar i que ens va anar fonent en una abraçada per sempre. Parlar avui de la Teresa és com parlar de la meva pròpia ànima, i en escriure la meva vida em sembla també escriure la seva"

Memòria personal. Pàgina 182 

“E l Museu Guggenheim obre avui una revisió selectiva de les pintures realitzades durant els darrers quinze anys per Antoni Tàpies, un abstraccionista espanyol que ha guanyat ràpidament fama i favor internacionals”. Així començava la ressenya que feia The New York Times el 22 de març del 1962 de la retrospectiva de Tàpies que aquell any es va poder veure també a Hannover i Zuric. En aquell moment ja era una figura internacional que havia exposat a la Biennal de Venècia, a la Documenta de Kassel i en galeries franceses, alemanyes, italianes, angleses, americanes... Les seves pintures matèriques, gruixudes, denses, clarament referenciades als murs o les “tàpies” que ell gratava i a les quals donava forma amb pols de marbre i pigments –gairebé sempre grisos, marronosos, ocres o blancs– van ser un revulsiu en el seu moment per la força espiritual i tel·lúrica que desprenien. 

Era un treball que s’adeia en part també amb d’altres artistes informalistes a Europa –Fautrier, Dubuffet, Burri–, amb artistes espanyols del grup El Paso com Millares o Saura, i també en certa manera amb les recerques de l’expressionisme abstracte dels EUA de Pollock, Motherwell o Kline, a molts dels quals va conèixer personalment. A París havia conegut el 1955 Michel Tapié, crític bandera de l’informalisme, i comença a exposar a la galeria Stadler. L’estiu del 1962 s’instal·la a la ciutat suïssa de Sankt Gallen, on fa una pintura mural de grans dimensions per a la Nova Escola Superior de Comerç. Proliferen les monografies sobre la seva obra i tot i que des de la cultura oficial l’utilitzen –a ell i a d’altres– per simular una suposada obertura cultural espanyola –tot i que hi va participar inicialment, després se’n va deslligar–, a Catalunya el seu art és motiu de polèmica a nivell popular.

“Manuel del Arco: El que jo veig en aquest, diguem-ne, llenç destinat a l’Ajuntament, és només un blanc, no gaire net, i en tot cas, un llençol amb arrugues. N’hi ha prou? 
Antoni Tàpies: No n’hi ha prou, perquè vostè ha d’observar la qualitat del material amb què està fet aquest blanc, que en aquest cas és una superfície d’arena blanquinosa. Aquestes arrugues que vostè veu estan situades com en una vorera del quadre, amb el que vull suggerir també les vores de la platja. 
[...] Sobre el que vostè veu, un llençol arrugat, també hi he pensat al fer-ho, ja que la imatge de gran sudari, que pot ser el mar, em sembla una imatge arquetípica de considerable força expressiva. 
M.A.: Per què obliga a discórrer tant a l’espectador? 
A.T.: Deixant de banda que no crec que sigui cap defecte practicar una mica de gimnàstica mental, opino que la contemplació d’un quadre, com escoltar una obra musical o llegir una poesia, no requereix cada cop una anàlisi d’aquestes obres. I l’espectador s’ha de deixar portar per l’impacte total que l’obra li fa ressonar en el seu esperit. [...] Totes les imatges que selecciono al fer una obra, procuro que siguin de la màxima ambigüitat per aconseguir el màxim d’expressivitat”. 
Entrevista a la revista Destino el 13 de febrer de 1960

A l final, a Tàpies, la participació en la Caputxinada li va costar, a més d’uns dies al calabós de Via Laietana, una multa de 200.000 pessetes. A més, va donar obres i organitzar subhastes per recollir fons per pagar les multes d’altres participants. Aquesta va ser una constant aquells anys en què l’artista va aprofitar el seu ressò internacional per donar suport a causes polítiques a favor dels drets humans, la democràcia, el catalanisme i la pau. Una mica, el baptisme de foc va ser la participació, del 9 a l’11 de març, en el que es coneix com la Caputxinada, la reunió clandestina al Convent dels Caputxins de Sarrià del primer sindicat universitari democràtic des del final de la Guerra Civil. 

Als estudiants els van donar suport diverses personalitats públiques, de Salvador Espriu i Pere Quart a Maria Aurèlia Capmany i Montserrat Roig, entre molts altres. Posteriorment, el desembre del 1970 també va ser a la tancada de Montserrat amb els 300 intel·lectuals que reclamaven protestar pel Procés de Burgos, la condemna a mort de nou militants d’ETA político-militar que va tenir un gran ressò internacional i va acabar amb l’indult dels acusats. 

El compromís polític de Tàpies no s’havia despertat aleshores: el catalanisme el portava posat de família i el marxisme li havia interessat des de ben jove, però va ser en aquells anys que va participar activament en moltes activitats públiques d’oposició fent servir la seva fama internacional per donar suport a causes com la lluita contra la pena de mort, les reivindicacions de l’Assemblea de Catalunya –“Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia”– o les lluites anticolonialistes, ecologistes, pacifistes i, sobretot, catalanistes –les quatre barres i els colors de la senyera apareixen sovint a la seva obra– a través de cartells, manifests, donacions per a subhastes, escrits i obres reivindicatives. Amb l’arribada de la democràcia, va fer obres públiques de gran simbolisme polític i institucional.

Quan en Xavier Folch vingué a explicar-me que es preparava una gran reunió –sense dir-me encara on– per tal de fer costat a la creació del primer sindicat democràtic d’estudiants des de la guerra, acte al qual es volia donar un caràcter públic i solemne, vaig copsar de seguida la importància cívica i política que allò podia tenir. [...] També vaig pensar que les autoritats difícilment deixarien passar una cosa que podia ser un precedent que sens dubte deixaria molta cua. Així ho vaig comentar a en Folch, el qual em confirmà que, efectivament, hi havia moltes probabilitats que s’hi presentés la policia. Consultes a la Teresa, als amics, als advocats..., i decisió d’anar-hi, passés el que passés. 
[... el comissari] Creix anava de l’un a l’altre adreçant-se a cadascun pel seu nom i tutejant a tothom: “Qué, Tàpies... Como artista, ¿qué te ha parecido? ¿Lo hemos hecho bien? Pero te has metido en una cosa que no nos gusta nada” i començà a intentar fer-me por: “Veremos cómo saldrás de ésta”. 
[...] Cal explicar detalls de la nostra estada als calabossos i de les molèsties que ens ocasionaren? Penso en la gent que ha passat coses tan terribles en aquells locals sinistres que quasi em fa vergonya mencionar-ho. Que consti que no tinguérem gaires tractes a favor [...] Però no hi ha dubte que a nosaltres l’entusiasme, l’optimisme, el sentiment d’haver realitzat quelcom de positiu per al país... ens van fer oblidar ràpidament totes les humiliacions i les pors d’aquells dies allí retinguts. No cal dubtar-ne gens, que tot allò va ser important!
Memòria personal, p. 348-353 

Tàpies va estar sempre molt atent a tot el que passava en el món de l’art. I, sense entrar en el mimetisme, es va sumar als corrents que expressaven l’esperit del seu temps, fos el surrealisme, l’informalisme o l’art pobre. Tanmateix, el conceptualisme, que per altra part combregava amb molt del que ell pensava, se li va fer de mal empassar. Als anys setanta ja era una patum, l’artista consagrat a qui tothom escoltava, quan va protagonitzar una de les polèmiques més sonades de la història recent de l’art català. La situació va esclatar després d’unes jornades celebrades a Banyoles i d’una exposició a la mateixa ciutat titulada Informació d’Art Concepte 1973, en què hi participaven, entre d’altres, un grup d’artistes conceptuals catalans, com Antoni Muntadas, Jordi Benito, Francesc Abad, Jordi Mercader i Lluís Utrilla, agrupats sobre el nom Grup de Treball. Tàpies, que en aquell moment sovint incorporava objectes quotidians en les seves obres sota l’influx de Duchamp i l’art pobre, els va dedicar un polèmic article publicat a La Vanguardia titulat Art conceptual aquí en el qual defensava l’informalisme i l’autonomia de l’obra d’art. També els retreia que no reconeguessin Joan Brossa com un “vertader conceptual avant la lettre”, l’obertura que havia suposat la “tradició magicoeròtica de Miró i l’avantguardisme de Picasso. També els tractava d’ingenus pel seu afany antimercantilista. La resposta del Grup de Treball va arribar amb un altre article al mateix diari que no es va publicar complet i que sí que va sortir sencer a la revista Nueva Lente: “És lamentable com, per la seva mateixa posició contradictòria i una incontenible necessitat de justificar-se, Tàpies emprèn la defensa a ultrança d’un estat de coses que se sosté per la voluntat de poder”, criticaven. 

La polèmica, en la qual l’artista sobretot se sentia ferit per ser considerat artista dels rics, encara va tenir un últim protagonista: el poeta Pere Gimferrer va publicar el juny del 1973 un article a Serra d’Or on atacava d’una manera visceral el Grup de Treball: “Coneixem aquest llenguatge i aquest vocabulari: són els de la brutalitat, l’estultícia i el dogmatisme més característics d’aquest segle”, afirmava Gimferrer, que fins i tot feia referències al “hitlerisme” i a “l’estalinisme”. Malgrat tot, anys més tard, artistes conceptuals com ara Marcel Broodthaers o Hans Haacke van exposar a la seva fundació.

"La veritat és que semblaria risible imaginar els nostres col·legues de l'estranger, d’Acconci a Dibbets, d'Oppenheim a Graham, entretinguts per exemple a demostrar-nos que a partir d'ells es desmitificarà Picasso o Miró i s'acabarà amb l'admiració que els tinguin la gent, a la manera com s'ha dit aquí. O que amb el conceptualisme es destruiran els tinglados de marxants i museus. O que obligarà al replantejament de la mercantilització amb totes les conseqüències sociopolítiques que això arrossegarà; i que acabarà amb les contradiccions que es deriven de la pràctica artística actual, com són les concomitàncies amb la “bossa mercantil”, o amb tot el “sistema”, com també s'ha dit. Tota una ingènua versió que vol ser agressiva i polititzada, però que sense res que la sustenti i tan mal adaptada a les necessitats del nostre país, que es queda en pura declamació contestatària, amb els típics infantilismes sovint contraproduents. Recordeu a més que mentre aquí –i és possible també en alguna minoria estrangera– se’ns exalta el costat subversiu i contrari al “sistema” que es pretén que té l'art conceptual, a gairebé tot arreu és presentat i venut en galeries, col·leccionat en museus i acceptat als certàmens oficials del mateix “sistema”, inclosos els nostres excel·lentíssims ajuntaments. I si alguna vegada és rebutjat en algun lloc, això s'usa immediatament com la millor arma publicitària per comercialitzar-lo de seguida dos cantons més avall"

“Art conceptual aquí”. La Vanguardia, 14 de març de 1973

E ls crítics han dit de Tàpies que un cop va trobar un llenguatge propi, la seva obra va experimentar pocs canvis al llarg de les dècades. I, també, que la seva evolució és circular perquè al llarg dels anys torna a temes i tècniques que havia fet ja en èpoques anteriors. Això potser és així a mitges si es mira amb atenció. Una de les novetats més significatives que va experimentar, per exemple, va ser la introducció l’any 1979 d’un material extrapictòric, el vernís, emprat directament com a pintura, fruit del seu interès per les filosofies orientals. Així, els vernissos s’han comparat amb els haikus japonesos i amb la mel de la qual parlen els antics textos filosòfics indis dels Upanixad com un element carregat d’espiritualitat. “Quan treballo no analitzo perquè trio una forma o una altra. És cert que podria fer-ho a posteriori. Durant molts anys he treballat d’una manera gairebé automàtica, inconscient”, va dir Tàpies, que comentava que el vernís li interessava perquè era un material que “no es pot dominar molt bé, fa el que vol”. Així, el vernís va donar un caràcter fluid a les obres de Tàpies i també les va fer més espontànies, perquè una vegada aplicat no es pot corregir. Un altre tret característic d’aquest material és la transparència, cosa que permet apreciar-ne les diferents capes i el gest amb el qual l’artista el va aplicar. I també que sembla una massa d’ambre que atrapa altres materials com la sorra, i els traços de pintura i grafismes que també abunden en aquesta època. 

En un nivell més personal, l’ús dels vernissos de Tàpies s’emmarca en l’interès renovat que va tenir per la pintura als primers anys vuitanta, després que en la dècada anterior sovint els objectes en foren els protagonistes. En aquest sentit, potser es va sentir esperonat, a més de l’ambient general de retorn a la pintura, quan va veure la seva obra reunida en la gran retrospectiva que li va dedicar la Biennal d’Art de Venècia, certamen del qual s’havia allunyat durant el franquisme quan, amb altres artistes com Antoni Saura, varen ser conscients de fins a quin punt el règim els utilitzava. Tàpies va fer servir intensivament el vernís al llarg de la dècada dels vuitanta, i això va quedar palès a l’exposició Celebració de la mel, del 1993, que li va dedicar la seva fundació.

Les meves obres permeten, de fet, diferents lectures. Però en suggerir les coses guanyo un marge molt més gran d’associacions que m’agradaria posar en marxa en l’espectador. Al principi, això no ho analitzava, però d’un quant temps ençà, estudio l’art de l’Extrem Orient, en el qual la polivalència és una força important. He observat que, quan dibuixem les coses només d’una manera al·lusiva, l’espectador ha de contemplar-les amb la seva pròpia imaginació. Això implica la seva participació, una participació en l’acte creatiu, la qual cosa considero molt important. D’aquesta manera, l’espectador pren part en els problemes de l’artista”. 

Converses amb Antoni Tàpies. B. Catoir (Edicions Polígrafa, 1988) 

“L’artista d’avui no cal que s’adreci a cap grup humà en particular. El seu esforç s’ha de concretar en l’obra: aconseguir una obra total, profunda i eficaç. La majoria el podria entendre, però per desgràcia, gairebé mai no és així. No és per culpa de la majoria ni perquè l’artista només treballi per a una elit. El fet que molts no el comprenguin és atribuïble únicament i exclusivament a no haver disposat dels mitjans per cultivar la sensibilitat, no solament per tal d’entendre’l a ell, sinó també qualsevol altra manifestació cultural. 

La pràctica de l’art (Ariel, 1970)

Els tallers de Barcelona i Campins 

Antoni Tàpies tenia la fama de ser molt tímid, però tenia molt sentit de l’humor. Antoni Bernad és un dels fotògrafs que es va poder acostar més a Tàpies, i com es pot veure en aquesta imatge publicada a l’edició nord-americana de la revista Vogue el 1988, el va immortalitzar amb una imatge riallera poc habitual. Així mateix, la imatge evoca la feina incansable de l’artista a l’estudi que tenia al seu domicili barceloní –en una casa dissenyada per Josep Antoni Coderch al carrer Saragossa– i a l’altre taller que tenia al mas de Campins, al Montseny, comprat a mitjans dels seixanta, on passava els estius amb la família. A Campins, Tàpies feia realitat les obres de diferents tècniques i formats que havia esbossat durant l’hivern, i l’exposició on les mostrava cada any a la tornada es va convertir en un dels clàssics de la rentrée de la vida cultural barcelonina.

A ntoni Tàpies va voler deixar un important llegat públic, com havien fet abans Pablo Picasso, Joan Miró i també Salvador Dalí, que havia mort un any i mig abans de la inauguració de la Fundació Antoni Tàpies. Va ser el juny de l’any 1990, a l’antiga seu de l’editorial Montaner i Simón, un edifici de Lluís Domènech i Montaner que va ser rehabilitat pels arquitectes Lluís Domènech Girbau i Roser Amadó i que el mateix Tàpies va coronar amb la polèmica escultura Núvol i cadira. La imatge que acompanya aquest article recorda el consens institucional que Tàpies va aconseguir des que uns anys abans, el 1984, havia creat la fundació amb un patronat on hi havia els seus fills i la seva esposa: hi eren el president de la Generalitat, Jordi Pujol, l’alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall, el ministre de Cultura, Jorge Semprún, i el conseller de Cultura, Joan Guitart. 

El primer director de la Fundació Antoni Tàpies va ser el fill de petit de l’artista, Miquel Tàpies, que ja és mort, tot i que la institució va arrencar sota la direcció artística de Manuel Borja-Villel, que va fer exposicions d’artistes aleshores encara poc coneguts aquí però avui imprescincindibles com Louise Bourgeois, Ana Mendieta, Hélio Oiticica, Lígia Clark o Craigie Horsfield. Quan Borja-Villel va marxar de la fundació el va succeir Nuria Enguita, l’actual directora de l’IVAM, que va comptar amb comissaris i artistes prestigiosos, com Catherine David, Pedro G. Romero i Ibon Aranberri. L’etapa de la seva successora, la belga Laurence Rassel, va ser complexa: el museu va tancar per reformar-se de dalt a a a baix segons un projecte de l’estudi Ábalos y Herreros, i també va viure la mort de Tàpies. Així i tot, Rassel va poder desplegar un important programa basat en temes com la perfomance, el feminisme i el postcolonialisme, i va deixar exposicions memorables com les del coreògraf Xavier Le Roy i els pintors Kerry James Marshall i Maria Lassnig. La fundació va fer un altre gir amb el penúltim director, Carles Guerra, que va aprofundir en la biografia política de Tàpies. L’actual directora de la Fundació Antoni Tàpies és la historiadora i crítica Imma Prieto.

J.J. Navarro Arisa: Què significa per a vostè la fundació i què li agradaria que representés en el context artístic i cultural de Barcelona i Espanya? 
Antoni Tàpies: És l’assoliment d’una il·lusió que tenia des de molt jove, encara que no sabia exactament com materialitzar-la. Un museu o una fundació generen tota una sèrie d’activitats educatives que complementen i aclareixen el missatge de l’art. Des dels meus inicis vaig veure que per a un artista contemporani no n’hi ha prou a empastifar unes quantes teles o inventar-se uns objectes. L’activitat de l’artista ha d’anar acompanyada d’accions que mostrin i aclareixin als ciutadans el que està fent. L’art ha d’estar en un context de sentiments filosòfics, ètics i fins i tot religiosos, ja que està íntimament connectat amb allò religiós o amb el sagrat, i això és quelcom que en els darrers temps, almenys a Occident, ha quedat difós. Aquesta és la gran diferència entre el moment actual i períodes de la història en què l’art formava part d’un gran ambient espiritual. Des de la fundació voldria potenciar i propiciar la visió de l’art com una globalitat, a la manera dels asiàtics, que tracten de connectar-la amb tot un sistema de creences. [...] Però [de la fundació] no sols m’interessa una atmosfera física, sinó sobretot espiritual. Al parlar d’una atmosfera, em refereixo als mecanismes que l’artista ha d’inventar-se per influir en la consciència dels espectadors, fer-los canviar la seva visió del món i la mirada que tenen sobre les coses. Les creacions de l’art són escalons cap a una consciència contemplativa, i el valor essencial de l’art és el de ser un mecanisme que ens pot portar a un estat contemplatiu semblant al dels místics. 

Entrevista de J.J. Navarro Arisa a Antoni Tàpies a El País Semanal, 20 de maig de 1990

Per a Antoni Tàpies l’art era un refugi i un antídot davant el soroll i la banalitat contemporanis. Creia en la “màgia de l’art” i en unes obres d’art que, independentment d’orígens i dates, despertessin en l’espectador un “estat de contemplació del Misteri, del Tao, de la Realitat última” que fos una taula de salvació individual i col·lectiva. Totes aquestes idees es troben en el que va ser el seu setè llibre, L’art i els seus llocs (Siruela), una publicació apareguda l’any 1999 amb la qual va revelar al gran públic el seu vessant com a col·leccionista d’antiguitats i art modern i contemporani, com si el llibre fos un “museu imaginari” i un “manifest visual”. De la mateixa manera que Tàpies es plantejava deixar una petjada molt profunda en el públic, ell va viure envoltat al seu domicili del carrer Saragossa d’obres d’art i llibres antics que van ser al mateix temps, un bàlsam i un esperó: moltes de les més de 300 obres que hi ha en el llibre són de la seva col·lecció personal, entre les quals hi ha art antic d’Àfrica, Amèrica i Oceania, escultures de l’Antic Egipte, una petita pintura de Zurbarán d’un frare mercedari, gravats de Francisco de Goya i obres de grans artistes del segle XX com Jean Arp, Paul Klee, Joan Miró, Henri Michaux i Pablo Picasso. Així mateix, la col·lecció, la major part de la qual roman en la família de l’artista, també inclou treballs d’altres artistes consagrats com Robert Motherwell, Jackson Pollock, Max Ernst, Sam Francis i Vassili Kandinski, que en algunes ocasions Tàpies va aconseguir intercanviant-los per obres pròpies.  

Crida l’atenció com Tàpies va trobar el potencial màgic de les obres d’art sobretot en cultures antigues, sovint de latituds llunyanes, i en els artistes de les primeres avantguardes. I una de les raons per les quals va creure que el tenia és perquè les trobava “engranades a la vida contemporània”, com va dir ell mateix citant l’escriptor i historiador japonès Okakura Kakuzo. “Molts mites i símbols considerats arcaics es tornen a veure ara més com una força que com una feblesa de les religions, cosa que ens confirma que en tots els camps del pensament i de l’activitat humana –ciència, filosofia, art...–, i fins i tot en el món religiós, es va trobant raonable l’acostament a una visió no dual del món”, va escriure Tàpies.

S’ha dit que omplir-se la casa amb objectes d’art, així en general i de vegades sense criteri, pot tenir aspectes ridículs o especulatius desagradables. En part és veritat. Però és indubtable que, ben entès i fet amb mesura, es pot practicar amb la mateixa seriositat, amb la mateixa profunditat amb què, per exemple, adquirim els grans llibres de saviesa escrita que ens ha llegat la Història. El mateix interès amb què podem emmagatzemar, per a la nostra memòria, les paraules i les imatges de grans obres poètiques, teatrals o cinematogràfiques, o com ho fem guardant les gravacions de les obres musicals que estimem. I quan ens acostumem a conviure amb aquests objectes d’art i saviesa i aprenem a “jugar”, és a dir, a educar-nos amb ells, veiem que poden ser d’una força tal que es converteixen en un dels motors més poderosos que ens dona sentit a la vida. Sense oblidar, és clar, que aquest goig, que a alguns els sembla individualista i de vegades només accessible a molt pocs estudiosos i col·leccionistes privilegiats, finalment acaba convertint-se en la base de totes les grans col·leccions museístiques, en les grans biblioteques i en els centres culturals al servei del conjunt de la societat.

L’art i els seus llocs (Editorial Siruela, 1999). P. 72-73 

Gairebé 50 distincions per al marquès de Tàpies

El Premio Velázquez 2003, que Tàpies va rebre de mans de l’aleshores príncep Felip de Borbó, va ser un dels nombrosos guardons que va rebre Tàpies, en paral·lel a nombrosos doctorats. Uns anys després, el 2010, el rei Joan Carles I li concediria el títol de marquès de Tàpies, encara que un artista tan pròxim com Antoni Llena li va demanar sense èxit que no ho acceptés. Tàpies, de fet, té gairebé tots els guardons i commemoracions que es poden tenir. A la Wikipedia hi apareixen ressenyades més de 40 distincions, entre les quals figuren tots els premis importants catalans i espanyols, la Legió d’Honor francesa, el premi Rembrandt, i el premi de la Pau, entre molts altres.

Quan ja havia fet vuitanta anys, Antoni Tàpies va afirmar en una entrevista que pensava en la mort des de múltiples perspectives, filosòficament i també des d’una perspectiva molt humana que el feia desitjar defugir-la pel seu incansable afany creatiu. D’una banda, veia la mort dins el “joc d’oposats” de l’existència i que significava seguir l’ordre del cosmos. I, de l’altra, admetia que la proximitat de la mort li feia nosa perquè tenia ganes de continuar treballant. Així, Tàpies va lluitar contra els problemes de visió, oïda i mobilitat, i contra el deteriorament progressiu de la seva salut, i va continuar treballant fins uns mesos abans de morir, el 6 de febrer del 2012 al seu domicili. La seva vídua,Teresa Barba, va intentar retenir la notícia perquè la família se’n pogués acomiadar íntimament, però va ser impossible, i la notícia va ser un cop dur que va copsar el món de l’art aquí i fora. Tàpies havia omplert l’art català de la segona meitat del segle XX amb la seva llarga ombra, amable i paternal, però també aclaparadora per a les noves generacions. No hi ha hagut després cap artista que hagi tingut el pes cultural que va tenir ell i, en certa manera, amb la seva desaparició també se n’anava una època i una manera d’entendre l’art i el paper de l’artista en la societat. 

Tot i que llavors el món ja havia canviat molt i els camins de la creació contemporània i dels artistes feia temps que anaven per altres viaranys menys personalistes, la sensació d’orfandat va ser total per a molta gent que només el van poder acomiadar en les dues jornades de portes obertes que es van fer a la fundació del carrer Aragó. Malgrat que tant l’Ajuntament de Barcelona com la Generalitat –institucions que havien dedicat sales de les seves seus a l’artista– van oferir fer-li una capella ardent, seguint en certa manera l’esperit de discreció que havia defensat sempre, la família ho va refusar i el comiat al tanatori va tenir un caràcter privat. Han passat onze anys i la presència de Tàpies s’ha anat apaivagant entre les noves generacions. L’Any Tàpies, amb tot un plegat d’activitats que començaran el dia 13 a la Fundació, vol recuperar-ne la figura donant-li nova actualitat.

"No hi ha res absolut ni permanent en aquesta vida, però hi ha una sèrie de valors que tenen una certa durada perquè són útils a la societat. Tenen relació amb aquesta necessitat de situar l’home vinculat amb l’Univers i la natura. Després, les circumstàncies de la vida i de la història van canviant, però aquests valors romanen i en la meva obra intento trobar imatges eficaces per provocar un canvi de mentalitat en la gent en relació amb aquests valors més profunds. [...] Però no hi ha descripcions ni solucions a la meva obra. Insinuen a l’espectador que ha de canviar la seva pròpia consciència i en aquest camí segurament trobarà una explicació còsmica. Però aquest és un treball de cada espectador. Ningú més pot suplir-lo perquè cada resposta és individual.

Declaracions de Tàpies amb motiu de la seva retrospectiva al Macba el 2004. El País, 17 de febrer de 2004

L'obra més cotitzada

L’etapa informalista de Tàpies és un dels moments de la seva vida més cotitzats al mercat de l’art: l’any 2014 la pintura Gran ocre amb incisions (1961) va fer el rècord de l’artista a la casa Christie’s de Londres amb un preu final de 2 milions d'euros que multiplicava per quatre el preu de sortida. Aquest quadre matèric representa un mur amb una combinació d’esquerdes i incisions. Va formar part de la col·lecció del crític Michel Tapié, a qui se li atribueix el concepte d’informalisme.