“P ortem 20 anys saturats de cuiners, però la gent encara necessita ajuda per fer patates fregides”. Així les engalta Maria Nicolau en els videotutorials que ha publicat cada dia del confinament en el seu compte a Twitter, @MAlbercocs. Mai abans se li havia passat pel cap penjar una recepta a internet. Però va arribar el confinament i amb ell un repte “molt divertit i molt absurd” que seixanta dies després, que és quan parlem per Skype, encara dura. Hi fa patates fregides, crema de carabassó, Porchetta, vichyssoise o paella. Admet que d’entrada no les tenia totes amb la idea de fer algunes receptes aparentment tan simples. “Pensava: quina vergonya, fer una cosa amb tres ingredients, quedaré com una pardilla!” Però l’única sorpresa va ser ella al comprovar que “com més senzilla era la recepta, més es perdia la gent”. Per a la cuinera d’El Ferrer de Tall, la bona acollida dels tutorials ha sigut la prova del cotó fluix d’una mena de desconnexió social de la cultura culinària que fa temps que la inquieta. “Seguir una recepta és com pintar per números”, assegura, i pot ser que estiguem tan acostumats a seguir els punts que marquen els llibres de cuina o els programes de televisió que hem oblidat per què a la crema de carbassó no s’hi ha de tirar aigua. Nicolau reivindica el coneixement intuïtiu i també l’heretat de la pròpia cultura familiar i de la compartida davant dels fogons: “Oblidar els números, mirar els punts i decidir si els volem seguir o no”. No és únicament la manera de preparar un plat, és la mateixa comprensió de la cuina no “com una manualitat” sinó com “una eina que aporta solucions”.

A la Maria, la cuina la fa feliç. “És excepcional. Em dona més del que li dono”. És una felicitat conscient. Tant, que enumera una per una totes les coses bones que li aporta. Autonomia i independència econòmica, per descomptat -“com l’habitació pròpia que descrivia Virginia Woolf”-, però també un estímul constant. “Si tens ganes de créixer, ho pots fer, perquè sempre es pot fer millor, es pot ser més ràpid, més eficient, sempre hi ha algú que en sap més que tu, de qui pots aprendre”. La cuina també és creixement emocional, per les innombrables coneixences que s’acaben fent durant els serveis. Per a la Maria, entre fogons, fins i tot es pot aprendre antropologia. Entén la cuina com una finestra a la cultura i la història, en definitiva, a les nostres arrels. Una visió en què cada recepta és la fotografia d’un moment històric. “Quan faig un fricandó és com mirar per un telescopi i veure la nostra història”. On alguns només veiem tall i salsa per sucar-hi pa, ella hi veu la vida a pagès i l’evolució de la conservació d’aliments.

Establerta ara com a cuinera de poble, sap que la seva és una professió que no la lliga enlloc, perquè “a tot arreu del món la gent menja”. Només cal estimar-la i ser flexible: “El meu ofici viatja amb mi. La cuina em permet no tenir por del demà perquè sé que allà on vagi me’n sortiré”. El Ferrer de Tall és en una casa antiga de Vilanova de Sau (Osona), on les finestres “són de vidre de paper de fumar” i fan que la Maria porti jersei de coll alt quan connectem per fer l’entrevista, tot i que som a mitjans de maig. Amb la llar de foc a la vora, però apagada, la cuinera connecta els orígens de Cal Ferrer amb la situació excepcional d’ara. Un restaurant familiar que va néixer dels estalvis de l’avi, on tothom qui hi treballa si no és família se’n sent. “Podem assumir aquesta frenada, gràcies a aquell raconet que ha alimentat sempre l’empresa i també les nostres finances personals. Tots venim d’aquesta manera de fer de formigueta”. Ho explica amb un somriure d’orella a orella, serena. “Obrirem com ens diguin que ho hem de fer”. I només tres dies després de la conversa, exclama eufòrica a Twitter la data de reobertura del Ferrer: ahir dissabte.