BarcelonaCada orquestra és un univers, un microcosmos, un engranatge peculiar que respon a una genètica concreta. L’Orquestra Simfònica del Vallès combina la vocació popular amb la voluntat de formar noves sensibilitats musicals, obertes i exigents, arreu del territori català.

Va ser creada per acompanyar la temporada dels Amics de l’Òpera de Sabadell i alhora per programar cicles de concerts simfònics. Però aquesta aventura, iniciada la temporada 1987-88, es va esgotar un any després per manca de finançament. Des de llavors segueix un model cooperatiu, en què els músics són alhora els treballadors i els gestors de l’empresa. És un funcionament únic a l’estat espanyol que a Europa segueix, per exemple, l’Orquestra Filharmònica de Berlín.

Tot es fa entre tots i això crea un entrellat de relacions humanes particular. “L’arxivera, que busca i reparteix les partitures, és membre de l’orquestra i l’actual gerent havia estat trombonista. Que els de dalt siguin músics i no gestors purs marca una diferència”, destaca Xavier Puig, director titular de l’OSV des de fa set anys.

Ell mateix va ser escollit pels músics. “Era director convidat des de feia temps i un bon dia em van proposar la titularitat”, explica. En aquell moment ja era director del cor de cambra del Palau de la Música: “A vegades el món coral i el simfònic semblen incompatibles però no ho són: vaig estar molt content que no m’etiquetessin”. Ara combina totes dues feines amb la faceta de professor de direcció a l’Esmuc.

“No és que els músics sentin que l’orquestra és seva; és que és seva”, recalca Puig. Aquest matís no només genera ambient de familiaritat i confiança sinó que també ajuda a llimar egos: “És un projecte col·lectiu de gent humil i sensata”. Però, alhora, sovint les decisions provoquen lluites aferrissades, “perquè realment a tothom li importa molt el resultat”.

És l’única orquestra privada de Catalunya que té una plantilla estable en nòmina i que, per tant, contribueix a combatre la precarietat del sector. Alhora, permet que cada músic esculli, a partir d’uns mínims, el tant per cent del seu temps que hi vol dedicar. Això facilita que puguin tenir carreres en solitari, que es nodreixin d’altres experiències fora de l'orquestra que després podran retroalimentar el col·lectiu. “No som gens gelosos ni possessius”, bromeja Puig. Aquesta pràctica, d’altra banda, genera una rotació que possibilita donar oportunitats a talents emergents, tant instrumentistes com cantants, en el cas del cicle Òpera a Catalunya. L’OSV acull una mitjana d’entre un 20% i un 30% de col·laboradors per temporada.

Els assajos són habitualment els matins, de 10 h a 13 h, a la seu de l’orquestra, un interessant edifici històric al centre de Sabadell amb un auditori magnífic. Els caps de setmana estan reservats per a concerts o activitats extraordinàries. “Tenim tanta feina que a vegades coincideixen una òpera i un concert simfònic i llavors hi ha assaig al matí i funció a la nit. És una orquestra molt treballadora”, afirma el director.

Contra l’arrogància

L’OSV obté un percentatge molt elevat dels ingressos de la seva activitat i no fa escarafalls a l’hora de reconèixer que està al servei de l’audiència, que viu de l’èxit que pugui tenir. “Definitivament sí, i ho assumim. Hi ha un punt fins i tot sa en el fet que et calgui el feedback del públic. A vegades els músics ens hem de treure de sobre l’arrogància i els prejudicis”, considera Puig. L’OSV té la vocació popular en el seu ADN: “És la nostra marca, la nostra idiosincràsia. Això no és incompatible amb la qualitat, no confonguem les coses”.

La programació és variada i eclèctica: òpera, repertori simfònic de tota la vida i altres que incorporen música susceptible de ser tractada simfònicament, des de la banda sonora (que també poden treballar per gèneres) fins al pop-rock, passant per una incursió en la música de videojocs, que ha tingut molt bona acollida.

Alhora, Xavier Puig té el projecte de fer programes més exigents que posin l’orquestra al seu màxim de capacitat i alhora permetin a la gent descobrir “coses que encara no saben que els agraden”. En el seu horitzó, dos reptes, tant personals com col·lectius: la Cinquena simfonia de Mahler i La consagració de la primavera de Stravinski. “La primera és la culminació del melodisme, de fer cantar els instruments, i la segona és la màxima expressió del ritme”, especifica.

Trepitjant territori

La descentralització és una altra de les divises irrenunciables de l’OSV. “Voltem per tot Catalunya, des de Tortosa fins a Figueres. Coneixem totes les carreteres del país”. Moltes hores d’autocar que han potenciat el sentiment de comunitat i d’unitat entre els membres de l’orquestra. “Sí, sí, a la història de l’orquestra s’han format algunes parelles. Però jo soc l'últim d'assabentar-me’n”, diu Puig somrient. Però també pot arribar a ser font de conflictes: “En alguns fossats la proximitat genera incomoditat física. Estem literalment junts, enganxats com a sardines”.

Nascut a Cervera, Xavier Puig és molt conscient de la potència cultural de Barcelona, que xucla la majoria dels minsos pressupostos que es dediquen a la música: “Som un país encara coix, desequilibrat musicalment: més del 90% de la inversió es fa a la capital”. Una de les seves iniciatives més exitoses, i pionera des del punt de vista del territori, és el concert de valsos que es fa als voltants de Nadal i que roda per tot Catalunya, una activitat que ha generat una gran fidelització del públic: “Hi ha músics que han vist créixer les famílies. Veuen com els nens es van fent grans any rere any”. Ell no ho pot apreciar tant, perquè hi està d'esquena, però rep “una força, una energia tremendes”. En concerts de caràcter festiu, Puig parla amb el públic. I no és l’únic: també ho fan en altres ocasions alguns membres de l’orquestra amb habilitats comunicatives.

El relleu

L’orquestra afronta el repte imminent de la renovació, ara que els seus membres fundadors s’acosten a l’edat de la jubilació: “Afinar el perfil del relleu és la clau de volta per als propers anys”. La selecció ha de combinar forçosament els aspectes tècnics i artístics amb la dimensió humana dels aspirants. Evidentment es fa una audició, però l’entrevista posterior és, com a mínim, igual de rellevant. “Si només tries el que toca més bé corres el risc de construir autèntics monstres socials ingovernables i finalment contraproduents per al col·lectiu. Gent boníssima incapaç d’escoltar-se o cedir el protagonisme”, considera Puig. El procés requereix paciència, intel·ligència i un cert grau d’intuïció. Ens podem imaginar una reunió de la comissió artística: “Moltes discussions i discrepàncies. Sempre busquem el consens, però hi ha un moment que toca decidir. La inacció és un dels perills dels col·lectius assemblearis”.

Xavier Puig explica que es va fer una prospecció per intentar fer una orquestra de músics retirats a Catalunya però que no van trobar prou efectius per tirar-la endavant: “La majoria de gent que porta molts anys tocant en una orquestra està desitjant jubilar-se. Aquí és més aviat el contrari”.

Parlem amb alguns dels seus membres:

Marta Cardona: “L’orquestra té una energia molt bonica”

Fa set anys que Marta Cardona és concertino de l’OSV, és a dir, la solista de la secció de violins primers, que comanda l’afinació de l’orquestra i pren decisions sobre la tècnica d’execució dels violins, o fins i tot de tota la secció de corda. Una posició de gran responsabilitat que a ella no li genera cap tensió addicional: “Em fa sentir molt viva. M’agrada molt quan noto que s’està coent alguna cosa que no sé on anirà. Sortim amb les pautes molt clares, però el camí et convida a observar què està passant”. En aquests moments, el gest del concertino pot ser clau.

No hi ha gaires dones concertino, però la Marta no té la sensació d’haver hagut de lluitar més pel fet de ser dona. Li agrada liderar sense imposicions, “convidar tothom a treballar per una idea i complir-la junts”. Considera que l’OSV conforma un grup humà i familiar “amb una energia molt bonica”. Té també una intensa carrera en solitari amb un repertori amplíssim que va des de la clàssica fins al bolero, passant pel flamenc i la música catalana: “Ho intento fer tot tan sensatament com puc, explicar la història que em passa pel cap de manera honesta”.

Parla amb passió i naturalitat. La seva llarga cabellera rossa la singularitza: “És molt fàcil trobar-me [riu]. Deixo lliures els cabells, m’acompanyen, em resulta còmode i em fa feliç. No soc conscient de l’impacte que generen: a vegades la gent em mira al metro i no sé per què”. També ajuda a desmuntar la imatge encotillada del músic clàssic. La Marta ha proposat a la cúpula de l’orquestra fer concerts per a gent jove fora de les sales habituals. “A vegades estem tocant una simfonia i és rock’n’roll pur. Potser ens veuen un dia a l’Apolo i els venen ganes d’anar al Palau”, aventura.

Cuida molt més el seu violí que els seus cabells: “És un paio difícil, del 1840, i té unes fustes molt finetes: a vegades em fa patir fins a l’últim moment, però mai m’ha deixat tirada en un concert”. El primer violí que va tenir, cap als 6 anys, dormia amb ella i tot. “A aquest, abans d’algun moment delicat li dic «Cuida’m una mica, que sempre et cuido jo a tu»”, confessa.

L’instrument el va trobar a Lleida, però ella és tarragonina de naixement i per elecció: “Lo Priorat t’atrapa o t’escup”. És una màxima que la guia per la vida i que extrapola a totes les facetes. “Per mi les coses són així: no m'espero que algú s’enamori de mi o que les coses funcionin. O sí o no”, declara. Només va necessitar dos minuts per comprar la casa on viu ara amb la seva parella i dos fills a la terra on va néixer i que el seu pare, músic, es dedica ara a conrear.

Jordi Cos: “Els músics sords s’escolten”

És un històric de l’OSV, el seu president i el responsable de programació. Toca la viola en els concerts simfònics, no pas en les òperes, perquè li requeriria un temps que prefereix invertir en altres projectes. Un dels que més l’estimulen actualment és la direcció d’una orquestra de nois amb discapacitat auditiva, amb la qual va contactar l’any 2019 quan preparava un programa especial sobre Beethoven.

L’Orquestra Graeme Clark és un petit grup d’intèrprets sords de naixement que va veure la llum a l’Hospital Sant Joan de Déu. Deu el seu nom a l’inventor d’uns implants que, mitjançant una operació, es col·loquen a l’oïda interna, estimulen el nervi auditiu i envien senyals al cervell que permeten crear sensació de so en persones amb sordesa profunda. “Al contrari de Beethoven, que es va anar tornant sord, aquests nois van néixer sords i han anat sentint-hi”, explica. Tenen entre 13 i 21 anys i estan molt units: “S’escolten molt entre ells, no només fora sinó també dins de l’assaig”.

Aquesta orquestra s’ha convertit en el projecte social més destacat de l’OSV. Al seu capdavant, Jordi Cos ha descobert el gran potencial per créixer que tenen aquests nois. “La seva capacitat de resistir és molt superior a la que trobes en persones que hi senten. No perceben el mateix que sentim nosaltres ni de la mateixa manera, però la comunicació és possible i la interpretació, molt digna”, assegura.

El setembre passat van tocar al Vaticà davant del Sant Pare. Van interpretar Guantanamera, Waterloo, Al·leluia, de Leonard Cohen, i We are the champions, que és el seu himne. “Va ser un gran estímul per a ells”, diu Cos. El president de l’OSV treballa per oferir-los noves oportunitats de tocar i aprendre. Ja pensa en seduir alguns dels grans solistes internacionals de primer nivell que conviden perquè facin una sessió amb ells. Perquè molt més enllà d’una anècdota gloriosa, d’una excepció paradoxal o d’un exemple de superació al límit, considera que totes les orquestres del futur haurien d’integrar els valors que representa la Graeme Clark: obertura, inclusió i valentia.

Elisabet Franch: “Treballo amb una gran llibertat”

És prima i delicada com el seu instrument, la flauta travessera. Va néixer a Sant Cugat i porta tres anys a l’OSV, de la qual destaca la familiaritat i l’atenció al factor humà, “clau en aquesta professió”.

Valora la versatilitat inherent a l’orquestra que li ha permès gaudir d’experiències que estan molt poc a l’abast dels músics clàssics, com participar en un concert del mític grup de rock britànic The Who: “Això només pot passar al Vallès: atrau coses especials i permet als músics gaudir d’oasis com aquest”.

Però l’Elisabet ha trobat nous estímuls també dins en el si del col·lectiu. I és que té una altra gran passió, l’escriptura, que finalment ha pogut fer compatible amb la música sense haver-se de moure de l’OSV. De fet, va estudiar dos anys comunicació audiovisual abans que la flauta guanyés definitivament la partida, després d’haver vençut el piano i la viola, els dos instruments que va explorar primer.

Aquesta temporada s’estrena com a responsable absoluta del programa d’un concert que es farà al febrer i que ha titulat La maledicció de Txaikovski. Ha escollit els fragments dels ballets que s’hi sentiran i ha escrit el guió a partir de cartes i diaris del mateix compositor. “Ho he gaudit molt i en total llibertat”, assegura després d’una feinada de mesos. Ha estat Jordi Cos, “una persona que ajuda molt les noves generacions”, qui l’ha impulsat a agafar aquest camí.

Explica que la flauta travessera no va emprendre el vol fins al Romanticisme, quan es va acabar el domini de les flautes de fusta: “És llavors quan guanya en literatura i virtuosisme”. Continua sent un instrument difícil de programar, però ella, “tossuda de mena”, ha anat fent propostes i debutarà com a solista al maig amb el Concert per a flauta i arpa de Mozart, seguit per una suite de la pel·lícula Zorba, el grec. Un repertori arquetípic de l’OSV i un exemple evident de com l’orquestra dona ales i aire als seus membres.