03/07/2016

Diàlegs murals

3 min
Una de les imatges que es poden veure a l'exposició 'De mur a mur', a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona.

Qui va viure aquella època se’n recordarà. Sorties al carrer i els vells murs, grisos i buits després d’anys sense poder expressar-se, havien reviscolat de cop amb uns missatges fets de pressa, a vegades difícils d’entendre, però plens d’energia. Va ser un moment en què les parets no semblaven tenir aturador, llançaven consignes, idees, acudits i frases. Jo mateix vaig fer alguna pintada, llavors una criatura de catorze anys, jove militant de les Joventuts Llibertàries, malgrat que mai he tingut una lletra gaire llegible i no m’agrada matinar. Amb un amic, recollíem quatre calerons i compràvem un esprai que sempre s’acabava a mig missatge. Recordo un Nadal: vam trobar uns pots d’oferta i en vam comprar un de color verd. A les cinc de la matinada, abans d’anar a l’institut, vaig començar a escriure la paraula “llibertat”. Però quan anava per la be alta em vaig adonar que les lletres lliscaven cap a terra, sense deixar cap rastre en el mur. Només llavors ens vam adonar que era un aerosol de gespa artificial per fer pessebres.

Aquestes i altres sensacions semblants em van venir al cap a l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona, a la plaça Pons i Clerch, on fins al setembre es pot veure l’exposició De mur a mur, dins de la Ruta Ciutat Vella que ha organitzat el Festival de Fotografia Documental de Barcelona (DOCfield) d’aquest any. Es tracta de 125 fotografies que Foto FAD va recopilar i reunir en el llibre Pintades. Barcelona: De Puig Antich al Referèndum, editat el 1977 per l’editorial La Gaya Ciencia. Una panoràmica de les diferents ideologies que van marcar el pas de la dictadura a la democràcia. L’execució de l’anarquista Puig Antich, el març del 1974, va desfermar un fenomen que va caracteritzar aquells anys de canvi. Com explicava el sociòleg Jaume Rodri en aquell mateix llibre: “Pintar una frase, gravar un senyal sobre una paret pública és, entre moltes altres coses, el retrobament d’una vella forma d’explicar-se i explicar el món”.

El grafiti ja existia a la vella Roma i des de llavors sempre ha aparegut en moments de crisi. Mitjançant aquells missatges primitius, els diversos grups que emergien a la vida pública, després dels foscos temps del franquisme, dialogaven i s’enfrontaven en un combat dialèctic que pretenia atraure l’atenció del vianant. Les vagues obreres van ser una de les primeres fonts d’inspiració, com la que hi va haver l’any 1976 a l’empresa de sanitaris Roca, un conflicte que va durar noranta-sis dies, iniciat tres mesos després de la mort del general Franco. A les parets de Barcelona els obrers van escriure: “ Cuando cagues acuérdate de Roca ”. Un altre conflicte que va trobar espai a les parets va ser la lluita del capellà Lluís Maria Xirinacs per l’amnistia, davant de la presó Model. Les noves realitats de la Transició també van ser el blanc de les crítiques, com la pintada “ Viva el rey muerto ”. En altres ocasions eren fruit de les lluites veïnals de l’època, com els diversos missatges contra el barraquisme: “ Queremos pisos para todos ”, “ Pisos sí, chabolas no ” o “ No queremos ser el pedo de Barcelona ”.

Els franquistes també sortien amb esprai: “Aquí viven los hombres de España, muera el comunismo ”, encara que s’exposaven que els hi repintessin les consignes: “ 20N día del subnormal ” o “ 20N-abos ”. Fins i tot s’hi podia observar una certa tendència cap a la poesia visual: “Poble català, posa’t a caminar”, acompanyat del dibuix d’un peu. O l’humor llibertari, molt apreciat pel jovent: “ Manos arriba, bragas abajo ” o “ Desabróchate el cerebro tanto como la bragueta ”. La mostra arriba fins al referèndum convocat el desembre del 1976, en què el meu pare va ser un satisfet president de taula. Un recorregut que podria acabar amb aquell grafit que desitjava: “ Feliz y anárquico 1977 ”, del mateix Nadal que em va veure pintar amb un esprai en gespa artificial la paraula “Llib”. 