Diumenge 05/11/2022

Eugènia Balcells: “Ens hem d’atrevir a somiar el millor món possible”

17 min
Eugènia Balcells.
Dossier “Ens hem d’atrevir a somiar el millor món possible”

BarcelonaEugènia Balcells es deixa abraçar per l’atzar però després ho té tot calculat al mil·límetre. És a dir, sap com incorporar els imprevistos, les intuïcions i les troballes inesperades al seu treball, però l’execució posterior és impecable i al detall, com es pot veure en el diari especial que ha preparat per a l’ARA. L’entrevista, de la qual aquí hi ha una reconstrucció llarga però en realitat reduïda atesa la quantitat d’històries i idees que desgrana l’artista, comença en un restaurant de l’Eixample, segueix a la seva fundació –encara en construcció– a Castellar de la Selva i acaba, si és que es pot dir així, al seu estudi de Copèrnic, a Barcelona. Li escau tenir l’estudi i la casa al carrer Copèrnic perquè els planetes i les estrelles són un dels temes de les seves obres i en certa manera estan al darrere d’una de les seves peces més reeixides: Freqüències, i la seva parella, Homenatge als elements, una instal·lació feta a partir del “ball” dels espectres lumínics de tots els elements que componen l’Univers. La peça, del 2009, ha tingut un llarg recorregut en format exposició i amb tallers, i aquesta mateixa setmana es publica El meu nom és univers (Actar), un llibre a partir del mural amb entrevistes de Toni Pou i edició d’Eulàlia Bosch. 

Però seria reduccionista centrar només en aquests treballs l’obra d’Eugènia Balcells, que el 5 de desembre complirà 79 anys amb una empenta que ja voldrien molts dels joves que l’envolten. Té una trajectòria artística àmplia en la qual sembla que sempre hagi anat un pas endavant dels temps –com es pot veure fins al 22 de gener a l’exposició Ella, una i altra vegada, de Can Framis, el museu de la Fundació Vila Casas a Barcelona– i una vida gairebé de pel·lícula. 

Venia d’un entorn molt conservador. ¿Va ser una nena rebel? 

— Sí, des de sempre he estat rebel. Molt tossuda. Quan una cosa m’agrada, m’agrada molt, i ha sigut així sempre amb tot, amb els meus amors, amb la meva vida, amb tot. No vaig a miquetes, vaig a totes, amb molta passió. Vaig entrar a l’art pel cinema, la primera pel·lícula la vaig fer als 15 anys, però el meu pare me’l va prohibir i també que estudiés art i filosofia, que era el que jo volia. Com a estratègia per sortir de casa per fer altres coses vaig estudiar la carrera d’arquitectura tècnica, que em permetia treballar al despatx familiar. En aquell moment no hi havia gairebé cap dona aparelladora i a vegades estava sola en un grup de 150 homes. Era tímida i va ser una lluita, però realment ja llavors tenia clar que volia seguir els meus somnis. 

I va aconseguir fer-ho, encara que se’n va haver d’anar als Estats Units. Arribar el juny del 1968 a Nova York, amb totes les protestes del Vietnam al carrer, devia ser un xoc. 

— I també un gran alliberament. Pensa que hi vam arribar amb el meu marit, Juan Lorenzo, que era metge i anava a ampliar estudis, quan tot just havia passat el Maig Francès. Era un moment en el qual Amèrica no estava gens ben vista pels meus amics del PSUC a Barcelona, per als quals tot era “Yankees, go home” i no ho entenien. Però teníem aquesta oportunitat i la vam aprofitar. I arribar a Nova York en aquell moment va ser increïble, com tornar a néixer. El Soho encara no existia com a tal, tot passava al Village, i per a mi va ser l’obertura a un altre món. I després vam anar a viure a Iowa un parell d’anys, i vaig poder estudiar art i filosofia. En aquell moment la Universitat d’Iowa era un dels centres de l’art experimental, amb una escola d’art on hi havia Hans Breder, que va ser dels primers que van introduir el vídeo i que acabava de crear el programa Intermedia, que relacionava totes les disciplines. Allà vaig conèixer l’Ana Mendieta i altres artistes amb qui després em vaig retrobar a Nova York. Va ser un període molt intens.

Eugènia Balcells als Estats Units amb el seu marit Juan Lorenzo i dos amics a mitjans dels setanta.
Balcells i Peter van Ripen a la Sala Metrònom de Barcelona durant un concert a mitjans dels vuitanta.

Bona part de les obres que exposa a Can Framis tenen a veure amb aquell moment en què també sorgia amb força la segona onada feminista. Hi ha peces en què contraposa, per exemple, imatges del concurs de Miss Univers amb el que fa una dona qualsevol dintre de casa. ¿Creu que aquells missatges encara tenen validesa?

— Més que un missatge el que pretenia era dir: “Mirem al voltant”. Què és el que hi ha? Què veus? Què es mostra sobre la relació de parella? Quina és la imatge de la dona, la meitat de vegades amb roba interior, que donen els mitjans? 

No ha canviat gaire des de llavors. 

— Això és el que em sorprèn, que no ha canviat gaire, i en algunes coses et diré que potser encara ens hem tancat una mica més. Encara es fa aquest concurs de la Miss Univers i es manté això de valorar el cos de la dona, mesurat i mirat per l’home, que fins i tot li atorga una puntuació. Bé, això en realitat ja ve des del judici de Paris, però crec que ara ho hem portat a un extrem brutal. Aquesta exposició, però, s’ha de veure no com una resposta sinó com una pregunta. 

Els mitjans, però, sí que són diferents. 

— Ara qualsevol persona gran o jove que camina pel carrer té una càmera a la butxaca amb la qual pot fer fotos, vídeos, rebre informació de tot el planeta, i això era impensable en aquell moment. Tot era feixuc i complexíssim, i havies d’estudiar molt, realment havies de voler-ho fer i esperar-te anys per poder tenir els equips. En canvi ara, sense haver-ho ni negociat ni pagat ni res, tens unes eines impressionants. Ara, per a què les fem servir? 

Per a què? 

— Moltes vegades dic que estem fent servir aquestes eines tan avançades en tecnologia amb un cervell reptilià. Què vull dir? Que les estem utilitzant de la mateixa forma que faríem servir una espasa. És el mateix gest. No fem servir el neocòrtex, el lloc del cervell on hi ha tota l’evolució, la cooperació, la generositat, l’entendre, les globalitats, la racionalitat. Fins que no arribem a aquest punt, tot el que hi haurà serà el jo, jo, jo i jo més que tu i més gran i mira que guapo o que guapa que soc. Estem en un moment d’un narcisisme extrem, i l’espai públic l’ocupen persones que, amb tot el respecte, no hi són perquè el seu nivell d’evolució sigui molt alt i ens puguin dir realment coses interessants, sinó perquè són guapes, o perquè són rares. Tot això està creant una confusió enorme. 

Deia que l’exposició, i segurament tota la seva obra, és més de preguntes que de respostes.

— Sí, això és molt important. És una pregunta, la més profunda i rellevant que existeix: qui volem ser? I, també, quin món volem? El llibre d’Isabel Allende Mujeres del alma mía acaba també amb aquestes preguntes. Són les dues preguntes essencials per a la humanitat en aquest moment. I una va lligada absolutament amb l’altra, no podem dir quin món volem si no podem dir qui som. I l’hem de contestar alhora els homes i les dones del planeta.

Tots alhora? 

— Està tot dins nostre, el principi femení i el masculí. Per descomptat que dintre meu hi ha un gran guerrer, i també la dona vella de la tribu, i la noia jove que està dansant al costat de l’aigua intentant enamorar algú, i la nena petita que s’atreveix a tot. En el meu cas, que tinc un cos de dona i ho he escollit mostrar, la part femenina és més visible, però l’altra hi és també. I per a un home és el mateix. El problema de l’home típic del patriarcat és que ha negat la part femenina, no tan sols a fora, també a dins. Per què? Perquè no ha honrat i no ha reconegut els valors impressionants del que vol dir tenir cura, del que vol dir netejar, del que vol dir acompanyar, del que vol dir la generositat d’abraçar i cuidar el planeta. Tots hem de reconèixer aquestes dues parts per poder-nos expandir i relaxar. Allende recorda en el llibre la feminista Bella Abzug, que fa 40 anys ja va dir que al segle XXI serem les dones les que canviarem la natura del poder i no el poder el que canviarà la natura de les dones. 

Eugenia Balcells en un dels espais de la seva fundació.

Tot això sona molt bé, però sembla que ara mateix en el que portem de segle XXI està guanyant l’altre poder, el dels mascles alfa. 

— En aquest moment sembla que estem retrocedint, però només ho sembla. Diràs que potser soc excessivament naïf, però jo cada matí decideixo ser optimista perquè crec que hi ha un corrent soterrat que desitja el canvi, i hi confio. Parteix de tota la gent que vam viure aquells anys seixanta i encara creiem en aquells valors i hem passat el llegat a la gent més jove. Penso que hi ha molta gent en aquest planeta que té ganes de canviar de paradigma, només cal que arribem a un punt en què siguem prou, no sé si el 30% o el 40%, perquè això es faci visible i sigui possible. La realitat canviarà quan canviïn les persones. Iha de ser un canvi energètic, no és una lluita a l’antiga. 

No és ideològica? 

— A la manera ideològica antiga, no. Això ho vaig aprendre molt més tard. Em vaig adonar que lluitant de cara contra alguna cosa t’acabes convertint, en certa manera, en allò contra què lluites. Ens vam passar tota la joventut lluitant contra el feixisme, però al fer-ho ens estàvem convertint sense adonar-nos-en en part del sistema que volíem eliminar. Jo vaig tenir la sort d’anar a Nova York i començar a veure el món multidimensional. Aquest tipus de lluita contra el sistema ja no serveix. La ciència ha avançat i ens parla, per exemple, del camp quàntic, de com les connexions que mouen el món, que no acabem d’entendre però són en les quals es basa tota la tecnologia, mostren com les partícules que són en una banda del planeta afecten les que hi ha a l’altra punta, de com està tot relacionat. Vull dir que hi ha més misteri del que ens pensem, i hem d’aprendre a viure amb aquest misteri. Voler aplanar la realitat perquè el nostre cap estigui còmode amb un esquema i ho puguem entendre és fatal. 

La ciència ha sigut molt important en la seva vida i la seva obra. D’on li ve això? 

— En part de la meva pròpia biografia. Per la part masculina tinc l’herència del meu avi, Eduard Maria Balcells, que va ser un arquitecte inventor i, ho he descobert després, va influir molt en la meva vida. De petita em van marcar molt, per exemple, unes ulleres que es va inventar que tenien uns prismes que permetien mirar cap endavant i cap endarrere, de manera que el món per a mi ja no era pla sinó que amb aquest giny podia veure-ho tot alhora. Al seu estudi tenia tots els estris penjats del sostre amb un sistema de politges i contrapesos per tenir així les taules lliures i endreçades, però tot a mà. Tot aquest món suspès, a l’aire, va tenir un efecte en mi enorme. I també les tabulacions. El vaig ajudar a dibuixar una regla de càlcul circular ultrafàcil que, als 17 anys, va ser la primera feina remunerada que vaig tenir, perquè en vaig fer la matriu. Què vol dir això? Que des de petita estava ficada en la geometria, en l’àlgebra, en entendre el món d’una manera també matemàtica i en certa manera eterna, també. Però, per l’altra banda de la família, la part femenina, resulta que la meva besàvia venia de Birmània i no ho vam saber fins que va morir. Era un secret i no ho sabien ni la seva filla ni les seves netes. Jo passava temporades a la seva casa de Centelles, on tenia una empresa de pelleteria, i allà ella i la seva germana havien fet un jardí amb tot d’avingudes i fonts que ara sé que rememoraven els seus jardins de Birmània. Entre elles parlaven en anglès i alemany, i a mi també em parlaven a vegades en alemany, però, tot i que anava a l’escola alemanya, en sabia molt poc. Vaig estar molt de temps en un lloc que no comprenia del tot i amb llengües que tampoc no acabava d’entendre. Això, però, m’ha ajudat molt per navegar per aquest planeta. 

Eugènia Balsells i el seu avi, Eduard Maria Balcells Buhigas.
Retrat de la besàvia birmana d'Eugènia Balcells.

És una història de pel·lícula. 

— Sí, l’he feta. Quan va morir, en una habitació secreta ens vam trobar unes cartes enviades des d’Akyab que era obvi que eren del seu pare, un alemany establert a Birmània que escrivia a les seves filles, que llavors estaven en un internat a Heidelberg. Així vam descobrir que la nostra besàvia era filla d’una birmana i un alemany. Vaig fer un viatge per buscar els orígens familiars i també per comprendre i trobar-me a mi mateixa. Ho explico a Cartes d’Akyab, una pel·lícula que parteix de les notes visuals d’aquell viatge i que vaig acabar durant el confinament. Allà vaig entendre una mica per què soc com soc, també. I esclar, es donava la gran sort per a mi, ara vist a posteriori, que jo rebia de la part femenina l’extrema frondositat del jardí, la profunditat de l’estany i el misteri de la llengua, i per l’altra banda rebia la matemàtica, la geometria, l’arquitectura, tot el que representava l’avi. Vaig haver d’anar trobant la meva manera de relacionar aquests dos mons. 

Per això a les seves obres mira que la ciència no perdi el misteri ni la poesia. 

— Exactament. Si només agafes la ciència plana i dura, li treus una part important, perquè la ciència també és misteri. Els científics estan investigant, de la mateixa manera que ho fan els artistes. Parteixen d’alguna cosa, molts cops d’una intuïció o una visió, i la miren de corroborar, i de vegades només ho aconsegueixen relativament. És una aventura no sols de la ment, inclou també la intuïció, el somni, la passió. Per això he volgut trobar el punt d’unió entre un llenguatge més sensual i misteriós i el purament científic de dades. 

Les tecnologies tampoc li han fet mai por. Va ser pionera en la utilització del vídeo. ¿Com hi va arribar? 

— Recordo que en la segona etapa a Nova York, quan ja hi vaig anar sola després de separar-me, vaig demanar una beca al ministeri de Cultura per fer Travessant llenguatges, una peça del 1981 que ara és a Can Framis. No coneixien ni la paraula vídeo, vaig haver d’enviar un escrit a part per explicar-ho. Quan me la van donar em vaig gastar tots els diners en comprar-me l’equip. En aquell moment jo no tenia un lloc propi, vivia rellogada a casa de Joan Jonas, que també era performer, i vaig agafar la càmera i quan em vaig veure a mi mateixa al monitor em vaig posar a plorar. Tenia clar que era la meva eina. En el cinema necessites molta gent per fer-ho i molt de temps per veure el resultat. El temps del vídeo és electrònic, no té límit, pot ser instantani, és un altre concepte de temps. S’acosta molt més a l’energia i per això vaig voler tirar per allà. 

En aquell moment ja vivia en un ambient artístic molt experimental, rodejada de l’ambient d’avantguarda de gent que formava part de moviments com Fluxus, amb ‘performers’, músics, ballarins… 

— Vaig tenir la sort increïble que el primer lloc on vaig viure al Soho en aquella etapa estava totalment ocupat per la gent de Fluxus. Al costat hi havia Nam June Paik, en un altre pis la ballarina Simone Forti, que estava llavors amb Peter van Riper, músic experimental amb qui vaig col·laborar molt, i més tard vam tenir una llarga relació. Veies les coses al moment, quan passaven, de manera improvisada. Era un moment apassionat perquè a tots els pisos hi havia algú que veia coses increïbles, i anàvem a concerts, o performances, col·laboràvem, experimentàvem. 

Forma part del que es coneix com a moviment d’art conceptual, que a Catalunya ha estat molt ric i que, de fet, va obrir les portes a entendre l’art d’altres maneres, però en el seu cas no ha perdut de vista la bellesa. 

— M’hi he entestat.No sé si és perquè vaig estar pràcticament morta o per què, però la bellesa per a mi ha sigut sempre com respirar, una cosa molt important en la meva vida. 

Perquè la seva vida i la seva obra sempre han estat absolutament mesclades, oi? 

Totalment. Per això de vegades quan faig tallers de llum als meus alumnes els dic: “Sortiu de l’escola, viviu, enamoreu-vos, perquè l’obra no pot sortir de cap altre lloc que de vosaltres. Isi no viviu no sabeu què podeu dir”. No es tracta d’una línia o de la tècnica, això n’és una petita part, però el que importa és l’experiència, el viatge, la passió. Com el vers de Machado sobre l’art: “Es puro juego, / que es igual a pura vida, / que es igual a puro fuego. / Veréis el ascua encendida”. Si no hi ha tot això, si no hi ha ascua encendida, no hi ha res. 

From the center

I en el seu cas, a la seva biografia hi ha hagut de tot. 

— Sí, abans he explicat la història del meu avi i de la meva besàvia, però suposo que l’accident que vaig tenir també em va configurar com soc, perquè vaig estar gairebé morta. Vaig estar durant molt temps amb una cuirassa de guix que em cobria des del pubis fins al cap. Vaig tenir un accident de cotxe en el qual va morir la meva mare, i jo conduïa, quan tenia 21 anys. Va ser un trasbals brutal, una mort total. El xoc i la immobilitat durant tant de temps, que no em deixava llegir i només podia veure la gent a través d’un mirall al sostre, van ser terribles. Finalment, un metge amic em va portar unes ulleres com les de l’avi, que tenen uns prismes que permeten que tu mirant el sostre puguis llegir el que tens sobre la panxa. Aquest joc de prismes i miralls ha configurat molt el que soc i el meu treball. 

Les visions diferents són, de fet, la gran constant del seu treball. 

— Goethe deia que “tot objecte ben contemplat esdevé un nou instrument de visió”. La visió és una cosa activa. Si tu agafes una persona que no ha vist mai res i li dones la vista, en el sentit purament que hi ha uns raigs de llum que travessen la retina i li arriben al cervell, no veurà la imatge, perquè la imatge es forma però el cervell no la pot descodificar. Nosaltres construïm la visió des que naixem, i la construïm en el si d’una cultura, no a fora, i, per tant, nosaltres al llarg de la vida desenvolupem el nostre sentit de la visió igual que desenvolupem la nostra intel·ligència fins a l’última respiració.

'Roda do tempo (2001), una gran instal·lació que Eugènia Balcells va fer al brasil en que feia girar elements daurats que es reflectien a les pantalles translúcides, el tema era el temps.

¿I això és una mica la funció de l’art, obrir aquesta experiència?

— Absolutament. L’art en el millor dels casos obre una petita finestra. Jo aspiro a haver obert alguna petita finestra a la visió de la realitat, amb tota la feina que he fet, sí, sense cap dubte. 

Una finestra que en el seu cas deixa passar la llum, un tema central també del seu treball. 

— Sempre m’ha interessat. Amb el temps em vaig interessar també per les diferents longituds d’ona que composen la llum, que és com una carrera de set cavalls en la qual cadascú té un pas diferent. El del vermell, per exemple, és molt llarg; el violeta, en canvi, és el més petit, però han d’arribar junts al mateix lloc. Per a mi va ser molt important entendre tot això, i he trobat després que, a sobre, coincideix amb els xacres dels hindús. Com més t’hi fiques, més coincideixen els sabers. A mi em va canviar la vida llegir el Tao de la física de Fritjof Capra, un físic nuclear que el 1979 va publicar aquest llibre, que mostra com les últimes teories de la física validen les visions de la mística oriental que en el món tot està interconnectat. El vaig trobar en una llibreria de l’East Village i em va trasbalsar. 

Amb el temps, amb Peter van Riper, vau comprar un edifici industrial per viure i treballar a Brooklyn, i gràcies a la seva venda ara ha pogut posar en marxa la seva fundació a Castellar de la Selva. Va ser dur deixar Nova York? L’enyora? 

— Jo mai enyoro res, perquè sempre estic en el present i mirant cap al futur. Aquella va ser una etapa impressionant. L’he viscuda amb molta intensitat, he tingut els meus amors, els meus treballs, les meves descobertes. Ha sigut un lloc de gran aprenentatge per a mi. Però vaig vendre l’estudi de Brooklyn per poder comprar 450 hectàrees de bosc i cases a Castellar de la Selva, i ara vull aprofitar aquesta oportunitat que la vida em dona de poder estar una època a la natura, perquè no he tingut mai a la vida aquesta possibilitat. 

Hem parlat molt de Nova York, però poc de Barcelona. ¿Com ha estat la relació amb la seva ciutat? L’ha tractat bé? 

— Em fa por parlar-ne. No sé com fer-ho, perquè crec que una de les qüestions que passen aquí és que no es té cura de les coses, no se’ls dona valor. Tinc moltes obres sobre Barcelona, que són de la ciutat, i que són en un magatzem. No hi ha hagut ni en els museus ni a la ciutat prou visió per donar compte del tresor del lloc, de la seva cultura i de la seva gent. 

'Jardí de llum', instal·lació que es va fer per l'estació de metro de Ciutat Meridiana.
Projeccions de llum a partir de l'obra 'Freqüències', que Balcells va fer a la plaça de Glòries en el marc del BCN Llum del 2021.
'Exposure Time', una peça sobre les runes del present en que va recuperar part de les restes de les cases que derruïen per a fer la Vila Olímpica.

De fet, de la seva generació el problema és que sembla que als museus només els interessen les peces inicials, les dels anys 70, quan possiblement l’obra més interessant és la posterior. 

— Per això a mi sempre m’agrada fer exposicions de peces noves. Per dir que estic viva i estic creant ara. Ara bé, també tinc coses que ja les vaig dir en el seu moment i que penso que les vaig dir molt bé i no les voldria tocar. Un director de museu em va dir que el problema era que jo no estava de moda. I me n’alegro. Em sembla fantàstic, és el millor que em podria dir. No estic treballant per la moda, estic treballant pel món, estic fent una investigació molt profunda de la imatge i de la llum. No m’interessa la moda, i menys dins el món de l’art. Què seria ara? Durant uns anys, per exemple, en el món conceptual tot havia de ser polític. I jo no en vull saber res. El que és polític ens ha portat a la disbauxa. Trobes artistes que es dediquen a fer exposicions sobre monstres perquè volen criticar els monstres. Doncs no, quina ximpleria, està tot confós. Si agafo totes les desgràcies i les poso en una obra, el que faig és reforçar aquesta visió. Som responsables de cada paraula i de cada visió que donem, i crec que la literatura, el cinema i l’art del segle XX ja estan plens de desgràcies i drames agònics. No en podem suportar ni un més. Ja ha quedat clar. Ara hem de fer-ho diferent. La meva teoria és que, perquè una cosa passi, primer l’hem de somiar, però esclar, si el que estem somiant són monstres i absoluts desastres és el que acabarà passant. Per això jo dic que ens hem d’atrevir a somiar en un món millor, en el jardí, en el millor de nosaltres mateixos. Aquest serà un viatge que farem tots junts, i per això ens hem d’atrevir a somiar, però a somiar bé.

Un bon somni ha sigut aquest diari, que ha insistit que volia que fos etern i utòpic. Per què va optar per posar-hi objectes en lloc d’imatges de llum o altres? 

— El repte era gran. L’estructura d’un diari sol estar marcada per quadrats i rectangles que pots variar mínimament. Vaig pensar que canviar aquestes imatges per unes de meves no modificava res essencial. Volia anar més lluny, explorar els límits, que és el que a mi m’agrada. Els límits de la impressió, els de la fotografia, els de l’equip de gent que el fa. I és el que hem fet. Ho hem explorat per mirar de treballar des d’un lloc completament diferent. Ja hi ha prou imatges meves en aquest suplement o en altres espais del diari. Amb la intervenció volia anar a l’arrel, als objectes mateixos que configuren les coses. Si agafes una pàgina del diari i hi col·loques uns personatges que caminen per sobre, aquesta pàgina es converteix en un laberint, en un món que es camina. Canvies tota la visió, i això em feia una il·lusió enorme. I ja havia treballat moltíssim amb objectes, abans. Ha sigut fantàstic que m’acceptessin de treballar així per fer un diari únic, difícil de repetir, perquè és un esforç important. Quan l’obris t’agradarà o no, però sabràs a l’instant que està passant alguna cosa i que s’han qüestionat els límits.

Fragment de l'obra 'Barcelona Postals' d'Eugènia Balcells
Les obres ocultes de barcelona

Una espina que té clavada Eugènia Balcells és que no es puguin veure les grans obres que va fer pensant en Barcelona. Una és Barcelona postals (a les pàgines centrals se’n pot veure un dels panells, fet amb postals antigues i noves, que representa la Font de Montjuïc, que havia fet precisament un cosí germà del seu avi). La va fer per a un encàrrec el 2004 a partir d’una obra que havia fet anteriorment també amb postals sobre l’Estàtua de la Llibertat de Nova York, que encara s’hi pot veure. L’obra barcelonina inclou 6.500 postals i va estar exposada a l’edifici blau del Fòrum fins que allà s’hi va instal·lar el Museu de Ciències Naturals. Ara és als magatzems sense una destinació clara. Tampoc està en marxa Jardí de llum, la instal·lació que va fer per a l’estació de metro de Ciutat Meridiana. I la Fundació La Caixa té també guardada i sense exposar des de fa anys la instal·lació Exposure time , una peça sobre les ruïnes del present en què va recuperar part de les restes de les cases que s’enderrocaven per fer la Vila Olímpica, algunes d’elles agafades de dintre l’aigua, per documentar-hi de manera real o ficcionada les històries de vida que desapareixien. És un document amb històries de vida. Tot i així, sí que hi ha obra seva en diversos museus del país i ha participat en molts festivals. A la imatge del mig es pot veure les projeccions de llum a partir de l’obra Freqüències que va fer a la plaça de les Glòries en el marc del BCN Llum del 2021. 

Dossier “Ens hem d’atrevir a somiar el millor món possible”
Vés a l’ÍNDEX
stats