Què passa si un dia es converteix tot l’espai en un habitatge? Què passa si, en un futur, tot esdevé un gran estudi, un taller o una oficina?”

Aquestes eren les pregunes que es feia la parella d’arquitectes mallorquins Tomeu Ramis i Aixa del Rey, de Flexo Arquitectura, en el moment d’afron- tar la reforma d’un local industrial al Poblenou, una de les plantes més altes d’un edifici just a tocar de les vies del tren.

Els agradava l’amplitud de l’espai, travessat per cinc grans pòrtics de formigó armat, i les possibilitats que aquesta estructura els oferia. Els agradava la lluminositat del local original i encara més la que es podia guanyar. I, sobretot, els atreien les característiques de l’edifici –una tipologia tan industrial, tan contundent, tan austera–, i també la idiosincràsia del barri, amb el seu tràfec lliure i a vegades fins i tot una mica caòtic de persones que hi treballen i hi conviuen quotidianament com una gran comunitat.

Els 220 m2 de l’espai els obrien nombroses possibilitats per concebre un futur concret per al local, però també, i sobretot, els brindava l’ocasió de somiar en múltiples escenaris futurs, sense tancar el projecte, deixant-lo obert. El que vindrà sempre és incert. I amb aquesta premissa inqüestionable els de Flexo, un estudi que de fa vint anys que està establert a Barcelona, van treballar el projecte de reconversió del que ara és un gabinet d’arquitectura amb espai per a un possible habitatge. “Vam optar per fer una arquitectura tova, amb sistemes reversibles i econòmics, que pugui adaptar-se a condicions futures ben diverses i que les actuals no hipotequin el que es pugui necessitar d’aquí uns anys”, afirma Tomeu Ramis, un dels dos arquitectes responsables del projecte.

Es va mantenir el terratzo original i també les bigues de formigó vistes. I es va alliberar tota l’àrea central que es va convertir en un gran espai, absolutament diàfan, en el qual unes mampares de policarbonat d’allò més lleuger, unes cortines i alguns panells de fusta posats a sobre del terratzo per no trencar-lo són les úniques línies divisòries que distribueixen el local. I ho fan deixant una zona més gran com a estudi i una altra de més privada, en la qual, si s’esdevé, s’hi pot dormir, relaxar-s’hi o prendre una dutxa amb vistes a Montjuïc.

La tipologia industrial

Hi havia un element característic de l’edifici al qual la parella d’arquitectes de Flexo no volia renunciar. Tota la façana que dona a les vies del tren està formada per franges de gelosia de vidre amb uns contundents marcs de formigó armat. És el que, en definitiva, marca el caràcter industrial del bloc, i ells ho consideren gairebé un patrimoni d’aquesta tipologia al Poblenou. Els dubtes eren si aquella quadrícula de formigó seria un obstacle per gaudir de l’àmplia panoràmica de Barcelona que, per la seva altura, té aquesta planta. Al canviar els vidres abans translúcids per uns de transparents, es va constatar que la visió de la ciutat s’hi obre imponent.

Així i tot, tan alliberat com està l’espai central i donat que només hi havia un punt per al subministrament i evacuació de totes les instal·lacions, Tomeu Ramis i Aixa del Rey van decidir crear una doble façana de vidre amb unes senzilles persianes enrotllables verdes al mig, i també amb verd i fusta, un llarg caixó que és banc, que és llibreria i espai de recorregut per a les instal·lacions. De fet, tot l’estudi-habitatge té un anell perimetral. Al perímetre s’hi situa la zona de bugaderia, la cuina, els dos espais per als dormitoris –simplement tancats amb unes cortines– i el bany. En tota la reforma, hi va haver poquíssima obra de paleta i més feina de fuster, que és el que permet aquesta unió de sistemes flexibles en el present i fàcilment reversibles en el futur.

Amb caràcter de loft, pot ser lloc de treball, pot ser habitatge; aquest estudi del Poblenou ha aconseguit mantenir la idiosincràsia industrial original, però alhora s’ha convertit en un espai tan senzill com confortable per a unes vivències lliures i canviants.

La humilitat de tot plegat es permet, això sí, uns punts d’extravagància, de sofisticació. Als de Flexo els agrada moure’s entre l’estètica dels anys 70, peces dels anys 50 i el més bàsic i natural de l’actualitat. Tot això hi queda ben reflectit en la reunió de colors, del mobiliari –poc i sovint humil, però curosament seleccionat– i alguns capricis que són els que marquen el contrapunt a l’estètica regnant. És el cas de la cuina, que, endossada a l’interior d’un espai de façana que era clos, té el frontal recobert d’un sofisticat marbre verd. Amb una gran illa concebuda quasi com un altar, amb marbre rosa València al sobre, mirall a sota i marbre verd als costats, esdevé una concessió a la fantasia, a unes estones per compartir la feina i la vida amb els amics.