Els pijos, com ha quedat escrit anteriorment aquí mateix, són més de beure (alcohol) que de menjar, però, esclar, alguna cosa han d’endrapar, ni que sigui per fer coixí. Encara ressona per tot Barcelona l’eco del retret, completament etílic, que un exparlamentari va engegar-li al maître de l’Indret de Semon quan aquest va dubtar de seguir servint-li ginebra a pèl: “ Mire usted, yo como, básicamente, para seguir bebiendo ”.

Tot i que les noies de casa bona tenen a la seva biblioteca personal el Sabores de la Victoria Serra i el Manual de cocina de l’Ana María Herrera, tots dos receptaris regal de boda d’alguna tieta en l’òrbita de la Sección Femenina, mai no els han ni tan sols fullejat. En línies generals, els pijos no han demostrat cap tipus d’interès o destresa a l’hora de cuinar i han deixat en mans de la Tata, la cuinera de casa, la seva dieta. De la cuinera de casa, de la del club, de la cuinera de la mamà... cuineres que hauran entès que cal seguir alimentant-los amb gustos de nursery, gustos que estan a anys llum del gust refinat de la Belle Époque (Montagné, Escoffier, Nignon), a galàxies de la innovació de la nouvelle cuisine (Bocuse, els Troisgros, Guérard, Chapel o Senderens), ja no diguem de l’experimentació de Ferran Adrià i, fins i tot, del més simple fast food (sempre que en aquesta categoria no s’hi inclogui, naturalment, el Frankfurt de Pedralbes, font pija de proteïna animal des de la seva inauguració l’any 1973).

La Tata -robusta, mítica, autoritària- dominarà l’art del canapè, l’art del tentempié i l’art de l’aperitivo però també el de tota mena de combinacions càrniques (els pijos no són vegetarians bàsicament perquè han sigut, són o seran profundament caçadors, depredadors de primera) i és per això que coneix el rosbif(amb puré de patata) i els filets Stroganoff o Wellington (domina també l’art de l’ hojaldre ). Mai no fallen tot tipus d’arrebossats (del calamar a la romana als flamenquitos ) ni la cuina de l’ou, ja sigui filat, farcit o en forma de truita de patates, Benedict o ferrat, cuinat a altes hores de la matinada, quan el señorito torna de farra i va camí d’una ressaca de campionat, ressaca que mai no ha impedit que assisteixi puntual, l’endemà, diumenge, a missa de dotze: només faltaria. El consomé (amb un raig de xerès, la sopa de tomàquet tèbia a l’hivern i el gaspatxo a l’estiu, les croquetes i l’ensaladilla tot l’any completen la jugada). Per postres: flam, natilles o pastís de poma amb crema anglesa. Si en lloc d’una Tata ibèrica, la cuinera és d’origen marroquí, a taula apareixeran, dia sí i dia també i sense que mai ningú digui ni piu, bastela i cuscús.

Per amenitzar i a dojo: salsa rosa, salsa Worcestershire o Perrins, tàrtara i mostassa, sempre mostassa.

Si et conviden a sopar i els dius “Què portem aquesta nit?”, ells contestaran automàticament “Vi”, perquè mai no és suficient, mai no en sobra.

També practiquen un àpat, la merienda, que per temps només es poden permetre, a part d’ells, els pàrvuls i els avis a les residències i que té una misteriosa versió que ells anomenen “ merienda-cena ” que la classe obrera mai no ha sabut esbrinar a quina hora se celebra exactament.

Si et diuen “ El sábado, después del Liceo, veniros a casa, encargo cuatro cosas (Sacha, Baixas, Aspic, Mercès) y hacemos un pica-pica ”, és perquè la Tata, com la nany i gràcies a la Revolució Francesa, de tant en tant, libra.