Il·lustració: DANIDEEduardo Lao entrevista Víctor Ullate

Quan et vas adonar que volies ballar i que et volies dedicar a la dansa? ¿Tens algun record precís d’aquell instant? ¿Va ser durant la infància?

Sempre he volgut ballar i, des que era un nen, tan bon punt sentia música em posava en moviment. Recordo haver vist Antonio Ruíz Soler en alguna pel·lícula i també al Teatro Principal de Saragossa, quan jo encara era molt petit, i ja l’imitava perquè desitjava poder ballar com ell. També recordo que, quan tenia vuit anys aproximadament, vaig veure una foto d’un calendari en la qual apareixien uns ballarins de dansa clàssica en un estudi, i em vaig sentir molt atret per aquesta imatge.

De tota la teva llarga carrera com a ballarí, ¿en podries destacar un moment concret?

Sí, l’estrena de Gaîté parisienne a Nova York. Jo era el primer ballarí del Ballet du XXe Siècle, dirigit per Maurice Béjart, i el pati de butaques estava ple de gent molt important, com [el ballarí i coreògraf Mikhaïl] Baríxnikov o Jerome Robbins, coreògraf de West side story. Va ser una gran nit.

¿Com t’ho fas per enfrontar-te al procés creatiu?

En l’origen hi ha una idea, una música sobre la qual es treballa per donar forma a un espectacle. És un procés que requereix temps, fins que tot es comença a dibuixar. Després hi ha molt de treball i moltes hores d’assaig.

El Sur és un muntatge de l’any 2005 que ara recuperes com a homenatge a Enrique Morente, quatre anys després de la seva mort. ¿Com es va originar el projecte en primera instància?

Era a Granada, on tinc casa, i tenia moltes ganes de conèixer Enrique Morente, de manera que li vaig trucar i em va convidar a casa seva, on vam passar una nit meravellosa amb la seva dona i amb tu. Aquella nit va ser el començament d’una amistat i l’origen d’ El Sur.

Per què penses que ha valgut la pena una vida dedicada a la dansa?

La dansa ha sigut una forma d’expressió a través del moviment, ha sigut la manera de canalitzar les meves alegries, les meves penes, les meves frustracions. M’ha servit moltes vegades com a teràpia. A més, també m’ha portat a viatjar a diverses parts del món amb cultures molt diverses, com les del Japó o l’Iran.

I com a mestre i coreògraf?

La meva faceta de mestre i coreògraf m’ha permès expressar les meves idees i les meves creacions a través dels ballarins. La dansa ha fet de mi qui sóc.

Víctor Ullate entrevista Eduardo Lao

Què va fer que t’acostessis a la dansa clàssica?

Encara que soni fatal, m’hi vaig acostar a través de la música disco. Jo volia complementar la meva formació com a ballarí amb una plàstica i una estètica, i em vaig acabar acostant al clàssic, que és la millor manera d’arribar-hi.

Amb quina faceta de la teva carrera et quedes? ¿Amb la de ballarí o amb la de coreògraf?

Amb la de ballarí. Em sento ballarí i sempre em sentiré ballarí. Jo em vaig acostar al món de la dansa perquè volia ballar, no perquè volgués crear.

¿Com ha sigut treballar al meu costat durant tots aquests anys?

Ha sigut una experiència molt enriquidora i a la vegada molt dura. Quan ho aprens tot d’algú és, evidentment, molt enriquidor. Però quan aquesta persona és el top de la seva professió, necessites exigència i excel·lència, i això requereix molt d’esforç i molt de treball.

Si poguessis tornar a començar, ¿canviaries algun aspecte de la teva carrera professional?

Si tingués l’oportunitat de tornar a començar hauria començat a ballar abans, però no em puc queixar, perquè, malgrat que vaig començar amb 18 anys, el fet de tenir un bon mestre va fer que d’alguna manera recuperés el temps perdut i que arribés on volia arribar com a ballarí. Si hagués començat abans hauria tingut menys dolors, però des del punt de vista professional he arribat on volia.

Quina és la satisfacció més gran que t’aporta o que t’ha aportat fins ara la teva professió?

Poder transmetre alguna cosa com a coreògraf i fer sentir al públic l’energia dels ballarins, sentir l’emoció del públic, tant de l’entès com del que no coneix la dansa i sent per primera vegada aquesta emoció. Aquesta energia que es transmet és la meva satisfacció més gran.

Què creus que aporta aquesta nova versió d’El Sur?

Com a andalús he mirat de transmetre aquesta frescor, aquesta alegria de ballar que hi ha al sud. He posat totes les meves energies per transmetre aquest segell a través dels ballarins de la companyia, que són de països i cultures molt diferents, com per exemple Cuba, Rússia, Itàlia, el Japó i la Xina. Tal com li passa a Barcelona, una ciutat molt cosmopolita però que manté la seva pròpia identitat, el repte ha sigut que en aquesta diversitat hi hagi una intensitat a l’hora de ballar i de moure’s, que hi hagi un pessic del sud.