Per a Eugènia Balcells, l’art sempre ha sigut un camí privilegiat per observar amb llibertat i explorar obertament el món en què viu. Pensem d’entrada en Boy meets girl (1978), Reprise (1977) i Fin (1977), obres representatives d’un cos de producció inicial que interpel·la, amb humor i perspicàcia, la representació audiovisual dels mitjans de comunicació i la cultura de masses. Brillants lectures semiòtiques i socials per desballestar les ideologies heterosexistes, racistes i classistes que se’ns imposen, però també sorprenents narratives que demostren maneres de burlar els guions predeterminats: només cal fer un salt, una pregunta imprevista. 

Tanmateix, Balcells aviat va adonar-se que el guió només es modifica profundament si el viatge de recerca crítica pel paisatge terrenal es trena amb el mateix viatge de transformació personal del paisatge espiritual. Travessant llenguatges (1981) és la peça que evidencia aquesta descoberta. La “càmera consumista” que controla i predetermina el significat d’allò que mira –el cos de les dones en un concurs de bellesa com el de Miss Univers– no s’invalida simplement assenyalant-la. Cal assajar un desplaçament radical. Neix aleshores un moviment de càmera subjectiu, implicat i fluid que desactiva automàticament la tecnologia patriarcal que estructura habitualment la mirada. La càmera es mou curiosa i meravellada entre el cos de dues amigues que conviuen, cosa que fa impossible narrar cap escena sense narrar-se una mateixa. La peça podria ser una excel·lent aportació visual a allò que teòriques científiques van anomenar la “revolució epistemològica del feminisme”, el final de la mirada omniscient i descarnada, l’anomenat God trick (truc de Déu), i el gir cap a un delicat treball de la subjectivitat conscient i feliç d’habitar i celebrar la seva dimensió participativa, emocional i relacional amb el món i amb l’altre/a. Si la mirada vol respectar i comprendre la vida, cal que dansi amb ella, ens diu sempre l’artista.

Per a Balcells, crear és llavors fer recerca interdisciplinària i multidimensional, obrir estances noves en l’experiència terrenal del coneixement, però també aventurar-se a explorar la dimensió espiritual de la vida material, humana i planetària. En aquest sentit, el vídeo Autoretrat (1980-2018), autofilmat a través d’una càmera amagada al seu barret, no registra només la memòria de la història personal de la seva protagonista a Nova York, sinó que constata que l’espai i el temps són portals que interaccionen i ens constitueixen en dimensions insondables. ¿Els habitem nosaltres o són allò que ens eixampla i desplega més enllà dels límits assumits que redueixen la nostra experiència del que és real?

Una altra obra clau és Becoming (2022), versió d’una instal·lació anterior. Llueix un títol amb una de les paraules que més agraden a l’artista, esdevenir, l’experiència de ser i de percebre’s sempre en un continu néixer i renéixer real, simbòlic i alquímic. El cos de l’artista que li fa d’actriu en la projecció, Gemma Sin, ha de ser el cos d’una dona, perquè en ella habita el misteri de la creació, però podria ser el cos de qualsevol i també una de les primeres cèl·lules de vida a la Terra. La instal·lació, amb so de Barbara Held, produeix una experiència immersiva i hipnòtica que m’il·lumina les paraules de Clarice Lispector en veu de Lori: “[...] Tot allò que existeix –persona o cosa– respirava i exhalava una espècie de finíssim resplendor d’energia. Aquesta energia és la veritat més gran del món i és impalpable”. 

Per tot això, aturar-se en l’estança crítica de la revolució feminista és insuficient per comprendre l’abast i l’horitzó de la transformació desitjable que viuen i apunten moltes dones. Eugènia Balcells ens recorda en una entrevista que “el més important és que la crítica vingui d’un lloc diferent des del qual venen els desencerts que es volen criticar;que vingui d’una llibertat anímica...” La llibertat de la qual parla Eugènia Balcells emplaça a un pelegrinatge singular pel territori de l’energia creadora que es cultiva en el cor de l’amor al món i a la vida, entesa en evolució cap a noves dimensions. Des d’un altre lloc, però no tan lluny com sembla a primera vista, l’escriptora afroamericana bell hooks, una referent de la lluita contra l’aliança del sexisme i el racisme, conclou, en els seus últims llibres, que el cor de la revolució feminista és l’amor, una potent energia a l’arrel de la llibertat i del coneixement veritable. Per a mi, aquest és el salt quàntic que l’obra d’Eugènia Balcells fa i proposa al nostre segle XXI, allò que ella sovint ens recorda amb la senzilla frase de saviesa popular “l’arròs es planta amb arròs”.

Dossier Món Balcells

Següent

'Traspassar límits': l'harmonia dels contraris

Anterior

Eugènia Balcells, del concepte a l'acció

Vés a l’ÍNDEX