BarcelonaEl paisatge és espectacular. En plenes Gavarres, en un entorn boscós i poc poblat, una masia blanca, rescatada de la runa, s’alça a pocs metres d’una petita església del segle XVIII –en part emmurallada– i de tot d’edificacions adjacents de finals del segle XX mig enderrocades. Aquí, en el que és gairebé tot el terme de Castellar de la Selva, un veïnat de Quart, té Eugènia Balcells la seva fundació. Encara està en obres, però ja s’hi albira el que pot ser en un futur molt pròxim. 

I el cas és que vol que sigui moltes coses. “Del millor que pugui passar aquí, no en tenim la més mínima idea”, comenta Balcells asseguda en una cadira al bell mig del que seran les oficines de la fundació al costat d’Eulàlia Bosch, companya en aquesta aventura, el seu germà arquitecte Ferran Balcells –còmplice també i encarregat de la reforma que ha fet, diu, amb el màxim respecte pel que ja hi havia, que ha aprofitat al màxim– i l’enginyer tècnic forestal Marc Garfella, col·laborador necessari en la cura de les 450 hectàrees de bosc que formen part del complex i que volen gestionar en alguns aspectes de manera exemplar i experimental amb projectes lligats a les entitats ProSilva i Selvans, que parteixen d’una manera de gestionar els boscos que, explica, “afavoreix la resiliència, la biodiversitat i no exclou la cultura”.

El que segur que no serà la fundació, diu Balcells, és una típica residència d’artistes. “Vull que sigui un lloc de trobada, però no de qualsevol cosa o de gent que hi vingui a fer la seva pintura o la seva obra. Ja hi ha milions de llocs per fer-ho. No, ha de ser de trobada de gent especial, com per exemple Stefano Mancuso, un neurobiòleg italià que m’interessa molt per les solucions a mitjà termini que proposa, o economistes, filòsofs, físics... Gent que escollirem expressament per poder dialogar i per trobar solucions per al planeta. Un espai per pensar i veure què en surt, perquè les idees, les solucions, sortiran de posar en comú aquestes capacitats de gent preparada de disciplines diferents que comparteixen els coneixements que tenen sempre buscant l’interès més gran, el millor per al planeta”.

Una idea ambiciosa, com quasi totes les que té Eugènia Balcells, que comença a aterrar ara però que va començar fa molt de temps. “Això és el resultat d’un somni que vaig tenir fa vint-i-tants anys a Nova York”, explica. “Estàvem d’obres, amb l’estudi de Green Point cap per avall. De sobte, vaig començar a tenir aquesta idea, la de tenir la fundació a la natura, fer com un centre de creativitat però també tenir un lloc per poder deixar el meu llegat”. Després de més de trenta anys amb la base a Nova York, ja tenia la idea de tornar a Barcelona i li calia portar-hi la feina de tota una vida. La manera legal de fer-ho era creant una fundació doble, novaiorquesa i catalana. “Fa cinquanta anys que treballo i he produït moltes obres, són les meves criatures. Vull que arribin a mans de la meva gent i a més volia que es quedessin a Catalunya”, explica. Hi ha una altra part del seu llegat no físic que té a veure amb els seus múltiples interessos lligant art, ciència, filosofia, espiritualitat... “Sobre la fundació, vaig fer llavors un petit llibret en què elucubrava sobre el que havia de ser, i és curiós perquè el text ens ha servit fins ara. A la primera persona a qui li vaig ensenyar va ser a l’Eulàlia Bosch, que ara és part fonamental del projecte. Fa molts anys que treballem juntes i crec que és perquè totes dues entenem que l’art és una via de coneixement, una manera d’aprofundir en aquest viatge que estem fent tots junts, que no entenem gaire de què va”.

Des d’aquell somni fins avui ha passat temps. Els diners van sortir de la venda del seu estudi, un gran edifici industrial reformat al barri de Brooklyn que fa dècades van poder comprar per relativament pocs diners amb el seu company Peter Van Ripper. Ara Green Point és un barri de moda i tot s’ha revaloritzat. Però trobar l’emplaçament no va ser fàcil, perquè hi ha va haver diversos intents a Barcelona. I, un cop localitzat l’indret de Castellar, acabar tots els tràmits també ha estat un camí llarg i tortuós. Però finalment ja hi és. Ens reservava una sorpresa. La darrera obra, encara sense nom. En el que devia ser l’antiga gelera de la masia, un espai amb volta de pedra mig soterrat, ha creat un espai màgic, tot pintat de color d’or, que només té una cadira, també daurada. Un raig de sol hi entra per un òcul que reflecteix la llum que capta un mirall sobre un trípode situat a l’exterior. Diu que, com tot, li va sortir d’una intuïció i s’ha permès jugar-hi. I somiar.

Dossier Món Balcells

Següent

Aquesta nit ho he vist clar

Anterior

“Ens hem d’atrevir a somiar el millor món possible”

Vés a l’ÍNDEX