BarcelonaEra un dia de les Fires de Sant Narcís, a Girona. En Narcís Farró i Albert va sortir al carrer poc després de les 10 del matí, amb barret i bastó, qui sap on anava. Potser només volia estirar les cames, potser anava a fer encàrrecs. Mai va poder explicar-ho, ja que aquell 30 d’octubre del 1899 li van clavar un tret al centre de Girona, al número 9 del carrer dels Ciutadans, on ara hi ha la seu de l’alberg de joventut Cerverí. Els veïns i botiguers no van sentir el tret, ja que just en aquell moment passava el carruatge que cobria el servei entre Girona i Olot. El soroll dels cavalls i les rodes sobre el paviment de pedra va permetre a l’assassí fugir sense que ningú el perseguís, ja que ningú va adonar-se dels fets. El criminal va fugir per sota de l’arc al costat del número 9 del carrer dels Ciutadans, sense problemes. Tant les autoritats com els periodistes que van arribar al lloc dels fets inicialment no van reconèixer el cadàver i van trigar una estona a entendre que era un assassinat, ja que es va arribar a parlar de la possibilitat que hagués estat un suïcidi. El mort no portava documentació a sobre, però tampoc semblava que l’haguessin robat. Es trigaria unes hores a saber-se que la víctima era en Farró, que pocs anys abans havia estat alcalde de Girona.

Narcís Farró era una persona prou coneguda, no tant pel seu breu pas per l’alcaldia de Girona, com pels seus negocis. En el moment del crim tenia 63 anys i es guanyava bé la vida. Tenia moltes propietats, com una mina de plom a Sant Pere d’Osor, accions de diferents empreses i fàbriques i un munt d’edificis, tant al barri vell de Girona com en altres viles properes. Era una persona que mai s’havia amagat políticament: era republicà i federalista, però allò no semblava un crim polític. ¿Qui l’havia matat? Les autoritats van arribar a la conclusió que l’assassí havia actuat sol i devia estar amagat al portal on ara hi ha la seu de la Cambra de Propietat de Girona, aprofitant que a l’edifici s’hi feien obres i que hi havia una tanca que li permetia estar amagat. Després de disparar el fatídic tret, va llençar la pistola, que seria localitzada per la policia unes hores més tard a l’entrada d’una botiga a prop del lloc dels fets, va enfilar pel carrer de l’arc i va marxar pel carrer de les Ferreries Velles, on alguns testimonis sí que recordarien que van veure un home corrent al voltant de les 11 del matí. Però com que venia d’un altre carrer i no sabien que a pocs metres hi havia un cadàver, no hi van donar importància.

Joan Barbarà, que va estudiar en un article a la Revista de Girona com es va tractar el cas a la premsa local, es va sorprendre en veure com l’endemà la notícia gairebé no va ser destacada. Es notava que els periodistes que havien anat a peu al lloc dels fets no sabien qui era Farró. A la mort d’un home que havia tingut una vida fascinant s'hi dedicava menys espai que a les fires, on una de les novetats era una cursa de bicicletes, i gairebé la mateixa rellevància que a l’atac d’un gos que havia mossegat diverses persones. Dos dies després, el Diario de Gerona sí que dedicaria un bon espai al cas, parlant d’un crim que seria “una taca per a la nostra ciutat”, una nota negativa de les fires. 

Les autoritats van anar a parlar amb els familiars i els coneguts d’en Farró per intentar trobar alguna pista sobre qui podia ser el criminal. Narcís Farró era una d’aquelles persones que havia viscut diferents vides i havia conegut un munt de gent. Tenia molts amics, més coneguts i, per tant, alguns enemics. Nascut a Sarrià de Ter el 13 de març de 1826, era fill de Ramon Farró Farró, un botiguer de Sarrià, i de Coloma Albert Massot, de Verges. Els Farró tenien algunes propietats a Sarrià de Ter i tendències polítiques lliberals. El seu avi havia participat en el govern municipal de Sarrià de Ter quan les tropes de Napoleó havien envaït Espanya, durant la Guerra del Francès. En Narcís, que es casaria amb una cosina, motiu pel qual va haver de demanar permís a l’Església, es va interessar sempre per la política, com el seu avi. I no tenia en bona consideració la monarquia espanyola, així que va acostar-se a grups republicans. Malgrat que no militava en cap associació o partit, el 1868 en Narcís va emocionar-se quan va esclatar l’anomenada revolució de la Gloriosa, la sublevació militar amb el suport de part de la població que va suposar el destronament i l’exili de la reina Isabel II i l’inici del Sexenni Democràtic. En Narcís va sortir al carrer, va escriure articles i va formar part del comitè local dels republicans federals.

Tant ho vivia, que el 1869 va ser un dels caps visibles d’una nova insurrecció viscuda en terres de Girona contra el govern de Madrid reclamant més federalisme en una època en que els republicans es dividien entre el centralisme unitari i una visió més plural de l'estat. Acompanyat pel seu cosí Josep Antoni Albert (l’avi de l’escriptora de l’Escala Caterina Albert, que escriuria sota el pseudònim de Víctor Català), va formar un grup de 40 homes de Sarrià de Ter i rodalia, que durant uns dies van rondar per la província intentant fer-se forts amb altres grups revoltats a l’Alt Empordà a les ordres del diputat provincial Suñer i Capdevila. Al final, les autoritats van enxampar els revoltats, tot i que en la fugida sense sort cap a la Jonquera, Farró deixaria un bon record quan va jugar-se la pell evitant que alguns dels soldats del grup de Suñer i Capdevila poguessin saquejar llars de la Jonquera, com explicaria l’historiador Josep Clara en el seu llibre sobre els alcaldes de Girona. “A qui intenti robar li tiraré quatre trets” hauria dit en Farró, que poc després va entregar-se a les autoritats. Aquest acte valent li va servir perquè moltes persones influents escrivissin cartes a favor seu quan va ser castigat per les autoritats. No va ni passar per la presó.

Durant els següents anys es va centrar en els negocis i va fer fortuna amb una pràctica molt comuna llavors. En una època en què el servei militar podia significar acabar al Marroc o perseguint carlins, moltes famílies riques pagaven diners per evitar que els seus fills haguessin de marxar. Farró cobrava diners de mans de qui els tenia i buscava joves sense sort, als quals oferia una xifra a canvi que marxessin ells a l’exèrcit. Tenia tractes amb els militars i així gestionava el destí de molts joves. Tant bé li anava aquest negoci, que tenia dues oficines, una a Girona i una segona al carrer de l’Hospital de Barcelona, i s'anunciava als diaris de l’època. Curiosament, els republicans afirmaven estar en contra de les quintes. En Farró donava suport als polítics que feien discursos en contra d’una pràctica de la qual ell en treia beneficis.

Un breu pas per l’ajuntament

Durant aquell segle XIX, la política estatal era un polvorí, ple de girs de guió, revoltes, guerres i violència. El 1873 el rei Amadeu I abdicaria, fet que va provocar l’arribada de la Primera República. En aquells dies de canvis, els governadors civils van omplir el buit de poder decretant consistoris municipals escollits a dit. Farró entraria a l’Ajuntament de Girona com a primer tinent d’alcalde sota l’alcaldia de Joaquim Riera i Bertran. En Riera, que tenia tot just 25 anys i encara avui és l’alcalde més jove de la història de la ciutat, va dimitir el 21 d’abril de 1873 argumentant motius de salut. No semblava còmode en el càrrec, ja que era un home de lletres, com demostraria anys més tard destacant com a poeta i dramaturg. Va guanyar els Jocs Florals i va fer amistat amb Narcís Oller i Àngel Guimerà.

La dimissió de Riera va provocar que Narcís Farró fos escollit alcalde per la resta de consellers. És a dir, va ser alcalde, però no va ser votat per la població. Narcís Farró, que llavors tenia 47 anys, no estava per la feina. Quan no portava ni tres setmanes en el càrrec, també va dimitir argumentant un trasllat de domicili a Banyoles. Pel que sembla, preferia els negocis a tenir un càrrec amb tanta responsabilitat. Dit i fet, ja que va viure ben poc a Banyoles, i va tornar ràpidament a Girona, on va seguir fent negocis, comprant accions de fàbriques i dedicant-se a donar préstecs cobrant interessos al 6%. El 1874 tornaria a la política activa quan es va produir el cop d’estat del general Pavía. Narcís Farró va ser nomenat diputat provincial de la Diputació de Girona. De nou, va ser una aventura curta. La política li interessava, però ell no semblava estar disposat a tenir un càrrec públic.

El 1875, Narcís Farró va viure un ensurt quan va ser denunciat i empresonat a França, on també hi feia negocis, acusat de possessió de diners falsos. Tant en Narcís com el seu soci, el diputat per Barcelona Josep Bosch, van poder demostrar davant del jutge que un tal Pascual Borreda els havia enganyat pagant-los diners falsos i havia fugit a Londres. Al final, Farró i Bosch s’hi van estar poc, a la presó francesa. Per acabar-ho d’adobar, en el moment de la seva mort Narcís Farró tenia diversos casos judicials oberts, en què ell exigia diners a persones que no li havien pagat el que tocava en conceptes de lloguer o de retorn de préstecs. Un d’aquells homes que tenia un conflicte amb el Narcís era Miquel Vidal Llumbart, rector de la parròquia d’Orriols. Les autoritats el van descartar com a sospitós, però van investigar les altres persones que tenien casos oberts amb l’exalcalde de Girona. Eren unes quantes.

La llista de possible enemics d’en Narcís Farró era ben llarga. Però entre les converses amb veïns i coneguts, i l’estudi dels casos judicials oberts, els policies ràpidament van fixar-se en un home que encaixava amb la descripció del pistoler. Es deia Joaquim Duran Turrós, un home de la mateix edat que en Narcís, també fill de Sarrià de Ter. Es coneixien de tota la vida, tot i que havien seguit camins ben diferents. En Narcís, amb ambició, i en Joaquim, sense cridar l’atenció. L’enemistat de Duran amb Farró derivava d’un plet judicial que Farró havia guanyat.

Una qüestió de diners

L’Audiència de Barcelona, el 18 d’octubre de 1889, havia dictat sentència en un cas en què Farró havia denunciat Duran i els seus familiars, als quals reclamava unes propietats per les quals no havien pagat tot el que tocava, així com una indemnització. El jutge va donar la raó a l’antic alcalde de Girona i va condemnar Duran, la seva dona, Magdalena Traiter Albertí i la seva filla, Elvira Duran Traiter, a pagar una xifra de diners que afirmaven no tenir. Una parella, per cert, que serien els besavis de l’historiador Santiago Sobrequés Vidal. Duran havia de pagar una xifra de 9.488 pessetes que no tenia. I, desesperat, va decidir revenjar-se de Farró, a qui acusava de no tenir pietat. Conscient que li tocaria entrar a la presó si no pagava, va actuar a la desesperada. 12 dies després del judici, doncs, va anar al carrer dels Ciutadans i va posar-se a esperar en Farró, amb qui havia coincidit tants cops al llarg de la seva vida quan eren nens de la mateixa edat a Sarrià de Ter.

El 15 de juliol del 1890, el jutge Enrique Roig Barrero va acusar formalment Duran, que ja feia mesos que era a la presó, del crim. Roig va convidar la població civil que conegués més detalls del cas a col·laborar, ja que en Duran, després d’admetre ser l’assassí, es negava a donar detalls del que havia passat. Es va tancar en si mateix, acceptant el seu tràgic destí i negant-se a respondre alguns dels dubtes que tenien les autoritats, com per exemple si havia seguit en Farró el dia del crim, el qual vivia al barri del Pont Major, lluny del lloc dels fets. ¿Havien quedat? ¿Com sabia en Duran que passaria per aquell carrer?. El judici mai va celebrar-se. El 22 d’octubre d’aquell any, Duran va morir a la presó, dos mesos abans de la data del judici, prevista per al desembre. La seva mort per causes naturals va permetre a la seva dona cobrar una pensió de vídua. I el cas es va tancar, deixant alguns dubtes que mai van poder ser resolts.