CONVERSES SOBRE EL MÓN QUE VE

Alain de Botton: "La civilització te l’has de guanyar cada matí"

Filòsof, escriptor i presentador de televisió, ha escrit sobre l’amor, els viatges, l’arquitectura i la literatura

“La civilització te l’has de guanyar cada matí”
Carles Capdevila
17/05/2015
15 min

EM REP AL SEU ESTUDI A LONDRES amb dos gots d’aigua a punt i una hora sencera reservada. S’interessa per l’ARA, pel fet que dediquem una atenció especial al pensament. Últimament ha escrit sobre les notícies i com ens afecten. Meitat escriptor meitat home de negocis, ha muntat The School of Life, que ven llibres i cursos i activitats per afrontar la vida, l’amor i la mort. És un bon entrevistat, es concentra, parla molt, de manera molt directa, a vegades circular, rodejant cada tema fins a deixar clara la seva postura. Té l’obsessió d’arribar a com més gent millor, i els seus llibres ho aconsegueixen.

Som en un moment de canvi.

Una de les característiques de la vida moderna durant els últims 250 anys és la sensació de no saber què passarà demà, estem immersos en un procés dinàmic, de constants canvis, i aquest procés pot generar por o il·lusió.

Què pot fer la filosofia per a nosaltres?

La filosofia no és més que un pensament, una anàlisi reflexiva, pausada, feta amb cura, sobre qualsevol cosa: la televisió, els processos polítics, la vida familiar... El seu camp d’anàlisi és gran. Com va dir Sòcrates, tots som filòsofs quan pensem de manera racional i lògica. En un moment de turbulències és bo dedicar temps a analitzar-se un mateix i a analitzar el món.

¿La filosofia pot ajudar a canviar el món o només a nosaltres?

Una gran part del món està feta d’idees. Si hi ha empreses que són molt poderoses és perquè han aconseguit saber què vol la gent. Un moviment polític no és més que un conjunt d’idees, això és el que són les polítiques democràtiques. El mateix passa en el camp de les relacions personals, la manera com ens enamorem, com tenim fills... tot es basa en un conjunt d’idees que canvien amb el temps, que no són inalterables. El nostre món està fet d’idees, i quan les idees canvien, canvia tot.

Quina és la frontera entre la filosofia i l’autoajuda per a vostè?

Moltes matèries que van començar com a filosofia van acabar separant-se i sent una cosa diferent. A la Grècia antiga els filòsofs es dedicaven a l’estudi de l’astronomia i avui aquest estudi pertany al camp de l’astrofísica. El que fa Freud és agafar tot el que té un component psicològic i dirigir-ho cap a una ciència nova, la de la psicoanàlisi. Això ha generat confusió i ha fet que molta gent no sàpiga què és la filosofia, o que el seu camp s’hagi anat reduint. Sembla que la filosofia es dediqui només a l’estudi d’ella mateixa. A mi m’agraden els filòsofs que es fan preguntes transcendents, que s’interroguen sobre el sentit de la vida, i no estic gaire d’acord amb la definició que moltes universitats fan de què és la filosofia. M’agraden filòsofs que avui, potser, no podrien ensenyar en una universitat. Nietzsche, per exemple, no trobaria feina. Sèneca, Montaigne, Schopenhauer... Em sembla paradoxal que la majoria dels pensadors de la història de la filosofia no serien considerats filòsofs sinó moralistes, psicòlegs o escriptors.

La filosofia no només s’ocupa de les idees.

S’hauria d’ocupar de les idees i dels sentiments, però el que hauria de ser, abans que res, és pràctica. La filosofia política, per exemple, és important. Com ha de governar un estat? Com s’ha de portar un negoci? Com s’han de controlar els diners? La filosofia s’hauria d’ocupar de la psicologia: la vida familiar, la vida personal, la vida sentimental...

Cap on va l’educació?

Cal una revolució, perquè l’objectiu de l’educació és preparar-nos per a la vida i no ho fa, ens deixa tirats, ni tan sols fa de nosaltres bons capitalistes. No ens ajuda en les nostres vides personals, no ens ajuda a viure o morir, a guanyar diners de manera correcta, a entendre l’economia. Si ho mires des d’un punt de vista cínic sembla que l’objectiu de l’educació no és altre que convertir-nos en persones passives, que no es fan preguntes, que accepten feines mal remunerades i no creen gaire problemes. Això és perillós per al conjunt de la societat. Quan es parla d’una revolució educativa, sobretot a Silicon Valley, es parla sempre dels mecanismes de difusió, el telèfon o el que sigui. Això és absurd, el que importa és què estem ensenyant, i d’això no se’n parla.

Tots som aprenents permanents.

Molts països, com Espanya i el Regne Unit, tenen un ministre d’Educació, responsable de l’educació de nens i joves només fins als 22 anys, quan en realitat l’educació hauria de consistir en l’adquisició de coneixement al llarg de tota la vida. El ministre d’Educació també hauria de controlar la televisió i la ràdio, perquè la part principal del procés educatiu té lloc a través dels mitjans. Tenim un concepte estret sobre què és l’educació.

¿La seva School of Life vol canviar aquesta visió estreta?

Sí, és el primer pas en un camí que vol introduir canvis en aquest camp, és la meva contribució. Està funcionant bé. Som presents en vint ciutats del món i també a internet. Vivim en un món on passen moltes coses, amb milions de persones, però nosaltres hi aportem el nostre petit gra de sorra.

Què és vostè? ¿Un intel·lectual o un emprenedor?

[Dubta.] Acostumem a distingir entre l’artista i l’home de negocis, quan la realitat és que el que intenta un artista és donar a la gent el que la gent necessita, i conec molts artistes que tenen un gran interès a guanyar diners amb aquest procés. No veig, per tant, una gran diferència entre tots dos. La qüestió és saber què vols vendre, i no veig que hi hagi una gran diferència entre vendre un llibre, o una classe, o una sessió de teràpia. El que faig és una continuació del que ja feia, no és que de sobte hagi fet un salt a una part fosca, la dels negocis. L’art, la literatura, són part d’un negoci, han d’entendre què volen els éssers humans, què necessiten, què els és útil.

I treballa en equip.

Sí. Vaig començar amb la idea romàntica de fer-ho tot sol, però amb el temps em vaig adonar que les coses només comencen a canviar quan ens unim a altres persones, les tasques difícils han de ser compartides. Treballar amb altres és una de les coses que més satisfacció m’ha donat durant els últims cinc anys.

Com el mira el món acadèmic?

Crec que entenen que The School of Life és diferent del que ells fan. En general no agrado als filòsofs universitaris, i ells tampoc m’agraden gaire a mi, de manera que ens trobem en una mena de guerra, de vegades educada, de vegades no tant. En el fons treballem amb els mateixos materials, i això genera un cert conflicte.

Vostè treballa en el camp de la divulgació. Divulgar les coses vol dir fer-les vulgars?

L’acadèmia pensa que com que la gent no és gaire intel·ligent, si una idea és popular ha de ser una mala idea. Les universitats transmeten la idea que estudiar-hi és difícil, que cal pagar, aprovar exàmens... Jo en canvi crec que la majoria d’éssers humans són força intel·ligents i que el problema és en la comunicació. Si parles de les coses de què jo parlo -de la vida, la mort, l’amor...- i només t’entenen cinc persones, qui té un problema ets tu, perquè no ets capaç de comunicar-te. Crec que el procés de popularització és el més important al qual s’enfronta un intel·lectual, una persona de cultura, avui. Per a la societat és una catàstrofe que algú, sabent que una cosa és important, la mantingui amagada en una cambra secreta, tancada a la seva universitat. Si estàs fent una cosa important has de ser capaç de comunicar-te a una escala massiva, i per això els que saben com popularitzar les coses juguen un paper fonamental. No crec en la dicotomia entre unes coses fantàstiques però que només una minoria poden entendre, i unes de populars i per tant de baixa qualitat. Voltaire va saber popularitzar les seves idees. Càndid va ser un bestseller en el seu temps, com també ho va ser la Història de la caiguda de l’Imperi Romà d’Edward Gibbon. Em sentiria orgullós de saber que formo part d’aquest corrent.

La seva missió és provocar o reconfortar?

Les dues coses. Crec en la provocació com una arma per millorar les coses, aquesta és la seva funció. Provoques els polítics, perquè sents que hi ha una necessitat de tenir una societat millor; o el món dels negocis, perquè penses que podien fer les coses millor... No provoques per ser desagradable, o sense cap motiu, o per fer un drama. Però hi ha coses que no es poden millorar: ens morim, som vulnerables, per això necessitem el consol.

Vivim en un temps en què a tot el que ens passa hi volem posar un nom, una etiqueta, un diagnòstic.

Mai havíem sigut tan ambiciosos amb la vida com ara. En el passat es considerava normal que una persona no fos gaire feliç, que no estigués gaire satisfeta: no hi havia res a fer. Però l’era de la modernitat és la de l’ambició, material i espiritual. Les societats més riques i dinàmiques són plenes de gent que es declara infeliç amb la seva vida sexual, que està farta de la seva relació de parella, que no creu que treballar sigui només una qüestió de guanyar diners, que no accepta que el seu govern sigui corrupte. La gent és ambiciosa i exigent. Podem pensar que la gent està massa consentida: per què no poden acceptar que la vida no pot ser perfecta? Necessitem estoïcisme, filosofia, no tot és susceptible de ser millorat, però és positiu tenir ambició. El perill és que hi ha massa gurus, massa gent insensata, circulen massa idees dolentes. Hi ha massa soroll al món, però a mi m’agrada viure en un món que es fa preguntes difícils.

Tot ho transformem en una nova religió.

No sóc creient, però crec que els éssers humans van crear la religió per afrontar una sèrie de problemes: la por a la mort, la solitud, l’ansietat, el fet de no saber quin és el sentit de les coses. La gent ja no creu en les grans històries sobrenaturals, però la necessitat de trobar consol no ha desaparegut. Busquem substitut del que la religió ens oferia. El món modern ha aportat dues solucions, però cap funciona. La primera és la idea de l’amor romàntic, creure que enamorar-se d’algú especial i tenir una fantàstica relació amorosa és el que dóna sentit a la vida. La segona és la idea de l’èxit professional, personal, financer. Aquestes dues respostes, l’amor i la feina, són problemàtiques i elitistes. Sí, hi ha qui pot tenir una vida sentimental o professional fantàstica, però és l’1% de la població. Això deixa el 99% restant de la població fent-se preguntes, només amb la possibilitat de distreure’s, mirar la televisió... Com a societat hem de ser més flexibles, més imaginatius, a l’hora de buscar un sentit a la vida.

Hi ha una pastilla per a cada problema.

Sempre hi ha hagut dues vies per intentar ser feliç, una travessa la ment i l’altra l’envolta. Els homes van inventar l’alcohol i van descobrir que, durant un moment, podien ser feliços allunyant-se de la ment, desconnectant-la, limitant-se a viure les sensacions. Però hi ha persones que creiem que s’obté més plaer vivint amb la ment, no limitant-te a prendre pastilles, a seure i deixar que una medicina solucioni els problemes, sinó canviant les coses en un mateix i en el món. És possible que d’aquí cent anys tinguem un tipus de pastilles que no faci el que fan les pastilles ara, que és separar-te de tu mateix, desdoblar-te, sinó tot el contrari: t’aproparan més a tu mateix, a la teva millor part, a la persona que ets quan tens un bon dia, t’ajudaran a centrar-te, a trobar les teves emocions. El model antic consisteix a drogar la gent fins que deixa de ser ella mateixa per convertir-se en un zombi. És possible imaginar una generació de fàrmacs que ajudin els éssers humans a ser ells mateixos, amb el millor d’ells mateixos.

Quin és el paper que juguen els mitjans de comunicació?

És tremendament important: configuren mentalitats, determinen com pensa la gent. La manera com els mitjans ofereixen informació resulta sovint negativa: és banal, repetitiva. No hi ha gaire filosofia en el periodisme, el ritme d’una redacció és frenètic, tot són notícies, parar atenció al que fa la competència... Rarament un periodista pot fer un pas enrere i preguntar-se què necessita la societat. Parlem molt de plataformes però molt poc de continguts. Tot es redueix a una qüestió econòmica. El repte és aconseguir que el que és important sigui atractiu. Bach va fer que la Bíblia resultés interessant, que arribés al cor de la gent, i com que era un geni va escriure una música que aconsegueix que la història cristiana t’arribi al cor. És cert que era un geni, i que de genis només n’hi ha un cada 300 anys.

¿Massa informació pot resultar perjudicial per al lector?

Els diaris deixen de parar atenció a un tema després de tres dies. Es tracta de temes sobre coses que la gent intenta canviar, com ara la Seguretat Social, l’educació, la corrupció, la pedofília... Després de tres dies el tema és oblidat, i això fa molt difícil la feina de governar. En una societat millor un periodista s’enfrontaria als problemes com ho fa una família, reconeixent que hi ha una crisi però no limitant-se a fer mofa del que comet un error: potser és un idiota però l’hem d’ajudar. El més important no és enriure-se’n o dir que és dolent, sinó preguntar-se què es pot fer. El problema és que els mitjans són narcisistes.

Tenim la impressió que ningú hi mana, al món.

Resulta temptador creure que hi ha una habitació secreta on hi ha unes persones que premen botons i que tot el que hem de fer per canviar les coses és entrar a l’habitació on hi ha reunit el grup Bilderberg, o qui sigui. Però el cert és que vivim en un món multinodal. Evidentment que existeix el poder, però el tema és complex i no es limita a dir “aquests” o “aquells”. La paranoia dels nazis consistia a culpar els jueus: el que volem els humans és que hi hagi algú que controli les coses, que dirigeixi, però hi ha moltíssimes persones dirigint i, per tant, la responsabilitat està repartida.

El capitalisme es pot suïcidar?

Necessitem trobar un equilibri entre el poder i els drets dels individus, de les corporacions, d’allò que en podríem dir l’impuls egoista, i el poder i els drets de la comunitat. No hi ha una solució ideal, un moment marxista màgic que faci possible la reconciliació dels enemics, però hem d’intentar trobar un equilibri. És un equilibri que hem perdut perquè durant els últims 30 anys l’ortodòxia econòmica als Estats Units, al Regne Unit i en altres països ha sigut molt absurda, s’ha oblidat de les necessitats de la comunitat, s’ha oblidat de la necessitat d’aturar els impulsos egoistes dels éssers humans, ha dinamitat el treball positiu que s’havia fet als Estats Units durant els anys 50 i 60. Barack Obama hauria corregit aquests excessos si hagués tingut la força necessària per fer-ho, però no té el poder, no té majoria al Congrés, no pot canviar les coses.

Què cal fer?

En el fons és ben senzill: necessitem impostos més elevats per a algunes de les activitats de les grans corporacions, més límits, controls mediambientals més estrictes. Tot això sona banal i avorrit, i quan un tema és avorrit vol dir que ha arribat al seu punt de maduració, t’estàs apropant a la veritat.

Creu en el progrés humà?

La vida no és com un banc, on poses diners i vas acumulant capital, sinó com un jardí que has de regar cada dia, perquè si no ho fas es mor. No pots acumular l’aigua, no tens cap garantia, no pots dir “Ja som civilitzats perquè hem construït pots i hem fet satèl·lits i ara ja ens podem relaxar”. La civilització sempre és fràgil, com ho són la bondat i la moral, i tots hem de fer un esforç cada dia, tant individual com social. El problema és que no tenim memòria, oblidem. La religió t’obliga a recordar les lliçons, a no oblidar. Has de pregar al matí, al migdia, al vespre... Perquè si no ho fas corres el perill d’oblidar. Mentre la religió és conscient que la moralitat és fràgil, el món secular no ho admet, està orgullós de la seva civilització, de formar part de la Unió Europea. Això no és exactament així. La civilització te l’has de guanyar cada matí.

És possible un món sense religió? ¿Seria un món millor?

Crec que és possible, però necessitem alguna cosa especial, que no té per què ser una cosa misteriosa. Hem de trobar una manera millor d’enfrontar-nos a la mort, perquè ara com ara l’únic que tenim és la ciència, i tot el que sap fer és retardar la mort però no la pot evitar. Una de les coses importants que fa la religió és que parla de la mort a la gent. La gent se sent sola, la societat està fracturada, i el que feia la religió era unir la gent, construir comunitats. Hem de construir comunitats: ara les úniques que tenim tenen a veure amb el futbol, amb l’esport. Tenim la família, però la família ens fa parar bojos, no hi podem concentrar totes les nostres expectatives. Tenim la feina, però la feina decep. Necessitem una comunitat. L’art i la cultura juguen un paper molt important, però la manera com ens hi relacionem és massa freda, massa acadèmica, no és prou directa. Si entres al Guggenheim de Bilbao buscant el sentit de la vida no el trobaràs.

¿Va tenir èxit amb les seves experiències en els museus?

Estic content d’haver fet la meva contribució al debat, d’haver mostrat un camí diferent, una opció, una possibilitat. Requerirà molt de temps però he alterat el discurs de la gent sobre l’art. “Hi ha un paio molt estrany que diu que l’art ha de servir per ajudar-nos a viure millor”, diuen. Els museus són tremendament avorrits.

I com es resol?

La televisió també hauria de ser terapèutica, i si pares atenció al que fan per la tele cada vespre t’adones que tot gira al voltant de la distracció, que no estan ajudant la gent a viure millor. Si realment vols fer la revolució comença amb una emissora de televisió. No és fàcil, però quin altre mitjà hi ha que sigui realment enriquidor i a la vegada popular i divertit? Com a filòsof em pregunto com hauria de ser la televisió platònica ideal, quin tipus de programes hauria d’emetre. Els intel·lectuals no en volen saber res, de la televisió, perquè la troben repugnant, però preguntar-nos què s’hauria d’emetre per televisió és una pregunta filosòfica més important que no saber qui era Ludwig Wittgenstein.

Té resposta?

Tinc algunes idees. D’entrada, la televisió hauria d’ajudar el país a viure: les relacions personals i la situació política haurien de constituir els pilars bàsics d’una emissora de televisió.

El jihadisme és un problema religiós?

És massa coincidència que tot això estigui passant sota el paraigua de l’islam, per tant, sí, el fenomen està relacionat amb l’islam. Evidentment no tots els musulmans en són responsables, però hi ha una manera d’interpretar aquesta religió que provoca tot això. El cristianisme era una religió agressiva i assassina, i crec que ja no ho és, és molt més pròxima al que, m’imagino, Jesucrist hauria volgut. No podem oblidar que durant 500 anys el cristianisme va ser una religió agressiva i assassina, però ha passat per moltes etapes: la Reforma, la Contrareforma... Això no ha passat amb l’islam, no ha viscut aquestes etapes, no ha viscut un procés d’il·lustració. I aquests processos són necessaris. Amb tot, els problemes no es resolen tirant bombes, que és la resposta automàtica de països com els Estats Units.

¿Van ser massa optimistes creient en el multiculturalisme?

Al segle XVII el filòsof Thomas Hobbes estava obsessionat en la seguretat, perquè havia viscut la guerra civil a Anglaterra i havia vist el caos de famílies matant-se les unes a les altres. Ell va arribar a la conclusió que no hi pot haver progrés sense tenir seguretat, fins i tot, si és necessari, renunciant a algunes llibertats. Això suposa un repte per a nosaltres, ja que estem convençuts que no hi ha res més important que la llibertat. I no vol dir que no ens hagi de preocupar la llibertat, simplement vol dir que la seguretat és prioritària. He sentit el president Obama parlar d’Egipte i reconèixer que es van equivocar, perquè van renunciar massa de pressa al règim antic i van confiar massa de pressa en el nou. Van provocar un caos, i la Primavera Àrab ha sortit malament. És ingenu creure que si la gent és lliure tot anirà bé. Es pot considerar que això és cínic, però crec que cal ser més realistes, cal aprendre de Hobbes, de Maquiavel.

Té dos fills. Ser filòsof l’ajuda a ser pare?

Els pares hem de ser modestos, perquè tenim poca capacitat d’influir. Els nens estan biològicament programats per resistir les influències dels pares i els seus sermons. Com a pare has d’ensenyar-los donant exemple, no donant lliçons. Ser pare és una feina molt difícil. Quan tens un bon dia penses que la paternitat és agradable, quan tens un mal dia estàs convençut que la gent està boja... Educar és dur, i en una família només s’aconsegueix amb amor.

Els pares acabem influint.

És possible llegir les vides de moltes persones com una compensació per les mancances dels pares. Si els pares no tenen diners, els fills intenten tenir-ne molts; si el pare va ser humiliat pel poder, el fill intenta buscar justícia. El meu pare era com si estigués boig, tenia molts problemes emocionals, i la meva passió per les idees, per la psicologia, és fins a un cert punt un intent d’ajudar-lo, i d’entendre’l, tot i que és mort.

Què li fa por? Morir, fracassar?

Em fa por penedir-me de les coses. Tenim poc temps i molt poques oportunitats d’encertar, i em fa por pensar que he perdut el temps.

Es considera optimista?

Sóc realista i tinc un punt de vista cínic sobre moltes coses. Sento més ansietat que no tristesa.

Si ens retrobem d’aquí deu anys, ¿serem en un món millor?

En qualsevol moment es pot produir una catàstrofe, i el que evita que les persones caiguin en la catàstrofe és tenir la sensació que hi són a tocar. No tenim garanties, no sabem si la civilització continuarà. Hem de confiar que els humans tindran la intel·ligència, la paciència i la tolerància necessàries, i que s’aturaran a temps quan vegin la possibilitat de matar i de destruir. No cal tenir gaire imaginació per escriure un relat sobre la fi de la civilització europea, però al mateix temps és evident que s’han fet moltes coses bé i que l’Europa d’avui, tot i els cent mil problemes que té, suposa una fita. No tinc una visió melancòlica de les coses.

El perfil

És suís, va néixer a Zuric el 20 de desembre del 1969, però viu a Londres i, de fet, té la doble nacionalitat. El seu pare, Gilbert de Botton (col·leccionista d’art, arquitecte i financer anglès), va néixer a Alexandria, Egipte, amb la qual cosa una certa tendència al coneixement la portava incorporada, al marge que la seva relació fos especial per un altre motiu, com explica a l’entrevista.

Filòsof, escriptor i presentador de televisió, ha acabat enfocant la seva trajectòria cap a la filosofia de la vida quotidiana: ha escrit sobre l’amor, els viatges, l’arquitectura i la literatura. I amb èxit: els seus llibres han sigut bestsellers en 30 països diferents.

El primer, Del amor (Essays in love, en l’original), el va escriure als 23 anys. L’últim, de fa poc més d’un any, és The news: a user’s manual. Una creació clau per a ell, amb tot, no té pàgines: és el centre The School of Life, a Londres, dedicat a reflexionar sobre una nova visió de l’educació.

stats