Fa molts anys que treballo amb l’Eugènia Balcells i sé què significa quan arriba a l’estudi dient: “Aquesta nit ho he vist clar”. Ho va dir l’endemà del dia que havíem constatat que l’espai disponible no permetria projectar les imatges sobre l’estructura de la instal·lació Univers que s’estava produint. “Aquesta nit ho he vist clar: col·locarem uns miralls als dos extrems de la sala i hi projectarem a sobre perquè les imatges es reflecteixin després sobre les pantalles giratòries. Així guanyarem la distància de projecció necessària”. Dit i fet, aquella mateixa tarda les primeres llums d’Univers arribaven a destí.

“No podem tancar l’estudi de Brooklyn on has viscut més de vint anys sense un document que recordi d’alguna manera aquesta etapa de la teva vida”, vaig dir-li. I així vam iniciar una conversa que va enllaçar aquest suggeriment amb la idea, moltes vegades desestimada, de fer un autoretrat.

Uns dies després, va arribar a la taula d’esmorzar dient: “Aquesta nit ho he vist clar i he fet la prova. A veure què et sembla”. Va posar en marxa el seu telèfon i vaig veure la seva imatge, amb el mòbil incrustat en un barret que li conec de fa molt temps, passejant en plena nit pel seu estudi amb una bola de mirall ben subjectada a la seva mà dreta. El resultat: ella mateixa reflectida a la bola juntament amb tots els objectes circumdants que s’emmirallen simultàniament. Al cap d’una setmana començava la gravació definitiva de l’obra Autoretrat.

Feia molts anys que coneixia el desig de l’Eugènia de filmar una pel·lícula sobre la història de la seva besàvia birmana amb qui ella va passar molts dels estius de la seva infantesa. L’any 2001 havia fet un viatge per prendre notes visuals que li permetessin engegar el projecte i preparar el rodatge. Tot plegat va quedar en un calaix anys i anys fins que va arribar la pandèmia, i una nit ho va veure clar: “L’única possibilitat és fer servir el material ja gravat, i seré jo mateixa, la meva pròpia veu, qui narrarà la història”, ens va dir en veu alta. Pocs dies després, començava l’edició de Cartes d’Akyab que va ser presentada el 2021 en el marc de l’Asian Film Festival de Barcelona.

“Ho faré. Aquesta nit ho he vist clar: destruiré la biblioteca paterna tal com és ara perquè esdevingui una metàfora universal sobre la lectura i així pervisqui per sempre. Des del dia d’aquesta declaració, la primavera del 2017, han anat naixent les fascinants instal·lacions que configuren el projecte Llegat, encara inèdit.

Totes les persones que, amb els anys, hem treballat amb l’Eugènia Balcells ho hem fet a la llum del dia, però sovint allò que havíem d’aconseguir havia nascut de nit. I potser perquè no hi ha mai dues nits iguals, la seva obra no és gens repetitiva, indaga nous territoris contínuament.

Sovint penso que també deu ser fruit d’aquestes nits, aquella pàtina que sembla connectar totes les seves obres amb allò que els humans considerem essencial, immutable enmig del canvi constant, una mena de present continu del coneixement adquirit al llarg dels segles. 

De vegades fins i tot tinc la sensació que és aquest inesperat salt nocturn cap a la transcendència el que m’ha retingut a mi al seu costat ininterrompudament des dels anys 90. 

Contemplar les seves obres requereix transitar per viaranys coneguts i desconeguts alhora, d’una manera semblant a com cada idea nova li demana a ella una nova superfície de projecció. Però, curiosament, prop de les seves obres en exposició no se sent mai aquella expressió tan pròpia dels visitants de museus d’art contemporani: “Em cal ajuda perquè jo d’això no hi entenc”. D’una manera molt intuïtiva es van fer perceptibles vies d’accés a les instal·lacions que acaben portant qui les contempla fins a alguns dels interrogants que les van fer néixer.

En el seu conjunt, l’obra de l’Eugènia aporta un llenguatge perceptiu en el qual la nit té una funció indiscutible que el dia respecta. Potser no és casual, doncs, que sigui en la foscor de les sales dels museus on les seves llums brillen. Potser no és casual tampoc que quan ella diu “Aquesta nit ho he vist clar” es desperti en les persones que l’envolten una curiositat que només la màgia de les arts pot satisfer.  

Dossier Món Balcells

Següent

La matèria en dansa

Anterior

Una fundació al bosc, el llegat de Balcells

Vés a l’ÍNDEX