Darrerament vivim una intensa activitat en el sector de la moda, amb un autèntic joc de trons entre els seus directors creatius. Tot va començar amb la sortida de Hedi Slimane de la casa Celine, la qual va iniciar un efecte en cascada de les firmes més importants substituint els seus creatius, com és el cas de Gucci, Chanel, Valentino, Chloé, Alexander McQueen o Bottega Veneta. Un joc que encara no ha acabat, ja que resta saber a on anirà a petar John Galliano, després d’abandonar Maison Margiela i ser substituït per Glenn Martens, i també falta definir el futur incert de cases com Christian Dior o Loewe. Però aquestes operacions, que oscil·len entre la fredor d’un tauler d’escacs i l’apassionament d’una novel·la turca, no poden fer-nos passar per alt un fet: com és que, després d’aquests moviments, més del 90 % dels actuals creatius de les principals cases de moda són homes? Uns moviments que estarien substituint per dissenyadors dues de les poquíssimes dones que hi ha a primera línia: Maria Grazia Chiuri a Christian Dior i Virginie Viard a Chanel.

Aquesta situació, de per si preocupant, encara es fa més difícil de comprendre si tenim en compte que la proporció d’estudiants universitaris de disseny de moda nois no superen el deu per cent del total. A més, cal recordar que històricament les dones, a banda de sargir mitjons, fer vores i arranjar vestits gratuïtament (segons Silvia Federici, “Allò que anomenen amor és treball no remunerat”), van ser la mà d’obra anònima i imprescindible de l’auge del sector tèxtil durant els segles XIX i XX i que van fer possible l’excel·lència dels grans modistes de la història. La cuinera Maria Nicolau denunciava una circumstància anàloga en l’alta gastronomia en el programa Culturas 2 de TVE.

Nicolau posava atenció en el congrés internacional Madrid Fusión, de referència en el sector, amb un auditori principal amb 47 participants, dels quals 44 eren homes i tan sols 3, dones. ¿És lògica aquesta proporció quan la dona ha entomat històricament la càrrega que suposa alimentar durant tota la seva vida els altres? Antigament, els estudis universitaris d’història de l’art, així com les humanitats en general, es reservaven a les dones per no tenir una correspondència directa amb el món laboral i assegurar-se, en conseqüència, que no abandonarien l’àmbit domèstic. Actualment, malgrat continuar comptant amb un alumnat universitari aclaparadorament femení, són els homes els qui, de manera generalitzada, dirigeixen les institucions museístiques.

Certament, és bo que s’hagi trencat la segregació laboral del segle XIX, que considerava que sectors com el tèxtil i la moda, l’educació o la infermeria eren propis de dones, per ser extensions de les tasques domèstiques i de cures que se’ls atribuïen indefectiblement a elles. Però el que no és tan bo és que les bases d’aquests sectors segueixin estant integrades per dones, però que els llocs de poder i amb visibilitat els gaudeixin els homes. I jo em pregunto: ¿en quin moment ens hem deixat prendre el control d’uns sectors que van ser clau per a l’inici de l’emancipació econòmica de les dones? Mentre ells estan accedint sense restriccions en els àmbits considerats femenins, ¿nosaltres estem gaudint de les mateixes facilitats a l’hora d’entrar en els seus espais de poder? I, en definitiva, ¿estem avançant en igualtat o simplement estem enredades en un patriarcat que, com una hidra, quan aconsegueixes tallar-li el cap n’hi neixen quatre?

L’any 1971 la historiadora estatunidenca Linda Nochlin escrivia un text fonamental per a la teoria feminista en art titulat Per què no hi ha hagut grans dones artistes? En ell, desentrellava el fet que, lluny de ser menys talentoses, aquestes havien patit uns impediments socials, culturals i institucionals del tot adversos, que no afavorien en cap cas que brillessin en aquest camp. En la mateixa línia, el col·lectiu feminista Guerrilla Girls es preguntava l’any 1989 si les dones havien d’estar nues per poder entrar en el Museu Metropolità. En ple segle XXI jo em qüestiono si, malgrat el nostre talent i excel·lent preparació, ens hem de conformar a ser models amb belleses normatives per tenir representació en el món (considerat femení) de la moda.