Surto de veure l’obra de teatre Dones de ràdio, escrita per la dramaturga i guionista Cristina Clemente i m’emociono i no puc deixar de pensar en la Gisela, la dona fantàstica que se’ns va morir amb 51 anys per un càncer de mama. I en com li hauria agradat l’obra i com ens hauríem pixat de riure juntes perquè l’obra també fa riure molt. Perquè tal com diuen les dones en què està inspirada l’obra, que important és riure d’una mateixa, fins i tot en el pitjor moment. La Gisela fugia dels grups de suport, però l’hauria convençut per veure-la i hauria estat al cent per cent d’acord amb tot el que s’hi explica: les vivències de tres dones que passen un càncer de mama. Una obra amb tres dones protagonistes que és absolutament universal. I encara que no caldria assenyalar-ho, ho vull fer, perquè quan això passa, quan hi ha tres dones al cartell parlant d’un tema mèdic que afecta gairebé el cent per cent a dones, es té la tendència a classificar-ho com a material de ficció “per a dones”. I no. Les històries protagonitzades per dones són igual d’universals que, per exemple, una obra com L’herència en la qual tots els protagonistes són homes i els problemes només els afecten a ells com a col·lectiu homosexual. I ningú es planteja que L’herència sigui una obra “per a homes”.

Hi ha moments de l’obra brillants, com quan es diu que prou ja de llaços roses, que el càncer de mama no és un càncer de Barbies. O que no es lluita contra el càncer, es viu i es té. Perquè no hi ha guanyadores ni perdedores. I que massa sovint les dones que pateixen càncer de mama troben la incomprensió i fins i tot l’abandonament de les seves parelles masculines. Perquè massa homes davant la malaltia de la seva parella fugen en forma de depressió i demanen ser ells els cuidats, o se’n van de casa, literalment. Aquesta és una dada que fa mal, però molt real. Amb el càncer de mama i amb tantes altres situacions greus de salut. Sovint la dona no es pot permetre ser ella la cuidada. I és una dada que es recull tant en testimonis de dones que ho han viscut com en enquestes. Sempre hi ha experiències positives, però la desigualtat entre com afronten les malalties greus de la parella els homes i les dones continua sent bastant bèstia.

Perquè cal continuar recordant que les dones quan emmalaltim encara tenim un doble pes. El de la malaltia i el fet de viure-la sent dones. Perquè hi ha el biaix a l’hora de tractar-nos (pregunteu, pregunteu el tema de les reconstruccions mamàries, per exemple), a l’hora de viure-ho (ei, estem malaltes, però hem d’estar estupendes i al peu del canó i continuar cuidant a tothom) i a l’hora de comunicar-ho, infantilitzant-nos i utilitzant-nos com a excusa perquè les marques comercials quedin bé venent cosetes roses el Dia Mundial del Càncer de Mama.

Em vaig enamorar de les tres dones protagonistes de l’obra, brillantment interpretades per l’Àngels Gonyalons, la Sara Espígul i la Sara Diego i dirigides pel Sergi Belbel. Me'n vaig enamorar i les recordaré sempre.