El paisatge que envolta els banys termals de Mývatn treu fum. El vapor fuig per les fissures de les vetes volcàniques i surt a glopades escopit pels tubs de lava. Verds i taronges químics encerclen les bombolles de fang. Els banys –grans piscines envoltades de pedres poroses de lava on l’aigua arriba fins al pit– fan la pudor del sofre que, segons es diu, relaxa i vigoritza els banyistes. Des d’una cabana situada en un costat de la piscina, un cambrer ben abrigat serveix, per una finestra corredissa, cervesa Gull als banyistes, que aguanten la gerra per damunt de l’aigua calenta submergits fins a la barbeta.

Arrecerats en un racó, el meu marit, Dave; el meu fill, Seth, i jo aixequem les cerveses ben alt i analitzem la naturalesa espectacular, gairebé violenta, d’Islàndia, un país on la Terra sembla obrirse en canal per revelar els seus òrgans interns.

Quan comentem la falla entre la placa tectònica nord-americana i l’eurasiàtica que divideix la regió cridem l’atenció d’una parella danesa, que se’ns acosten lentament per l’aigua. Ell, que és geòleg, afegeix que les plaques es desplacen sobre un punt calent que és el causant de l’activitat volcànica. La dona posa els ulls en blanc i diu rient: “Vaig planificar una escapada romàntica, però només sento a parlar de geologia, geologia i geologia”.

No cal dir que aquesta és l’essència de l’atractiu d’Islàndia, amb els seus guèisers, cascades ensordidores, volcans en erupció i platges amb columnes de basalt. On la seva geologia queda més al descobert és al llarg de la falla, que s’estén des de la península de Reykjanes, al sud-oest, prop de la capital, Reykjavík, fins al nord-est, prop dels banys de Myvatn, gairebé a l’altra banda de l’illa.

Fa temps que els visitants se senten atrets pel Cercle Daurat, una ruta circular de prop de 300 quilòmetres a què es pot accedir amb facilitat des de Reykjavík i que porta a tres atraccions famoses: el Parc Nacional de Thingvellir, on els més agosarats poden bussejar entre les plaques tectòniques; el guèiser Strokkur de Geysir, una zona geotèrmica que ha donat nom –tot i que amb una grafia diferent– als fenòmens consistents en la surgència d’aigua calenta, i la cascada de Gullfoss. Si us banyeu a les aigües termals de la Llacuna Blava, ja haureu fet el circuit icònic d’Islàndia.

Però per als que vulguin defugir els camins fressats, el nord d’Islàndia ofereix una ruta menys freqüentada però que està a la mateixa altura: el Cercle de Diamant. A prop d’Akureyri, la capital no oficial del nord, aquesta ruta, de prop de 250 km, visita Dettifoss, que, segons diuen, és la cascada més cabalosa d’Europa; el canyó en forma de ferradura d’Ásbyrgi al Parc Nacional de Vatnajökull; Húsavík, un poble des d’on s’observen balenes i, finalment, els cràters volcànics, camps de lava i aigües termals que envolten el llac Myvatn.

“La immensa majoria dels visitants d’Islàndia veuen el Cercle Daurat, es queden a Reykjavík i després tornen a casa, però crec que algunes de les atraccions més boniques són força lluny de Reykjavík”, diu Emmanuel Burgio, fundador de Blue Parallel, una companyia que fa poc ha començat a oferir viatges personalitzats pel país. Per a ell, el nord d’Islàndia és “espectacular, amb muntanyes escarpades que cauen en picat al mar”, i assenyala que el problema és arribar-hi, perquè fa falta un vol nacional o un llarg viatge en cotxe. Nosaltres ens vam decantar pel cotxe.

En direcció nord

L’octubre de l’any passat, quan Islàndia encara exigia requisits de vacunació i tenia un alt índex d’immunització (ara han baixat les restriccions relacionades amb el covid), vam recórrer durant deu dies les carreteres de l’illa i vam compartir camins de senderisme poc concorreguts i banys termals amb europeus tan aventurers com nosaltres. Es veu que ells també estaven disposats a sacrificar el bon temps –les temperatures de l’octubre arriben a màximes d’uns 7 graus i durant aquells dies vam tenir una barreja volàtil de sol i pluja i una tempestat de neu– a canvi de carreteres buides i atraccions menys freqüentades.

A l’aeroport internacional prop de Reykjavík vam llogar un totterreny manual i vam seguir la Ring Road, o ruta 1, la famosa carretera de circumval·lació d’uns 1.300 km que recorre el país i que dona accés al Cercle Daurat, al sud, i al Cercle de Diamant, al nord, per dos bucles de la carretera principal, que va resseguint el litoral.

Vam triar la ruta terrestre per veure més coses, però vam descobrir que conduir és tot un repte a Islàndia, una illa més petita que Ohio assotada pel vent i que limita amb el cercle polar àrtic. Els perills, com ara el gel i les fortes ràfegues de vent, s’indiquen al mapa de carreteres SafeTravel (que es troba a internet i a les gasolineres i atraccions turístiques), codificat per colors i actualitzat amb regularitat.

Encara que la carretera de circumval·lació estigui marcada amb verd, abruptes camps de lava envaeixen sovint els dos carrils sense cuneta. Aquestes dificultats expliquen per què les guies aconsellen reservar deu dies per al viatge amb cotxe, amb parades en llocs com el Lava Centre, un museu al sud de Hvolsvöllur, i la llacuna Jökulsárlón, plena d’icebergs.

Vam tardar quatre dies a arribar al nord d’Islàndia des de l’est, admirant pel camí les atraccions i travessant muntanyes on la neu queia a les carreteres codificades amb color blau pel perill de gel. Després de perdre el compte del nombre de cascades que es precipitaven pels penya-segats volcànics i de les gorges tallades per rius turbulents, vam canviar de ruta disposats a entrar al Cercle de Diamant, un desviament de la carretera de circumval·lació que connecta les principals atraccions del nord d’Islàndia.

El cercle de foc

Tot i que gran part del nord d’Islàndia s’estén per una sèrie de penínsules retallades pels fiords al llarg d’una costa poc poblada i esquitxada de granges i camps on pasturen els resistents cavalls islandesos, el que el Cercle de Diamant explora és sobretot l’interior volcànic de la zona.

La carretera del Cercle de Diamant i la de circumval·lació coincideixen a prop del llac Myvatn, on el paisatge fosc cobert de roques de lava i cràters volcànics sembla tot just acabat de refredar. Després d’aparcar al peu del cràter de Hverfjall, que s’alça al costat est del llac, vam començar la nostra ascensió, una pujada curta però àrdua per pedres relliscoses, fins a la cresta, a uns 400 metres d’altura, on el vent va estar a punt d’arrencar-nos del cim.

El panorama, gairebé màgic, ens va captivar. La zona de Myvatn, envoltada d’espectaculars cràters volcànics, cims i camps de lava, deu gran part de la seva actual activitat geotèrmica a una regió volcànica pròxima, Krafla, on un altre camí costerut porta al llac verd del cràter Viti. Baixant del Viti, se senten les explosions de vapor escopides per les fumaroles de Hverir, un paisatge boirós i esquerp amb camins de senderisme que passen pel costat d’estanys bullents, no gaire lluny dels càlids banys termals de Myvatn, on ens vam recuperar de les nostres caminades i vam parlar de geologia amb la parella danesa.

El llac Myvatn, un paratge molt popular del nord, acull elegants hotels escandinaus (l’Icelandair Hotel Myvatn i el Fosshotel Myvatn) i pensions més econòmiques, a les quals s’arriba per carreteres de vegades embussades per les ovelles. L’aigua de la nostra cabana de la Dimmuborgir Guesthouse, al costat del llac, feia una pudor de sofre molt forta, però els rètols en anglès indicaven que no era només segura sinó també beneficiosa.

A poca distància, al costat de la riba rocosa del llac, les ovelles es van separar i ens van deixar passar amb el cotxe fins a Vogafjós, un complex turístic situat en una granja que té un restaurant en un estable en ple funcionament. Tot i que a les taules de fusta polida hi havia espelmes en pots de vidre i la impressió general era de netedat, Vogafjós, com era previsible, feia pudor de corral. La majoria dels comensals –com nosaltres mateixos– feien cas omís de l’olor a canvi de la diversió de veure vaques lleteres darrere de la finestra que separava el menjador dels estables del bestiar, i se n’oblidaven més encara gràcies a la cremosa mozzarella casolana, el carpaccio de xai local i el geysir, un pa de sègol cuit en un forn subterrani.

El circuit de l'aigua

L’endemà vam deixar enrere el llac, disposats a explorar les carreteres del Cercle de Diamant, al nord, i primer de tot ens vam adreçar a la cascada de Dettifoss.

La cascada de Dettifoss és al Cercle de Diamant el que la de Gullfoss és al Cercle Daurat. Amb una eixordadora cortina d’aigua de 100 metres d’ample, la cascada més cabalosa d’Europa ruixa els grans miradors i les passarel·les, i gela els camins.

Tant Dettifoss com la nostra següent destinació, Ásbyrgi, uns 32 quilòmetres al nord, formen part de la branca nord del Parc Nacional de Vatnajökull, on hi ha zones molt més inaccessibles, com ara la glacera de Vatnajökull, al sud-est d’Islàndia.

Segons la mitologia nòrdica, el canyó el·líptic d’Ásbyrgi el va fer el cavall volador de vuit potes del déu Odí, que va deixar una petjada a la Terra. És un escenari d’allò més indicat per a les llegendes màgiques. El bosc cobert de molsa que envolta un llac alimentat per diverses fonts al final del canyó sembla la residència ideal dels huldufólk, els éssers que, segons molts islandesos, viuen aquí amagats.

Des del canyó, la carretera del Cercle de Diamant continua uns 24 quilòmetres cap al nordoest fins a la península de Tjörnes, vorejant penyasegats fossilitzats, i gira cap al sud a la badia de Skjálfandi en direcció a Húsavikí, el nucli poblat més antic d’Islàndia i, des de fa poc, la capital de l’observació de balenes. Una església de fusta construïda el 1907 domina el port, ple de vaixells també de fusta amb pals alts i barques de ròssec, moltes de les quals es fan servir ara per a l’observació d’aquests cetacis. Davant del port, l’excel·lent museu de les balenes de Húsavík exposa moltes de les espècies que veuen els mariners, i també un esquelet de rorqual blau de 25 metres de llarg.

Com que aquell dia es van suspendre les sortides d’embarcacions per culpa de la mala mar, ens vam haver de conformar amb observar l’horitzó a la recerca dels delators raigs de vapor emesos pels espiracles de les balenes geperudes des de Geosea, el modern balneari situat dalt de tot del penya-segat, al nord de Húsavík. El balneari canalitza l’aigua de mar climatitzada geotèrmicament cap a unes piscines.

Abans d’abandonar el llac Myvatn vam passar el nostre últim matí al nord caminant pel rugós camp de lava de Dimmuborgir, a prop de la nostra cabana, amb les seves formacions de roques volcàniques que semblen castells, ocupats per trols, segons els rètols. Ens vam reincorporar a la carretera de circumval·lació i vam tancar el bucle del Cercle de Diamant a Godafoss, una altra cascada impressionant carregada de llegendes. Es diu que aquí, quan al voltant de l’any 1000 l’illa es va convertir al cristianisme, el jerarca d’Islàndia va llançar tots els ídols pagans a les esvalotades aigües de la piscina natural formada per la cascada semicircular del riu Skjálfandafljót. Aquesta traïció va enfurismar tant els déus que van dividir la cascada en dues meitats.

Tot i que la força de la cascada ja aconsella mantenir- se’n a una distància superior a un tret de pedra, el tabú de no tirar-hi res continua vigent, segons un botiguer local, que avisa els visitants que no tirin res al riu, no fos cas que fessin mal als huldufólk.

Copyright The New York Times

Traducció: Lídia Fernández Torrell