Els tòpics i els prejudicis sovint encara confonen les biblioteques amb uns indrets foscos i estàtics, com arrabassats del curs dinàmic i virolat del món, uns indrets on no hi passa mai res i on el poc que hi passa és seriós i avorrit. Interessant, com a molt, només per a unes poques persones –naturalment serioses i avorrides–. Els tòpics i els prejudicis en aquest cas també s’equivoquen del tot. En les seves diverses formes i funcions, les biblioteques estan al cor mateix de l’aventura existencial i social humana. Hi estaven en el passat, quan aparegueren a Mesopotàmia i al Pròxim Orient fa més de cinc mil·lenis, i hi estan en l’actualitat, quan el món sembla posseït per un caos frenètic i oblidadís.

Sense biblioteques, el nostre passat seria més pobre, el nostre present seria més absurd i erràtic i el nostre futur seria més buit i incert. Dipòsits durant milers d’anys de sabers encara més mil·lenaris –una funció encara vigent i central–, les biblioteques avui en dia són moltes més coses: nuclis aglutinadors i dinamitzadors d’unes societats marcades per la inestabilitat i la incertesa, per la disgregació comunitària i la desigualtat econòmica, per la reformulació del coneixement i de la intimitat, per les noves maneres de gestionar la memòria i de comunicar-nos entre nosaltres. Les biblioteques –les públiques, les universitàries, les patrimonials, les especialitzades, les escolars...– són avui una mescla de magatzem sapiencial i d’espai difusor de coneixements, de temple i de museu, de centre cívic i d’aula.

Aquest 2022 es compleix ja el vintè aniversari de la inauguració de la nova Biblioteca d’Alexandria, que en el seu moment va ser celebrat com un esdeveniment mundial que lligava els sabers del present amb els del passat i que reafirmava la continuïtat històrica i cultural de l’experiència humana, des de les cultures mesopotàmiques i grecollatines fins a l’atomització globalitzada de començaments del segle XXI. Però la valoració de la importància de les biblioteques no hauria de dependre de les efemèrides puntuals, per simbòlicament potents que siguin. Al contrari: és urgent descobrir –recordar– a tothom la decisiva importància quotidiana de les biblioteques en les societats del món actual.

A Marta Cava, una jove bibliotecària escolar que porta temps fent difusió sobre el seu món i el seu ofici a Twitter, li molesta la visió simplificada que es té de les biblioteques. “Són moltes coses alhora i ofereixen molt a la gent –diu–. Per començar, fan una funció tan important com facilitar l’accés a la lectura i el coneixement a tota la ciutadania sense fer distincions de cap mena i amb independència de l’edat, la procedència, la condició social i les possibilitats econòmiques dels usuaris”. I això, que és tant, no és tot.

Una llarga història

Les biblioteques han canviat moltíssim al llarg del temps. Han canviat, per començar, els espais que servien com a tal. De les sales petites en soterranis d’Ebla i de Nippur al tercer mil·leni aC es va passar als palaus del segle XVII, o als majestuosos edificis del XIX, o als funcionals i sovint vistosos edificis moderns del XX i el XXI. També ha canviat la ubicació de les biblioteques en l’entramat urbà i social: si al principi estaven aïllades en temples, vetades a la gent, a partir de Grècia i Roma cada cop ocuparen una posició més central en el teixit urbà, dins el cor social. També ha canviat, òbviament, el que s’hi conservava: de les tauletes d’argila amb les restes de saber de les civilitzacions sumèria, assíria i babilònica es va passar al papir i al pergamí, fins que l’aparició del paper i la revolució de la impremta van ser l’origen de les actuals masses enormes de llibres, als quals s’han d’afegir ja els nous formats. També, per descomptat, han canviat els mètodes de conservació dels arxius i materials, i l’accés que hi té el públic.

El que no ha canviat, però, és la funció principal de les biblioteques –ho diu la professora de la Universitat de Gal·les Katharina Zinn– com a institucions “dissenyades per emmagatzemar qualsevol text escrit d’importància general amb l’objectiu de transmetre la memòria cultural d’una comunitat i assegurar la disponibilitat continuada dels seus coneixements i habilitats”. Per bé que no tot són flors i violes. Un altre aspecte que no ha canviat al llarg de la història és la manera com es formen els fons de les grans biblioteques: mitjançant compres i donacions, sí, però també a través de saqueigs, de requises a visitants estrangers, de robatoris.

Després de les biblioteques de Mesopotàmia i del Pròxim Orient, l’Acadèmia de Plató a l’Antiga Grècia –Aristòtil va ser un dels primers a tenir clar que allà on s’ensenya hi ha d’haver una biblioteca– i la Biblioteca d’Alexandria, a l’Egipte conquerit per Alexandre Magne, poden prendre’s com els dos models fundacionals de la institució. Explica Lluís Agustí, bibliotecari i també professor de futurs bibliotecaris a la Facultat d’Informació i Mitjans Audiovisuals de la UB, que Roma, de qui nosaltres ho hem agafat gairebé tot, “va heretar i engrandir el model grec de biblioteques, amb un sistema d’arxius estatals, un nodrit entramat de biblioteques públiques i nombroses biblioteques privades”. “Les biblioteques eren un signe de poder i de prestigi”, diu.

Al Baix Imperi Romà, però, tot canvia: “L’ensenyament perd pes, l’alfabetització dels ciutadans disminueix i, per tant, cauen els potencials nous lectors i les biblioteques”, diu Agustí. És aleshores quan es produeix un desplaçament de l’ensenyament i el saber: de l’obertura i el formiguejant contacte humà de les ciutats es passa a la reclusió exclusiva i estàtica dels monestirs. És allà on es conserva i es reprodueix, gràcies al meticulós treball dels monjos copistes, el llegat de la cultura occidental entre els segles V i XIV.

Els canvis d’ubicació i de funció social també havien comportat altres canvis. Per exemple, en les figures dels bibliotecaris. “A Mesopotàmia o Egipte –explica Lluís Agustí–, més que parlar de bibliotecaris com a conservadors i difusors del saber, hi havia la figura del vigilant del secret. Era qui organitzava el coneixement, però també qui el custodiava. Tenia alhora un poder religiós i secular”. Això va canviar amb el món grec, quan els bibliotecaris passaren a ser savis i filòsofs, com Cal·límac. A Roma, en canvi, els bibliotecaris eren erudits romans o bé esclaus i presoners grecs, és a dir, persones instruïdes i amb coneixement de grec i llatí, cosa que els permetia copiar i gestionar les col·leccions d’obres en grec. A l’Edat Mitjana, els bibliotecaris passaren a ser, curiosament, una mescla de vigilant del secret mesopotàmic i de savi erudit romà: el monjo medieval que, reclòs en monestirs o a l’ombra de les catedrals, custodia còdexs i documents eminentment religiosos i només transmet coneixement als que són com ell.

L’Edat Moderna i les noves biblioteques

Abans i tot del final de l’Edat Mitjana, les biblioteques continuaren el seu procés de transformació i, alhora, es diversificaren. Aparegueren les universitats i, per tant, també les biblioteques universitàries, versions renovades de l’Acadèmia de Plató. Gràcies a la impremta, aviat van poder formar grans col·leccions, les quals prioritzaven tot sovint les adquisicions de les novetats de les disciplines que s’hi ensenyaven. Concebudes per estar al servei de la comunitat universitària, també estaven obertes a estudiosos estrangers, i fins ara.

Tot i que moltes biblioteques nacionals es formaren al segle XIX –o ja en el XX, com és el cas de la de Catalunya, del 1907–, les primeres es remunten a l’Europa del segle XVI. Es considera que la primera biblioteca nacional va ser la de França, configurada a partir de les col·leccions privades dels diferents monarques (Carles V havia fundat el 1367 la Bibliothèque du Roi). Explica Lluís Agustí que “moltes biblioteques nacionals anteriors al XIX van formar-se inicialment a partir de les col·leccions dels sobirans de cada territori, ja fossin reis, papes o bé famílies nobles”. Un fet clau en la confecció de les biblioteques nacionals va ser l’establiment en certs països del dipòsit legal (segle XVI), que obligava cada impressor a lliurar una còpia de cada títol que feia. Naturalment, aquella disposició tenia un doble objectiu: d’una banda, construir un fons bibliogràfic ric i exhaustiu a partir del que es publicava sense haver de fer costoses inversions; de l’altra, vigilar i fiscalitzar tot el que s’imprimia al regne.

Les biblioteques parlamentàries sí que van aparèixer bàsicament al llarg del segle XIX. Tal com explica Lluís Agustí, “són eines de les cambres legislatives, i els seus usuaris són els membres de les cambres, que s’han de documentar en el procés d’elaboració de disposicions i lleis”. Els fons solen ser generals, però hi predomina la documentació jurídica, útil per als legisladors. Potser la biblioteca parlamentària més famosa del món és la Library of Congress de Washington, creada el 1800 com a biblioteca de la House of Representatives i que no ha parat de créixer fins a convertir-se en la biblioteca nacional dels EUA. Actualment, conté 32 milions de llibres, entre molts altres materials com ara manuscrits, mapes, enregistraments sonors, arxius i gravats.

Fins als segles XVI i XVII, les biblioteques tenien una ambició generalista: volien acumular de tot perquè volien preservar-ho tot. En aquella època, aparegueren les primeres biblioteques centrades en un tema específic. “Eren biblioteques –diu Agustí– especialitzades en funció d’on eren i a qui servien: els hospitals i els laboratoris, per exemple, tenien biblioteques especialitzades en temes mèdics i científics…” Durant els segles XIX i XX, les biblioteques especialitzades també es van anar ampliant, resultat de la proliferació “d’institucions dedicades a l’estudi o la recerca en un àmbit concret, que feien necessari posar a l’abast de tècnics i investigadors tants documents sobre un tema com fos possible”. A Catalunya, una de les primeres biblioteques especialitzades va ser la de l’Il·lustre Col·legi d’Advocats de Barcelona (1833).

Les biblioteques públiques per a tothom

Una biblioteca pública és aquella que està oberta al públic en general sense restriccions de classe social ni condicionants socioeconòmics. Tot i que a l’Antiga Roma aquestes restriccions i condicionants eren la base de tot –no tothom era ciutadà de ple dret–, les primeres biblioteques que es poden considerar públiques es remunten a la Roma de Juli Cèsar. Amb tot, el seu fons era molt erudit i no es corresponia al nivell i els interessos de la majoria dels seus potencials usuaris.

Amb la desaparició de l’Imperi Romà, i els canvis socials que va implicar, la idea de biblioteca pública va entrar en crisi i va desaparèixer. No va retornar fins ja ben entrada l’Època Moderna, quan “va créixer notòriament la producció bibliogràfica en llengües que no eren el llatí –explica Lluís Agustí–, l’alfabetització va començar a estendre’s, la classe mitjana va guanyar un progressiu protagonisme i van aparèixer nous canals de difusió del coneixement aliens als institucionals i oficials”. Amb tot, aquelles primeres biblioteques públiques –fetes a partir de fons particulars, o de donacions, o de saqueigs– tenien sovint fons també erudits. “No va ser fins al segle XIX que, sobretot al Regne Unit i als EUA, s’obriren biblioteques amb fons adients, destinats a les classes obrera i menestral”, resumeix Agustí.

Al llarg d’aquests dos últims segles, i en especial a partir de la segona meitat del segle XX, les biblioteques públiques han augmentat en nombre i en funcions. Diu Marta Cava que ara, més enllà de proporcionar lectures, coneixement i formació, “les biblioteques públiques tenen un paper social molt important, més enllà del llibre”. “No són poques les biblioteques, per exemple en barris com Ciutat Vella, que s’ofereixen a les persones d’origen migrant com a espai de trobada, perquè es reuneixin i puguin parlar i construir comunitat. També són, tant per a nens petits amb pares que treballen com per a gent gran que no té ningú al món, un refugi contra la solitud”. Les biblioteques continuen ocupant un lloc central en el present i el futur de les societats humanes.