Nova YorkVaig decidir comprar un cadell. Per preparar-me, vaig fer un full de càlcul amb totes les característiques que buscava en un animal: que no deixés anar pel, que fos amistós, que passegés content i que bavegés el mínim possible. Vaig parlar amb amics amants dels gossos, vaig fer recerca sobre ensinistradors i vaig llegir el llibre Dog Training Revolution. El que no vaig fer va ser consultar-ho amb el meu marit. Al meu marit li agraden els gossos, però durant els més de 20 anys que fa que estem junts ha insistit molt que no hi havia manera que un gos encaixés al nostre apartament, a la nostra família o a les nostres vides. Ja teníem dos fills i un gat (totes idees meves també), i segons la seva opinió, ja havíem superat la nostra capacitat màxima.

Jo sabia que la conversa era inevitable: no podia presentar-me un dia amb un gos i ja està. Però seguia posposant-la. Soc al·lèrgica als conflictes amb el meu marit i intento convèncer-me que no vull el que vull per no discutir. Quan això deixa de funcionar, m'envaeix el ressentiment i em queixo, en silenci, de la injustícia d'estar en una relació en què algú té poder de veto sobre les decisions importants de la meva vida. Al final caic en una desesperació silenciosa: el meu marit i jo som incomptables, em dic, però l'estimo, així que, què puc fer? Em divorcio?

La manera en què evito els conflictes en el meu matrimoni sorprendria moltes de les persones de la meva vida, però sobretot els meus clients. Al cap i a la fi, soc terapeuta de parelles.

Sessió rere sessió animo els meus clients a dir el que necessiten dir. Els explico que es pot ser directe i concís sense deixar de ser empàtic. Dir el que un vol o sent no és atacar ni ser malvat. A vegades a l'altra persona no li agradarà el que dius i no passa res; forma part de la relació. "Existeix el conflicte sa", els dic. "Exercir pressió en les relacions és la manera en què s'aprofundeix i creixen. Si no comparteixes el que et passa per dins, la teva parella no et coneixerà de manera plena i no tindràs la intimitat emocional que vols".

Els clients em busquen específicament pel meu tracte directe. Els meus amics, i a vegades els amics dels meus amics, em demanen consell sobre com dir coses difícils i com iniciar converses doloroses. Escriuen el que jo suggereixo i utilitzen les paraules de manera literal. Em diuen: "Ets molt bona en això". Per a altres persones, ho soc. He animat molta gent –els que eviten les emocions, els que sempre busquen agradar els altres, els que rebutgen el conflicte (en altres paraules, gent com jo)– a pecar per excés a l'hora de parlar. Les dones, sobretot, diuen que els agradaria expressar-se i donar-se a conèixer, però no volen que ningú pensi que estan "sent difícils". "Per què no?", dic jo. "Què té de dolent, ser difícil?"

Tot i això, el meu matrimoni no estava sent difícil d'aquesta manera. Estava sent difícil d'una manera molt més corrosiva. Reservada i ressentida, vaig deixar de parlar amb el meu marit de què em passava més enllà de l'estrictament necessari. Hi havia moltes coses de les quals volia parlar –els nostres fills adolescents, la seva feina, notícies–, però havia deixat de compartir coses meves. Ell no semblava adonar-se'n. La intimitat emocional que abans compartíem havia desaparegut de la nostra relació. I a mesura que ho feia em sentia més aïllada. Havia preparat la meva defensa contra ell en el meu cap (una cosa que desaconsello als meus clients) dient que ell era la persona incapaç d'acostar-se, que ell era l'emocionalment garrepa i que ell no tenia gens d'interès en mi més enllà del paper d'ajudant que desenvolupo a la seva vida. La nostra vida plegats era harmoniosa i càlida per fora, però, per dins, em sentia sola i ressentida.

Per què podia ajudar altres persones de la mateixa manera en què jo necessitava ajuda? Si algú —per no parlar dels meus clients, ni dels meus amics— sabés el poc que em feia valdre en el meu matrimoni, me n'avergonyiria. Si portés el compte de qui dels dos té més influència en les nostres decisions importants, potser sortiria un empat. Seguim vivint a Brooklyn perquè ell vol, però tenim un segon fill perquè ja vaig voler. En qualsevol cas, el veig com una pedra, inamovible i inflexible, mentre que jo em veig com l'aigua, que necessita rodejar-lo per aconseguir el que vull, lliscant per esquerdes i fissures per evitar problemes.

Inevitablement, tanmateix, haurem de tenir una conversa difícil. Una conversa sobre tenir gos, per exemple. Finalment, una nit que vam sortir a sopar sense els fills, vaig respirar profundament i li vaig dir: "Vull parlar d'una cosa, i sé que no t'agradarà". Es va preparar per a les males notícies. "Crec que hauríem de tenir un gos", li vaig dir. "És broma, oi?". Vaig fer que no amb el cap. "Un gos? Ara? És una bogeria. Els gossos són molt cars. Donen molta feina i tu sempre dius que ja estem massa ocupats". Va respirar profundament i es va passar les mans pels cabells com fa quan està enfadat. "No sé què dir. És una idea horrorosa. No".

Se'm van omplir els ulls de llàgrimes i vaig quedar-me en silenci, com de costum. Quan em vaig esforçar per dir alguna cosa, la meva veu va sortir cridanera i entretallada. I els nens estaran extasiats. "No sé per què creus que sempre [una paraula que no recomanaria com a terapeuta de parella] has de prendre totes les decisions. Ets com un dictador [una altra frase no recomanada]”.

"De veritat"?, em va dir. "Això és el que penses? Fes el que et doni la gana, no em dius res i jo et segueixo la corrent perquè odio que t'enfadis amb mi. No penses en el que costen les coses ni la càrrega que impliquen. Sempre em converteixes en el dolent". (Això no és veritat).

"No et dic res perquè automàticament dius que no. Si fos per tu no tindríem fills ni mascotes, i no faríem res més que treballar. Segurament seguiríem vivint en un estudi. Tu seguiries menjant ramen i fumant Malboro". (Tampoc és veritat)

Llavors el meu marit va dir una cosa que cap dels dos havíem dit mai i que em va sorprendre escoltar: "crec que hauríem de fer teràpia de parella".

Òbviament, soc una persona que creu en la teràpia. La relació amb la meva terapeuta individual m'ha canviat la vida. Crec especialment en la teràpia de parella. És una feina per la qual sento vocació. No hi ha res més important que la força de les nostres relacions. Em sento honrada d'haver participat en el procés d'ajudar les parelles a tornar de la vora de l'abisme. He vist el poder transformador de demanar-te més a tu mateix i a la teva parella. Però jo mateixa tenia por d'anar a teràpia de parella.

Acostumo a dir-los als meus clients que la teràpia individual és com un bany calent comparada amb la immersió en el gel de la teràpia de parella. Tenia por que si el meu parit i jo posàvem tots els nostres problemes sobre la taula haguéssim de separar-nos. I per molt malament que estiguessin les coses, jo volia que seguíssim junts. Estimo el meu marit. És intel·ligent, sexi i amable. Es dedica a mi i als nostres fills. Faria qualsevol cosa per la gent que estima i és més íntegre que ningú que hagi conegut.

Vam anar a teràpia. El terapeuta ens va dir totes les coses que jo els dic als meus clients i ens va cridar l'atenció als dos sobre com estàvem ferint la nostra relació. "Tonya, ell no t'està silenciant", va dir. "T'estàs silenciant a tu mateixa. Tu estàs creant una distància entre vosaltres. Has d'assumir riscos emocionals, obrir-te i tolerar els conflictes. No estàs salvant la relació quedant-te allà callada, l'estàs destruint".

I després li va dir al meu marit: "Ella té raó. Estàs a la defensiva i jutges. Si vols que la teva dona se senti més a prop teu has d'escoltar-la i demostrar-li que la tens en compte".

Després de molts mesos d'esgotadores sessions, parlant i discutint, tot sovint arribàvem a acords i durant tot el procés estàvem cada cop més units. També tenim un nou membre a la família: nou quilos d'energia i afecte canins al que hem batejat com a Trouble (problema, en anglès). Durant els seus passejos, en Trouble agafa un pal i segons després el perd perquè intenta emportar-se'l i mastegar-lo a la vegada. Sé com se sent. Jo tampoc puc estar en el meu matrimoni i alhora veure-hi amb claredat. Quan la gent em pregunta com es diu dic que se'ns va ocórrer el seu nom en veure-li la mirada trapella. Però en realitat el vam triar pel tipus de problemes saludables que havia creat en el nostre matrimoni pel fet de tenir-lo. I resulta que problemes era just el que necessitàvem.