BarcelonaA la porta de la casa pairal de Ca Margalef, al poble de Ginestar (Ribera d’Ebre), hi ha un cartell informatiu de l’Ajuntament on s’explica la història dels casalots preciosos de la vila construïts durant el segle XVIII, quan el comerç de tabac i cotó va fer que algunes famílies de la zona s’omplissin les butxaques. Gairebé totes aquelles elegants cases pairals han quedat buides, com passa amb Ca Margalef, convertit ara en una residència per als turistes que es pot llogar. No sempre es pot dormir en una preciosa casa barroca catalana com aquesta, amb una piscina a la part posterior, on abans hi havia les bèsties domèstiques. I no sempre pots fer nit a l’escenari d’un crim terrible que va fer córrer rius de tinta a finals del segle XIX.

El 8 de gener del 1880, un grup de jornalers i un pastor es van acostar a Ca Margalef, com feien cada matí per anar al camp acompanyats de l’home que els donava feina, Jacint Espinós Margalef. Era un home ric de 65 anys que s’havia quedat viudo. Llavors vivia acompanyat d’una criada també viuda, Pepeta Ripoll, i el fill d’aquesta, l’Andreu, així com un altre noi de 17 anys que els ajudava fent de pastor, l’Eusebi. Però, als jornalers, ningú els va obrir la porta. Era estrany perquè Espinós era un home seriós i puntual, que sempre els esperava despert, llest per començar a treballar. Quan ja feia una hora que picaven la porta i cridaven, van consultar amb els veïns què calia fer i van decidir anar a buscar el jutge municipal. Tots van optar per forçar la porta i entrar-hi, perquè sospitaven que alguna desgràcia havia passat. No era gens normal, tot allò. I, malauradament, la sospita era ben fundada.

El primer que va entrar a la casa va ser un dels fills de la Pepeta, que s’havia independitzat feia anys i que no vivia gaire lluny. Ell va ser qui va localitzar el cadàver de la seva mare, amb les mans lligades a l’esquena i degollada, enmig d’un gran bassal de sang i un mocador a la boca. Les seves joies eren sobre un llit, al costat de les de la dona d’en Jacint, que havia mort uns anys abans. Era evident que els lladres havien descartat endur-se-les segurament perquè eren fàcils de reconèixer: moltes tenien les inicials de la difunta. Al celler s’hi va trobar el cadàver de Jacint Espinós: tenia les mans lligades sobre el pit i un fort cop al cap, que li havia enfonsat part del crani. També l’havien degollat, com la Pepeta. Tal com explicava Manuel Bofarull Terrades al seu llibre Crims a les comarques tarragonines, l’informe del jutge afirmava que havien estat degollats “com si fossin un conill”. Les autoritats van observar que hi havia dos plats de sopa freds a taula, així com una ampolla d’aiguardent, així que van deduir que el crim s’havia produït entre les set i les vuit del vespre, l’hora en què tothom era a casa preparat per anar a sopar. S’havien robat diners, res més. No hi havia gaire desordre, així que semblava que els criminals havien tingut prou temps per actuar dins la llar. ¿Però, on eren l’Andreu i l’Eusebi, els dos joves? Els seus cossos van ser localitzats aquell mateix dia flotant a l’Ebre, prop del pont de la barca de Benissanet. “Un d’ells va ser degollat com un conill i l'altre com un vedell”, es deia. Segons l’autòpsia, un d’ells encara havia intentat nedar per salvar la pell, malgrat la ferida al coll, sense sort.

El crim va causar una gran commoció a tota la vila perquè Jacint Espinós era molt popular: una d’aquelles figures sense càrrec públic, però molt respectada, perquè donava diners a famílies amb menys recursos quan feia falta. La notícia ràpidament va arribar a Tarragona i Barcelona, on la premsa va cobrir al detall els fets per la crueltat de l’atac a Ca Margalef. Ja aquell 8 de gener, membres de la Guàrdia Civil de Falset i de Móra d’Ebre van començar a investigar a les ordres del jutge de Tortosa, l’encarregat de buscar els culpables. Inicialment no van tenir sort. El jutge es va fer acompanyar pel sereno del poble, Josep Antoni Guirigoy, un home conegut com el Toyo que coneixia tots els racons. Plegats van investigar tant a la vila com a la rodalia, perquè les pistes semblaven indicar que els lladres havien travessat l’Ebre amb barca després d’assassinar els dos joves. Però el jutge no se’n sortia.

 Així doncs, va tornar a Tortosa, mentre la Guàrdia Civil continuava buscant pistes. Van detenir el pastor que treballava per a en Jacint, un dels que havia arribat a la casa el 8 de gener al matí, però era innocent. També van anar a buscar tots els criminals que tenien controlats de la zona, per interrogar-los. En van tancar uns quants, però ningú deia res. Un guàrdia civil, el sergent Andrés Reig Capell de Móra d’Ebre, va decidir anar a xerrar amb Jaume Vernet, el Jaumet, i Joaquim Blanch, el Ximet, dos camperols dels quals se sospitava que també cometien delictes i que vivien en una masia al Masroig. Quan hi va arribar no hi eren, així que va passar una bona estona parlant amb la Salvadora, la dona de Blanch, que va admetre que el seu marit havia passat fora la nit dels fets. També li va dir que passava moltes hores amb dos personatges de mala fama, Francesc Bru, el Nani, i Joaquim Musté, el Taulé: dos dels homes que ja estaven sota custòdia policial, tot i que sense proves. El sergent Reig no va parar fins a trobar Joaquim Blanch. I va confessar-ho tot.

L’ideòleg no va tacar-se les mans

Havia estat Francesc Bru qui va proposar anar a robar a la casa de Jacint Espinós. Vernet, Blanch i Musté van acceptar. També el sereno del poble, en Toyo, va formar part del robatori. Durant un grapat de dies, havia fingit ajudar les autoritats, quan en veritat les enganyava. El pla consistia a fer que dos d’ells, el Jaumet i el Taulé, anessin a Ca Margalef per comprar-hi figues, conscients que l’Espinós els deixaria entrar. Així va ser. I allà el van assassinar. Va ser el sereno, que va entrar saltant per un mur de la part posterior de la casa, l’encarregat d’assassinar Pepeta Ripoll. Francesc Bru va quedar-se fora, vigilant-ho tot. Era un home llest, perquè va organitzar el crim sense tacar-se les mans de sang. Ara, els va sortir malament una cosa: Jacint Espinós no tenia molts diners a casa, aquella nit. El van amenaçar i colpejar i finalment el van assassinar, però no van trobar gaire cosa. El grup de lladres van decidir endur-se els dos nois, amb la boca tapada, fins a l’ermita de Sant Isidre, als afores de la vila, on es van repartir el botí. Va ser allà quan Bru va ordenar a Vernet i Blanch que se'ls emportessin al riu i els assassinessin. D'entrada sembla que s’hi haurien negat, però finalment li van fer cas i se'ls van endur al riu, on els van degollar i van disparar dos trets a l’aire amb una pistola que havien fet servir per amenaçar-los: era el senyal que el crim s’havia completat. A més, van llançar al riu els ganivets amb els quals havien posat fi a la vida del Jacint i la Pepeta. La sang d’aquells quatre innocents va baixar pel riu Ebre, aquella nit.

Els cinc detinguts van haver de ser traslladats a la presó de Tarragona, perquè es considerava que la de Tortosa no era prou segura, atès que s’hi havien produït intents de fuga. Mig poble de Ginestar va voler anar al judici, és clar. Un judici on també va ser jutjada la Salvadora, la dona del Vernet, que va ser declarada innocent. La sentència del jutge va ser contundent: els quatre lladres que havien comès crims de sang van ser condemnats a pena de mort. I Bru, que era qui ho havia organitzat tot, va rebre una condemna de vint anys de presó. Bru, per cert, va ser qui pitjor va encaixar la sentència i, escapant-se dels policies, es va llançar de cap contra un mur, pensant que potser es llevaria la vida. No ho va aconseguir i, amb el cap esberlat, va acabar a la presó.

Bru es va estalviar la pena de mort, però no de passar vergonya, perquè la darrera voluntat dels quatre condemnats a morir al garrot vil va ser demanar poder trobar-s'hi cara a cara. Ves a saber què es van dir en aquelles quatre trobades, perquè el Nani mai va explicar-ho. I el 8 de febrer del 1882 el Jaumet, el Ximet, el Taulé i el Toyo van ser executats davant més de 12.000 persones a la plaça de Mossèn Sol de Tortosa, llavors coneguda com la plaça de Tetuan. Gairebé tot el poble de Ginestar va fer el viatge per veure l’execució. Tots quatre, segons els testimonis de l’època, semblaven tranquils i un d’ells, el Taulé, va fumar un puro fins al darrer moment. Bru mai va voler parlar del tema. Va morir a la presó.