EL DIA 9 DE NOVEMBRE DEL 1989 A LES NOU DE LA NIT LES RÀDIOS I TELEVISIONS JA HAVIEN ENDERROCAT EL MUR DE BERLÍN. Els diaris treien edicions amb titulars a tota pàgina anunciant la fi de la Guerra Freda. Però al carrer tot continuava igual. El Mur continuava al seu lloc, incòlume, i els alemanys orientals continuaven sense fiar-se de les promeses del seu govern i abandonaven el país a través de Txecoslovàquia i Polònia. Els periodistes ens havíem cregut Günter Schabowski, membre del buró polític i del comitè central del SED, el partit comunista de la República Democràtica Alemanya (RDA). Al final d’una conferència de premsa en què es va dedicar a fugir d’estudi, el corresponsal de l’agència ANSA Riccardo Ehrman li va preguntar per la promesa reglamentació de “viatges” que suposadament el comitè central havia d’aprovar. Schabowski es va ficar la mà a la butxaca de la jaqueta, va treure’n un paper arrugat i va llegir: “Volem... per mitjà d’una sèrie de canvis, inclosa la llei de viatges, obrir l’oportunitat perquè la gent [...] per viatjar on vulguin”. Va assegurar que s’havia regulat la “sortida permanent” de la República. “Hem decidit avui implementar una regulació que permet a qualsevol ciutadà de la RDA abandonar la RDA a través de qualsevol dels passos fronterers”, va dir textualment.

El rebombori a la sala va ser majúscul. Com? Amb quin document? Quan? Schabowski, òbviament confús, aparentment incrèdul sobre el que ell mateix acabada d’anunciar, es va tornar a posar les ulleres i va continuar llegint: “Les aplicacions per viatjar a l’estranger ja no necessitaran els requeriments exigits anteriorment i les autoritzacions es concediran en poc temps, les raons per denegar-les només s’aplicaran en casos excepcionals. Els departaments responsables tenen instruccions per atorgar visats per a sortida permanent sense restriccions”.

La sala era un guirigall. “Amb passaport?”, va preguntar algú. Schabowski va tornar al paper. “La sortida permanent és possible a través dels punts fronterers entre la RDA i la RFA... però no puc respondre sobre els passaports, és una qüestió tècnica, perquè tothom tingui passaport primer caldrà distribuir-ne...” “I quan entra en vigor?” La mirada de perplexitat de Schabowski ho deia tot. “Això entra en vigor, segons la meva informació, immediatament, sense més demora”. La sortida “permanent” podia fer-se per tots els passos fronterers, va precisar, cosa que també incloïa Berlín.

La sala ja era un caos. Els membres del politburó que havien acompanyat Schabowski a l’IPZ (Centre Internacional de Premsa), Helga Labs, Gerhard Beil i Manfred Banschak, que fins llavors s’havien mantingut en silenci, va semblar que volien intervenir. “Sense demora…”, va dir la primera; “Ha de decidir-ho el consell de ministres”, va intervenir Beil gairebé xiuxiuejant. Però Schabowski va reprendre el paper i va llegir: “El consell de ministres ha decidit que mentre el Parlament no implementi la llei corresponent estarà en vigor aquesta regulació transitòria”.

“QUÈ PASSARÀ AMB EL MUR?”

Schabowski ja no sabia com respondre a la pluja de preguntes que arribaven de la sala. “M’expresso amb molt de compte -va reconèixer llavors-, perquè no estic al dia d’aquests assumptes: he rebut aquesta informació just quan venia cap aquí”. Va mirar el rellotge i va dir que havia de marxar i que només acceptava una última pregunta. “Què passarà amb el Mur de Berlín?”, li van dir cridant. No ho sabia. “Això de travessar el Mur des de la nostra banda no està del tot clar, hi ha molts factors que s’han de tenir en compte, incloses les relacions entre la RDA i la RFA, el camarada Krenz…” i se’n va anar per la tangent parlant de la necessitat d’un procés per assegurar la pau o de la importància del desarmament. Després es va aixecar i se’n va anar.

La intervenció de Schabowski s’estava retransmetent en directe per la televisió de la RDA i les agències de notícies van començar a difondre la notícia de seguida. Tots els periodistes internacionals presents a la Mohrenstrasse en van informar els seus mitjans. “El Mur de Berlín ha caigut”, proclamaven. A les 20.00 hores, el Tagesschau, el telenotícies de la primera cadena de la RFA, obria amb el titular: “La RDA obre les fronteres”.

Però, enviades les cròniques, inconscients fins a cert punt de l’efecte rebot que tindria la informació, la majoria dels periodistes que érem allà ens en vam anar a sopar. El que no esperàvem és que en sortir del restaurant, quan enfilàvem la Leipzigerstrasse en direcció al Checkpoint Charlie per acompanyar dos col·legues que s’allotjaven a Berlín Occidental, hi hauria tanta gent congregada al voltant del famós pas fronterer, potser més d’un centenar de persones, cosa absolutament impossible en aquell estat que havia fet del control policial la base de la seva existència.

Tranquils, miraven cap a la torreta de vigilància i li deien a l’oficial a càrrec: “Ho han dit per televisió. Es pot passar a l’altre costat”. Ho havia dit la televisió i la ràdio del Berlín Occidental, que, per descomptat, tenia molta més credibilitat que la de la RDA. I això ho sabia també l’oficial, que acabava de parlar amb Harald Jäger, també tinent de la Stasi, de guàrdia al punt de control de la Bornholmerstrasse.

Jäger, que havia escoltat amb incredulitat la intervenció de Schabowski, li va aconsellar que fes com ell, que ordenés als seus homes que diguessin a la gent que feia falta un visat. Però no va convèncer a ningú. “Schabowski ha dit que es pot passar immediatament”, insistien els congregats, el nombre dels quals augmentava ràpidament.

Cap a les 21.00 hores, al davant del punt de control de la Bornholmerstrasse ja hi havia una cua de cotxes de més d’un quilòmetre i milers de persones s’amuntegaven contra el Mur. Jäger estava desesperat. Trucava una vegada i una altra als seus superiors sense rebre resposta, i es comunicava amb els comandaments d’altres punts fronterers només per adonar-se que els havien deixat sols. Conscient que l’ús de la força podia causar una matança va decidir deixar passar els més alterats i segellar-los el passaport perquè no poguessin tornar. Va ser un error. La notícia va córrer com la pólvora i la gent ja no feia marxa enrere. Alguns dels que havien sortit volien tornar per anar cap a casa seva. Jäger va reunir al seu despatx tots els agents i els va proposar tres alternatives: esperar, deixar la decisió en mans de l’exèrcit o apujar les barreres i permetre el pas a tothom de manera descontrolada. Eren les 23.25 i en aquell moment milers de persones ja cridaven davant de la seva garita exigint-li que obrís la frontera. Cinc minuts més tard, sense rebre cap ordre, va apujar la barrera i la gent va passar en massa a l’altra banda.

Al Checkpoint Charlie la situació era encara més caòtica. Una multitud s’amuntegava a banda i banda del Mur. El contrast era brutal. A la part occidental, els berlinesos, excitats, molts amb massa alcohol per les venes, intentaven pel seu compte tirar el Mur a terra i anar cap a l’Est. Els VoPos, la policia de la RDA, van córrer a tancar les portes d’acer que bloquejaven la Friedrichstrasse, però ja no imposaven respecte. La gent hi pujava, tirava objectes, cantava, cridava. Des de l’altre costat la visió era dantesca. Els berlinesos orientals estaven en silenci, a l’espera que l’oficial prengués una decisió, que ja no podia ser altra que obrir les portes. El tinent de guàrdia, quan va saber que Jäger havia obert la barrera, va baixar de la seva torreta i es va dirigir cap a l’edifici central de la duana. Va tornar a sortir i es va acostar a la gent. De sobte, es van obrir les portes d’acer. Només va dir: “Poden passar”. Ordenadament, en fila, sense escarafalls, van començar a desfilar cap a la ciutat prohibida, cap al paradís, que de ser inassolible va passar a ser molt a la vora. En tots els altres passos fronterers va passar el mateix.

Vam quedar literalment submergits en el corrent humà que fluïa per la Friedrichstrasse i es capbussava en l’excitada massa dels seus veïns occidentals, que els aclamaven.

-On van? -vam preguntar.

- Darüber [A l’altre costat] -va respondre amb absoluta serenitat un home de mitjana edat, agafat del braç de la seva dona, com si hagués sortit a comprar tabac al bar de la cantonada.

-Tornaran? -vam demanar, escopint la pregunta clau, la que resumia tot el que havia passat els mesos anteriors.

-Esclar, si hem deixat els nens al llit i demà he d’anar a treballar. Per cert, algú té una moneda?, vull trucar als meus parents a Düsseldorf.

Mentre miràvem si teníem alguna moneda, potser intuint la nostra sorpresa per la seva resposta, potser disfrutant de la jugada, amo per primera vegada de la situació, va inclinar el cap fins a quedar-se a la meva altura i, en to confidencial, va sentenciar:

-Això ja no es torna a tancar mai més. Això s’ha acabat.

Aquesta escena, aquesta breu conversa, ho deia tot. Una imatge, de les milers que em van omplir els ulls aquella nit, destaca sobre totes les altres. Molt tard, ja de matinada, caminava per Unter den Linden en direcció a la Porta de Brandenburg, el punt clau en què el Mur es convertia en ominós símbol, on tenia més d’un metre de gruix, i el lloc on s’havien congregat els més joves. Al meu darrere vaig sentir un rugit, un crit gairebé orgàstic. Em vaig aturar i em va avançar un home jove, sol, feia grans gambades i cada deu metres s’aturava, alçava els braços, mirava al cel i rugia.

Al costat de la Porta de Brandenburg els habitants d’un costat i l’altre de la ciutat s’enfilaven al Mur i ballaven. Per un dels costats de la plaça va aparèixer un d’aquests camions cisterna que disparen aigua per dissoldre manifestacions. La situació no es va descontrolar. El vehicle va maniobrar fins a col·locar-se davant del Mur, on un grup nombrós de gent s’ajudava a pujar-hi. La torreta circular va girar lentament fins que el petit canó va quedar apuntant i en posició de tir. Llavors en va sortir un ridícul raig d’aigua. Tothom va esclatar a riure. Molts es van acostar al vehicle i alguns van decidir dutxar-se i ballar.

Clarejava quan vaig decidir sumar-me a l’èxode i anar-me’n jo també cap a l’altre costat. Ja havia corregut la veu que el govern de Bonn regalava 100 marcs a cada alemany oriental que els demanés. Havien començat a formar-se cues als bancs per aquesta raó. Els nouvinguts s’escampaven per la ciutat prohibida i enganxaven la cara als vidres dels aparadors. Uns quants brandaven pells de plàtan: aquesta fruita tropical es va convertir en l’emblema de la jornada.

QUÈ HAVIA PASSAT?

Dir que tot allò era delirant, irreal, impossible, és quedar-se curt. Quin era el següent pas? Què havia passat realment?

L’historiador grecoromà Polibi va esbossar la teoria cíclica de la història: el món polític es mou en cicles que se succeeixen alternant les bones i les males formes de govern: monarquia, tirania, aristocràcia, oligarquia, democràcia i oclocràcia -aquesta última, el govern dels pitjors-, tornant a la monarquia i repetint el cicle indefinidament. Maquiavel va trencar el cicle de Polibi: és l’home qui mou la història, va dir; es produeixen circumstàncies que obren finestres, però hi ha d’haver algú al lloc i el moment precís per moure la palanca que engega el canvi i depèn de qui i com ho faci prendrà un rumb o un altre. Són les accions individuals les que acaben forçant la cotilla de l’statu quo i dinamitant el present, o com va predir Gorbatxov dos mesos abans: “Els que arriben tard són castigats per la història”.

Quin havia sigut l’origen de la cadena d’esdeveniments que van provocar la sobtada i del tot inesperada caiguda del Mur de Berlín el 9 de novembre del 1989? Aquell dia, a primera hora del matí, tres alts càrrecs dels serveis duaners de la RDA s’havien reunit amb l’encarregat de la Unitat de Control de Passaports, Gerhard Lauter, al seu despatx, per redactar, per ordre del ministeri de l’Interior, una nova normativa de viatges que havia de permetre sortir legalment als ciutadans que volien abandonar el país de manera “permanent” i que fins avui ho estaven fent a través dels països veïns. D’aquella reunió de treball va sortir l’enorme malentès que, abans que s’acabés el dia, havia enfonsat literalment el Mur que dividia la ciutat i havia dinamitat el món bipolar sorgit de la Segons Guerra Mundial. No va ser una conspiració. Ni la CIA ni el KGB ni la Stasi n’estaven al corrent. Tampoc ho estava el govern de Bonn -Helmut Kohl era de visita oficial a Polònia- ni les cancelleries de les potències d’ocupació. No es té notícia que a Washington, París o Londres es rebés cap avís sobre el que estava a punt de passar.

En realitat va ser el més semblat a una comèdia d’embolics. Va ser també el millor exemple de l’estultícia dels sistemes burocratitzats en què la realitat no és més que un brogit que transcorre submergit sota la implacable lògica del protocol. Va ser també una demostració de com un poder que es creu indestructible pot fondre’s sense ni tan sols haver de recórrer a la violència.

Egon Krenz, l’home que havia substituït el vell i malalt Erich Honecker al capdavant de la RDA, tenia pressa per resoldre el problema dels que es refugiaven a les ambaixades de la RFA a les capitals dels seus veïns del bloc soviètic. El govern de Txecoslovàquia havia anunciat que es disposava a tancar la frontera amb la RDA perquè la desfilada, pel seu territori, dels alemanys de l’Est que s’escapaven a Occident estava desestabilitzant el sistema. Krenz va arribar a la conclusió que els deixaria passar a l’Alemanya Occidental creuant la frontera, però en un viatge només d’anada.

Amb Gerhard Lauter hi havia el coronel Hans Joachim Krüger, el coronel Udo Lemme i el general Gotthard Hubrich. Per a cap d’ells era un secret que el règim s’estava enfonsant i tots eren extremadament crítics amb el govern; estaven farts de les incoherències dels seus líders, a qui ja ni temien ni respectaven. I sobre les línies bàsiques del document que havien de redactar, els semblava tremendament injust que es permetés sortir els “mals ciutadans” i en canvi no s’autoritzés a viatjar els que volien sortir i tornar a casa per quedar-se. Així que es van posar d’acord per incloure algunes modificacions al text. “Es podran fer viatges privats a l’estranger sense condició prèvia”, van escriure. “Les autoritzacions seran concedides amb rapidesa i les denegacions només seran possibles en casos excepcionals”, van afegir.

En cap moment van creure que el document que acabaven de fabricar tiraria endavant, però el paper va fer el seu viatge a través de la burocràcia del partit: el xòfer de Lauter en va portar un exemplar al Comitè Central del Partit Socialista Unificat d’Alemanya (SED) -que estava reunit- i un altre a la seu del consell de ministres, perquè teòricament els seus 44 membres havien d’aprovar-ho. En una pausa, Krenz el va mostrar a alguns dels presents. Tots van creure que es tractava del que havien acordat dos dies abans. Algú va preguntar si els soviètics hi estaven d’acord. “Sí”, va dir Krenz. L’ambaixador Kotsxemasov també hi va donar el seu vistiplau amb un argument idèntic.

A les 16.00, Krenz va prendre la paraula per reconèixer que el principal problema era “el dels viatges” i que Txecoslovàquia volia tancar la frontera. Va treure el paper que li acabaven de lliurar i el va llegir en públic, però quan va arribar al paràgraf sobre els “viatges privats” no va semblar adonar-se del que implicava. Tampoc cap dels membres del comitè central hi va parar atenció. Acabada la lectura va lliurar el document a Schabowski, que tenia prevista la compareixença al Centre de Premsa Internacional (IPZ) de la Mohrenstrasse amb els periodistes estrangers.

A l’edifici del Zentralkomitee la jornada es va tancar amb una discussió sobre el futur del socialisme. Tots es van acomiadar i se’n van anar cap a casa. Els membres de l’oligarquia de la RDA no es van assabentar del que va passar després. El cap, Krenz, en algun moment se’n va anar a dormir, va dir que no el molestessin i va deixar que les coses seguissin el seu curs.

Així doncs tot va ser un malentès? Hi ha alguns detalls que introdueixen una ombra de dubte. Aquest mateix 9 de novembre del 1989, a mitja tarda, el llavors alcalde del Berlín Occidental, el socialdemòcrata Walter Momper, era en un estudi de televisió participant en un debat quan un dels seus ajudants el va avisar del que Schabowski acabava de dir. Per a Momper no era una sorpresa. Una setmana abans s’havia reunit en secret amb Schabowski a l’Hotel Palace del Berlín Est, i aquest li havia anunciat que es promulgaria una nova reglamentació de viatges i que podia esperar un gran nombre de visitants abans de Nadal. La conversa, segons Momper, es va centrar en com s’organitzaria el sistema de transport, però Schabowski no parlava de derrocar el Mur, simplement sondejava Occident davant la possibilitat que, finalment, la pressió popular forcés a obrir la mà en la política de viatges.

La iniciativa d’aquesta trobada va partir del pastor protestant Manfred Stolpe, representant de la Conferència d’Esglésies Evangèliques -que després faria carrera política a l’SPD a l’Alemanya unificada-, a qui Krenz i Schabowski li van explicar que es disposaven a permetre travessar la frontera sense problemes. Stolpe els va aconsellar que, encara que només fos per raons logístiques, l’hi comuniquessin a les autoritats del Berlín Occidental perquè estiguessin preparades.

UN TEMPTEIG DEFINITIU

La reunió va tenir lloc el 29 d’octubre. D’una banda, hi havia Stolpe, Schabowski i l’alcalde del Berlín Oriental, Erhard Krack; de l’altra, Momper i Dieter Schröder, l’especialista en mobilitat urbana del seu govern. Schabowski els va dir que abans de Nadal hi hauria “una reglamentació de viatges digna del seu nom”. Schröder es va adonar dels greus problemes logístics que crearien mig milió de persones entrant en massa al Berlín Occidental. “Quin transport farien servir?”, “Entrarien tots per la Friedrichstrasse, l’únic pas fronterer amb connexió al sistema de transport públic?”, “Què passarà a la frontera?”, li va preguntar a Schabowski. Va recomanar que obrissin nous passos fronterers, concretament a l’Alexanderplatz, la qual cosa permetria doblar la capacitat del metro, i també a Rosenthaler Platz i Potsdamer Platz. Schabowski va contestar que no havien pensat en això i li va demanar que els fes arribar una llista escrita dels passos que calia obrir. “És millor no fer-ho a través dels canals oficials -va afegir-, podrien topar amb l’escepticisme oficial; val més que me l’enviï a través de Stolpe”.

Tant Momper com Schröder van pensar que aquella reunió només era un tempteig per part de les noves autoritats de la RDA, però veient la ràpida deterioració de la situació van començar a prendre mesures perquè l’eventualitat no els agafés desprevinguts. Schabowski, que ja havia rebut la llista dels nous passos fronterers de la mà de Stolpe, la va retornar a Schröder amb la seva aprovació. Momper, al seu torn, l’hi va fer arribar al ministre d’Exteriors de Bonn, Hans-Dietrich Genscher.

El 9 de novembre al matí, Lauter, Krüger, Lemme i Hubrich es van posar a redactar l’enèsima versió de la reglamentació de viatges, però aquesta vegada van decidir fer-ho segons els seus propis criteris, com un exercici de protesta interna per comunicar al poder la situació del poble, com feien molts funcionaris. Però, a conseqüència d’això, a la nit va passar el que semblava impossible. L’endemà, el dia 10 a mitja tarda, Gensher llegia, davant del Mur, la llista dels nous passos fronterers entre el deliri dels que ja els havien travessat en un sentit i en l’altre. No va haver-hi problemes de transport ni de circulació, malgrat que la situació era caòtica. Tot va discórrer de manera molt ordenada, com s’esperava del poble alemany.

25 ANYS DESPRÉS

‘Después del muro’ (Galaxia Gutenberg)

El 1999, deu anys després de la caiguda del Mur, Josep Maria Martí Font (Mataró, 1950) va escriure El día que acabó el siglo XX (Anagrama), on explicava els esdeveniments que van conduir al final de la frontera que esquerdava Berlín. En aquell moment Martí Font era corresponsal d’El País a Alemanya i va viure de primera mà tot el que va passar llavors. Ara, 25 anys després, publica un nou llibre, que sortirà a les llibreries el 29 d’octubre, en el qual analitza el que ha passat a Alemanya i Europa 25 anys més tard amb el rerefons d’aquell esdeveniment. El llibre, que edita Galaxia Gutenberg, manté el to periodístic i anàlitic de l’anterior i explica tant la geopolítica com el sentiment dels ciutadans.